Ahir a Tenerife es va acabar, si de competició parlem, el 2020. Un any del que en recordarem partits al gener i al febrer, però un de sol el mes de març abans que tot s'aturés, amb el Girona-Albacete, que en aquell moment feia trontollar la confiança en l'equip de Pep Lluís Martí.
Recordarem tres mesos d'aturada absoluta, fins que el 13 de juny el conjunt gironí va tornar a jugar, al camp de la UD Las Palmas. I aleshores i ja de manera continuada des d'aquell moment, amb les graderies buides d'aficionats.
El 2020 ens ha fet viure mesos d'estiu amb competició, en comptes de les habituals pre- temporades i els tornejos de preparació. Així, el juliol i l'agost van servir per acabar la lliga regular i disputar les eliminatòries d'ascens contra l'Almeria i l'Elx. D'aquest any en quedaran noms propis, com el de Pacheta, però sobretot el de Pere Milla i el seu gol al minut 96. I associat a aquesta sort final, també els de José Antonio López Toca i Pérez Pallás.
L'any que ara s'acaba deixarà algun adéu il·lustre com el del capità Àlex Granell, i d'altres també sentits com els de Maffeo, Borja García o Pedro Alcala.
En els seus darrers mesos recordarem el 2020 com un any on s'han jugat partits cada tres o quatre dies, amb sensació de no aturar-se ni un moment, i en el que tot pintava de tonalitat gris, però que s'ha acabar revertint cap a color d'esperança. I sabrem que és l'any en que els objectius van quedar per complir, que el millor pressupost no va aparèixer al camp i que en la seva segon part ja hem col·locat tots els nostres grans desitjos en el 2021.
De fet, els grans desitjos haurien de ser tres; la salut en primer lloc, i ja després, el repte de la lluita per l'ascens i que tot pugui ser de nou amb els aficionats al camp. És clar que mentre això no arriba, no crec que ningú trobi massa estrafolari ni desencertat dir: sort que s'ha acabat el 2020. Per la part esportiva, però sobretot per la no esportiva.
