15 de desembre de 2020
15.12.2020
Diari de Girona
Girona 00Rayo

Un punt tan increïble com valuós

El Girona sobreviu a un inici nefast i a l'allau d'un excel·lent Rayo Vallecano per mantenir la imbatibilitat i escalar fins als 28 punts, en un partit que serveix per encimbellar la figura del porter Juan Carlos, decisiu amb les seves intervencions

15.12.2020 | 01:00
Un punt tan increïble com valuós



Un punt i gràcies. De motius per destapar el cava n´hi ha i no pas pocs. Un i ben clar: el Rayo és fins ara el millor equip que ha passat per Montilivi. Sumar i no encaixar és benvingut per un Girona que continua amb la seva particular progressió i que veu cada cop més lluny l´última derrota, però que va veure´s clarament superat durant molts minuts. Les aturades de Juan Carlos, una vegada més, i la fortuna, aquella que li havia girat l´esquena a l´equip en les primeres jornades fent que les lesions i sancions s´acumulessin. Els ingredients que expliquen el sorprenent 0-0 final, en un partit sense treva. El play-off no és una realitat. Sí que la tendència és una altra, almenys pel que fa a resultats. Són 28 punts a tocar de l´equador de la Lliga. Un panorama increïble tenint en compte d´on es ve.

Com que el futbol escapa de tota lògica i reparteix justícia, si és que n´hi ha en aquest esport, quan i com li ve de gust, va decidir que el Rayo no guanyés. Ni que se n´anés al descans per davant en el marcador. El primer quart d´hora que va protagonitzar és de manual, per ensenyar en qualsevol entrenament. Tot ho van fer bé els visitants, que van sortir al camp a mossegar i van acumular oportunitats claríssimes amb una facilitat increïble. Una pressió avançada i la velocitat per banda d´homes com Isi i Álvaro García van fer molt de mal al Girona, adormit i a mil anys llum. Les arribades es van succeir, gairebé sense pausa, mentre Francisco es deixava la veu a la banda. Bernardo i Bueno perdien el cos a cos per velocitat cada vegada i els laterals, Calavera i Luna, eren superats cada dos per tres. Així s´explica el munt d´ocasions, que si no van entrar va ser per mala fortuna, poca punteria i l´aparició de Juan Carlos, molt entonat. Als 15 segons el porter rebutjava una primera rematada perquè Calavera s´enviés la pilota al seu propi pal. Álvaro García, al 3, xutava per damunt del travesser i al 5 era Bueno qui salvava el gol sota pals. Tornava a xutar Álvaro, que ho provaria al 9, però aquest cop era Juan Carlos qui posava un peu miraculós. Si dies enrere el Mirandés havia caigut amb el cap ben alt a Montilivi i s´emportava tota colla d´elogis, el rendiment del Rayo el superava, i de quina manera. Una autèntica piconadora, una superioritat insultat.





Només quan l´embranzida va minvar, encara que no pas massa, els gironins van poder respirar un xic, refer-se del sotrac i col·locar-se. No avançar tant les línies, vigilar més les esquenes i estar atents a un rival que mereixia anar per davant en el marcador. El ritme va baixar, tot i que tampoc massa, quan Stuani va forçar la groga del central Velázquez i sobretot amb la lesió d´Antonio Luna, que va dir que ja n´hi havia prou abans de la mitja hora. Un problema muscular el va dirigir cap a la banda i el seu lloc l´ocuparia Franquesa. Ni de bon tros era un punt d´inflexió, perquè el Rayo seguia a la seva: un cop més Álvaro posava a prova Juan Carlos, que responia amb una bona mà a baix, mentre els visitants reclamaven un possible penal. Però també és cert que el panorama havia variat. Ni que fos una mica. El Girona ja no es veia tan desbordat. No és que li durés massa la pilota als peus, però treia el cap a camp contrari, un signe vital imprescindible per no llançar el partit a les escombraries a per avançat. Bárcenas en va tenir bona part de culpa. Al panameny se´l veia molt actiu i monopolitzava la majoria dels atacs del seu equip. En un d´ells, va habilitar perquè Samu, desaparegut fins al moment, trobés un forat on qualsevol altre hi hauria vist un niu de cames. Allà va dirigir-hi la pilota, que va aterrar a Sylla, dins l´àrea. Només Catena, més ràpid, va evitarl a rematada del davanter quan estava sol davant Luca. El porter atraparia dos minuts després un xut mossegat de Sylla. El Girona estava viu. Superat, perquè la balança encara estava força decantada pels de fora, però havia ensenyat les urpes.

Com que era impossible superar els infumables primers minuts, la cosa només podia mantenir-se o anar cap amunt. Va agafar i caire ascendent amb l´entrada de Couto per Calavera i sobretot de Cristóforo, que va anclar el mig del camp, per posar-hi pausa i un xic de criteri. Això no va evitar que Juan Carlos salvés amb el cos un remat d´Antoñín al segon pal com aperitiu de la tornada dels vestidors. Però el panorama havia canviat. Els millors minuts del Girona van permetre als de Francisco comprovar si Luca Zidane estava o no atent. Si havia vingut a Montilivi. El porter va ser ràpid de reflexes i va treure una mà providencial, per baix, en un cacau de Monchu, l´executor d´un tir lliure indirecte dins l´àrea. Abans, Stuani havia rematat de cap per damunt del travesser una magnífica centrada de Couto.

El Rayo havia baixat de revolucions, però cada cop que passava el mig del camp ho feia amb criteri, si no és que aprofitava algun regal, com un de Bernardo que no va saber aprofitar Antonín. L´atacant va ser un autèntic corcó i a punt va estar de provocar l´expulsió de Franquesa, que es va jugar la segona groga. Fins i tot aquí la sort somreia als gironins, que van anar perdent presència en atac a mesura que Sylla i Stuani van enfilar cap a la banqueta. Al primer el va rellevar Nahuel Bustos, que continua ben lluny de les expectatives que va generar el seu fitxatge. El 0-0 ja no es va moure. Puntet increïble i més que valuós.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook