15 de gener de 2021
15.01.2021
Diari de Girona
Santi Bueno
Central del Girona FC.

«Recullo el premi per haver tingut paciència i esperar la meva oportunitat»

15.01.2021 | 00:50
«Recullo el premi per haver tingut paciència i esperar la meva oportunitat»

Com es passa en tres mesos de no jugar pràcticament res a ser titular indiscutible?
La veritat és que soc molt feliç. Això és el premi a l'esforç i a la dedicació. Recullo el premi d'haver sabut esperar i d'haver tingut paciència per esperar que arribés la meva oportunitat. La temporada passada va ser dura. Aquesta l'estic gaudint dins del camp.
Es veia fora del Girona l'estiu passat?
Sí, sí, va ser un tema a discutir, tant amb el meu representant com amb el club, el veure què havíem de fer. Però jo hi estic bé aquí, la ciutat m'encanta, hi estic superadaptat... tot era superpositiu per a mi, però faltava aquest punt de tenir minuts, que segurament, és el més important. Vaig valorar que això altre també és important, el jugador ha d'estar bé en tots els àmbits, i no me'n volia anar sense haver tingut l'oportunitat de jugar alguns partits i provar-me, veure quin era el meu nivell. Em vaig donar sis mesos més perquè no em volia quedar amb aquesta espina de no haver-me pogut veure el meu nivell.
A l'Uruguai, de més jove, el definien com el nou Godín. S'hi identifica?
Bé al final Godín és un referent per als uruguaians. És el capità de la selecció i tothom s'hi vol assemblar. Sempre l'he observat i seguit, per treure'n tot allò de bo que em pugui servir a mi. Però al final també cada jugador té les seves pròpies característiques.
Vostè com es definiria?
M'agrada tenir una bona sortida, tenir fons, ser contundent a les dues àrees... però aquí el més important és el col·lectiu. Ajudar l'equip des d'on et toqui i adaptar-se a la idea d'un entrenador.
Es va formar al Peñarol, un equip guanyador, i a l'Uruguai li havien posat l'etiqueta de talent de futur. Això pesa massa?
La veritat és que això sempre ho he portat molt bé perquè jo tinc clara quina és la realitat. Vinc d'una familia de futbolistes i sempre m'han fet entendre que tocar de peus a terra és el més important. Al final, que parlin de tu en aquests termes sempre és bo, si ho saps portar bé. Jo, en aquest sentit, mai he tingut problema.
El seu germà, Gastón, amb una llarga trajectòria a l'elit a l'Uruguai (ara juga a Montevideo Wanderers), l'ha marcat?
Sí. Ell té 35 anys i ha fet tota la seva carrera allà. És un referent per a mi tant a dins com a fora del camp. Des de petit que intento copiar-lo en tot. Somiava ser un dia com ell, fer el que ell feia. Ell també juga de central i per això és més fàcil. Sempre va bé tenir l'opinió d'un germà, d'un familiar, i més si aquest també és futbolista. I sent central, ja ho tenia tot. És un gran professional i avui encara li demano consells.
Ell potser té l'espina de no haver vingut a Europa?
Podria ser. Amb 20 anys va estar a la segona divisió italiana, però per un període molt curt de temps, i se'n va tornar. Al final cadascú pren el seu camí. Jo vaig decidir venir a Europa de jove, tenia 17 anys, i quedar-m'hi. Ell va prendre un altre camí. Ni millor ni pitjor. Al final són experiències i coses que es viuen diferents. També tinc un cosí, Gonzalo, davanter, que va jugar a Rússia amb el Krasnodar i ara juga a l'Uruguai. Hi parlo molt, també.
Sabia que Pep Boada i Francesc Guitart, els dos observadors del Barça que el van seguir abans de fitxar-lo, són gironins?
Sí, ho sabia. La veritat és que abans de fitxar pel Barça vaig tenir una conversa amb ells perquè em volien conèixer més a fons, la meva forma de ser, més enllà de com ho feia dins del camp. Sempre van ser molt clars i frontals, tant a dins com a fora de la gespa. Hi vaig tenir una relació molt bona, encara que acabés sortint del Barça. Ells sempre em van donar suport i em van ajudar. Encara avui de tant en tant ens enviem algun missatge, sobretot amb en Pep (Boada), que potser és el que va estar més a sobre meu.
Com es paeix, amb 18 anys, l'interès del Barça per a un noi que no ha sortit de l'Uruguai?
Va ser tot un procés, el fitxatge. Jo estava jugant amb la selecció sub-20 en el campionat sud-americà. Va ser tot molt maco, però també complicat, perquè assumir aquella situació era difícil. Em volia un dels clubs més grans. Tothom volia saber i tothom em preguntava, i jo mirava de tancar-me i concentrar-me en el realment important, que era el campionat, que finalment vam guanyar. Fede Valverde, que era company meu a Peñarol i a la selecció ja feia uns mesos que se n'havia anat al Madrid, perquè ell feia els 18 al juliol, i en canvi jo no els complia fins al novembre. Gràcies a la meva família ho vaig dur bé. Vam ser campions i vam aconseguir tancar el fitxatge i viatjar a Barcelona.
Va venir sol?
Després de converses amb en Pep (Boada), amb el meu representant, i amb la meva família, vam decidir que el millor era que vingués sol i anés a viure a La Masia. Si tot això passava al gener, al maig tenia el Mundial sub-20, i a l'abril ja començava la preparació. Al final, entre arribar i tornar a marxar, van ser tres mesos. Per fer aquesta adaptació vam creure que el millor era estar a La Masia i viure aquesta experiència, per adaptar-me més depressa. Va ser una bona experiència i em va ajudar molt, va ser una bona decisió.
Amb qui es feia a La Masia?
La Masia és molt gran, hi ha gent de tots els esports. Et relaciones amb molta gent. Però un dels meus amics allà, amb qui encara avui hi tinc contacte, és Rafa Mújica, que ara està a l'Oviedo. A ell li agradaven les costums uruguaianes com el mate o el dolç de llet i teniem més temes en comú.
Com recorda el seu primer dia al Barça?
Amb nervis, amb l'ambició de voler crèixer i millorar... Va ser una experiència maca, que mai no podré oblidar.
Gerard López, exjugador del Girona, el va entrenar al Barça B. Chicho, al Peralada. Amb quin dels dos es queda?
És una decisió difícil. Ja ho sabia que en Gerard havia jugat aquí. Al final el món és gran però també petit, perquè tots ens coneixem i acaben tenint relació amb Girona (riu). Amb tots dos hi vaig aprendre moltes coses.
Per què li va servir l'etapa al Peralada?
Gràcies a aquell temps al Peralada avui estic aquí. Tant Quique (Cárcel) com Ivan (Hammouch) em van veure, em van conèixer com era, i em van veure jugar. També en Chicho, que era el meu entrenador. Tots van tenir plena confiança en mi. Vaig sumar molt minuts i vaig ser molt feliç al Peralada. Al final aquella etapa va ser clau per acabar fitxant pel Girona l'estiu de 2019, venint del descens a Primera i que el Peralada baixés a Tercera. Aquella meva segona temporada a Peralada va ser complicada, vam tenir moltes lesions, i tot va acabar afectant a la dinàmica de l'equip. Molts cops havia vingut a entrenar amb el primer equip.
Arriba a Girona il·lusionat per la nova etapa o trist per haver deixat el Barça?
Molta gent m'ho pregunta, això. Jo vaig prendre la decisió. Em motivava assumir un nou repte, un altre desafiament, i quan es va donar la circumstància vaig estar molt feliç. Sempre somies en debutar amb el primer equip del Barça. Vaig anar molt cops a veure'ls al Camp Nou. Encara ho segueixo somiant. Al final el futbol dona moltes voltes i jo he de seguir estant preparat.
A qui va dedicar el gol de la victòria contra el Lugo?
A dues persones en particular: al meu pare, que va morir fa un parell d'anys, i a la meva xicota, que m'acompanya dia a dia aquí, ella viu amb mi a Girona, i ella és la que molts cops ho ha d'aguantar tot. La temporada passada, no jugant, va ser complicada, i li estic molt agraït.
Per què ha de servir el partit contra el Cadis? Què hi pot fer el Girona a la Copa?
És una competició molt atractiva. I com sempre fem, com a equips, ens plantegem guanyar tots els partits. Sortirem a guanyar i a passar de ronda.
Quin ha sigut el seu millor partit aquesta temporada, i en quin ha patit més?
La Segona divisió espanyola és molt competitiva. Tots els equips tenen davanters molt bons. Si m'he de quedar amb un partit, trio el de la victòria per 1-2 al camp de l'Espanyol. Allà vam mostrar la nostra rebel·lia remuntant un 1-0 en contra en un estadi molt difícil. A més jo vaig provocar el penal que ens va acabar donant el triomf.
Com l'ajuda tenir Stuani de company al vestidor?
La veritat és que des del primer dia que vaig arribar, com a uruguaians que som, m'hi vaig sentir molt proper. I a mida que van anar passant les setmanes i els mesos, cada cop es va anar enfortint més la nostra amistat, també en el terreny familiar. És una persona que admiro. No fa pas tant que el veia per la televisió i ara comparteixo equip amb ell! Intento treure'n tot allò de bo que puc. És molt humil i poder tenir una amistat amb ell m'omple.
Parlen de la selecció? Suposo que aquest deu ser un dels seus pròxims objectius...
Sempre en parlem, i més estant ell allà, un habitual de la selecció. M'explica coses que ha viscut, anècdotes, i quan me les diu penso que és clar que a mi també m'agradaria trobar-me-les.
A què ha d'aspirar el Girona aquesta temporada?
Estem a pocs punts del play-off. El principal és posar-nos-hi. Podem somiar en gran, sense saltar-nos les passes que hem de fer per arribar-hi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook