Acabada la primera volta del campionat, la millor definició que se li pot donar al Girona FC és la de conjunt resultadista. El rendiment dels de Francisco ha anat d'una doble derrota d'estrena, sense la plantilla tancada, a un mes d'octubre en què semblava que l'equip podia arrancar, ja amb la plantilla al complet.

Però, en canvi, aquestes expectatives van caure en picat amb un decebedor mes de novembre, en què una sola victòria en set partits i només sis punts de vint-i-un possibles feien veure l'horitzó molt gris.

Al desembre va arribar la revifada amb tres victòries consecutives, però de nou va haver-hi una frenada en sec, que feia que abans de jugar al Toralín només s'haguessin sumat dos dels darrers nou punts, registre més negatiu encara amb el resultat d'ahir.

I així està l'equip, mostrant millors números que joc i que sensacions en aquesta primera part de la Lliga, ja que la puntuació actual permet pensar que la permanència està ben encarrilada i que, per poc que es mantinguin aquestes prestacions, fins i tot es podria optar a una plaça de promoció d'ascens.

Una altra cosa és el joc, que ja sembla més difícil que tingui una millora considerable, perquè ara mateix és més fàcil pensar que Santi Bueno acabarà de fer el creixement definitiu i que hi haurà central de futur; que Kébé i Terrats faran més passos endavant per rascar minuts al mig del camp; o que Pablo Moreno es voldrà convertir en alternativa clara per a l'onze inicial; que pensar que l'equip pot, mínimament, enlluernar amb un joc continuat que generi il·lusió.

Per tant, a punt d'entrar a la segona part del campionat, amb les sabudes incògnites econòmiques i del mercat d'hivern, bé faríem de firmar una segona volta en què vagin caient punts com fins ara, encara que en alguns partits els aficionats corrin el perill de quedar adormits al sofà.

D'altra banda, res de nou, sinó una cosa molt comuna a la Segona Divisió, on la manera d'aconseguir-los sempre queda per darrere dels punts sumats.