06 de gener de 2021
06.01.2021
Diari de Girona
Entrevista a Brandon Thomas. Davanter de l'Osasuna

«Amb el Girona vaig tenir un amor a primera vista; desitjava quedar-me amb cos i ànima»

El davanter torna avui a terres gironines per enfrontar-se a l'Olot un cop superada la greu lesió de genoll que va patir a Montilivi

06.01.2021 | 00:04
Brandon celebra un gol al Ponferradina la temporada passada a Montilivi.

Una greu lesió al genoll ben bé abans del confinament total va frenar la seva ascendent trajectòria al Girona. La derrota contra l'Elx al «play-off» va impossibilitar que es quedés a Montilivi tot i les seves ganes. Mentre li arriben ofertes, Brandon continuarà avui a Olot amb la seva posada a punt.

En només unes setmanes s'havia convertit en un referent del Girona i en el somriure de Montilivi, però, «de la nit al dia», una greu lesió i l'arribada del coronavirus van amagar tota alegria i van ser el preludi d'un trist final de curs. Avui, ja recuperat, Brandon Thomas (Santanyí, Mallorca; 1995) torna a terres gironines amb l'Osasuna per enfrontar-se a l'Olot.

Com encaren el partit?
Amb la voluntat de passar ronda i, alhora, amb molt de respecte, ja que sabem que juguen molt bé i que són un equip molt fort al seu camp i fa molt temps que no perden a casa. Individualment, afronto aquest partit com si fos la final de la Champions. Com una prova per demostrar el futbolista que soc, i amb la il·lusió de jugar bé, seguir recuperant les bones sensacions i, si puc, tornar a sentir la felicitat i l'alliberament de fer un gol. Xutar i veure com entra la pilota és brutal.

Se'l veu amb ganes de recuperar el temps perdut per la lesió.
S'ha fet llarg, molt, llarg, i dur i pesat. Et sents com un nen al qual li han pres la seva joguina preferida, i ho enyores molt. Em va fer mal que l'operació s'hagués de posposar dues vegades, gairebé un mes i mig, tot i que era lògic perquè hi havia moltíssims casos, i vaig passar molta por perquè mai m'havien operat, però ara estic molt content, tornant a disfrutar. El 2020 no ha estat bo per a ningú, i jo he patit molt, però no vull ni puc queixar-me perquè soc molt conscient que, malgrat tot, soc un afortunat i, sobretot, perquè hi ha molta gent, massa, que ha perdut familiars pel virus. Això sí que és dur. Les lesions són coses de l'ofici, i a la vida hi ha coses molt pitjors.

Què ha après arran de la lesió?
Ha estat una lliçó de vida. Viure coses així et fa veure qui està al teu costat a les bones i a les dolentes. Sobretot a les dolentes. Quan fas dos gols, t'escriu molta gent, i quan no pots ni anar al lavabo ni banyar-te sol i t'han de portar l'esmorzar i el dinar i la roba al llit perquè no et pots ni moure, no tanta. I també he entès que les coses poden canviar molt d'un dia per l'altre, que un dia pots estar celebrant un gol i al següent ser al sofà amb el genoll trencat sense poder fer ni un pas. I que hem de valorar més tot el que tenim, sobretot quan estem bé. Ens costa molt ser conscients del que tenim, i no sabem com d'afortunats som pel fet de tenir salut. És el privilegi més més gran, tot i que massa sovint ens n'oblidem.

No ha perdut mai el somriure.
És la clau de la vida. Tots tenim moments dolents, tristos i frustrants, i no podem estar sempre contents perquè sinó no seríem humans, però sempre intento ser positiu i somriure, i transmetre alegria a la gent que m'envolta. No canviaré mai. És la meva manera de ser, i és el que vaig intentar fer des que em vaig lesionar. Estàvem en un moment clau per a l'equip, i volia que el fet que em veiessin content, amb tot el que estava passant, servís per contagiar-los aquesta positivitat i fos com una empenta, com una invitació a valorar el que tenien.

Com recorda el partit de l'Elx?
Recordo gent plorant, sense poder parlar. Va ser molt trist. Vaig viure el partit amb molts nervis. Em pensava que ho aconseguiríem. I ho desitjava amb cor i ànima perquè desitjava quedar-me a Girona com el que més. Va ser un pal per tots. El futbol és així, i ha estat molt cruel amb el Girona, però els donarà una altra oportunitat, més aviat que tard, i l'aprofitaran. Perquè el Girona es mereix ser a Primera Divisió.

Com valora el seu pas per Montilivi?
Va ser com un amor a primera vista. Va ser curt, però intens, i vaig donar la meva millor versió. Només tinc l'espina de pensar que si no haguéssim comès tants errors haguéssim aconseguit l'ascens directe i de saber que, si no hagués estat per la lesió, hauria pogut ajudar molt més del que ho vaig fer perquè estava en un gran moment. Guardo un record increïble de la meva etapa al Girona i espero que els vagi molt bé aquesta temporada, i que hagin après dels errors.

Repetiria cessió aquest hivern?
Sé que hi ha interès d'equips de Segona, però jo em centro en el partit d'Olot i la resta ja es veurà. Jo tinc ganes de sentir-me important, de sentir-me futbolista de nou, de jugar, sigui a Pamplona o en un altre lloc.

Com veu aquest Girona?
Bé, i amb molt de marge de millora de cara a aquesta segona volta. Ja no tenen l'etiqueta de favorits, però estaran entre els candidats a l'ascens, segur.

Va pesar massa l'etiqueta la temporada passada?
Encara que l'afició a vegades cregui que perquè has baixat de Primera i tens més pressupost i millors jugadors que altres equips pujaràs amb la gorra, tot això es redueix a res al camp. O ho dones tot o tot això no serveix de res. O corres més que el rival o estàs mort, i això és el que vaig intentar transmetre des que vaig arribar, que a Segona els noms no guanyen partits, per molt que tinguis jugadors com Cristhian Stuani, Borja García o Àlex Gallar. Ho tinc claríssim: el treball i la lluita són innegociables, i imprescindibles per somiar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook