«El gol al Castelló ha de ser el punt d'inflexió, el vaig celebrar espolsant les males sensacions»

Què s'espolsava durant la celebració del gol del 2-0 contra el Castelló?

M'espolsava perquè no estic tenint la temporada que jo pensava, o la que jo voldria. Havien passat dos o tres mesos des del meu primer gol, al camp de l'Espanyol, i el segon havia trigat massa en arribar. La celebració, i l'espolsar-me, volia dir que em treia de sobre les males vibracions, tant les meves com les de l'equip en general.

Per què no s'ha vist encara el millor Bárcenas?

Hi ha diverses circumstàncies, algunes se m'escapen. Jo vaig arribar amb la temporada començada, just després del partit amb el Fuenlabrada. No és excusa, però em vaig haver d'adaptar al nou equip, als nous companys, a la nova metodologia... jo sé que en rendiment, en números, no estic bé, però en joc, sí. Estic tranquil, m'agradaria aportar més gols i més assistències, però tot té el seu procés. M'agradaria que el gol contra el Castelló sigui el punt d'inflexió i que pugui aportar tot el que s'espera de mi.

El «play-off» no s'ha escapat mai, però tampoc s'ha fet el pas d'entrar-hi. Què li falta al Girona per aconseguir-ho?

Hem d'anar partit a partit. Hem estat diverses vegades allà, molt a prop, però és que la Segona és així d'igualada. No podem pensar més enllà de Fuenlabrada.

Francisco deia que l'empat a tres amb el Mirandés podia ser un punt d'inflexió.

És que és molt complicat igualar un 3-1! La fe que vam tenir els últims quinze minuts va ser clau i té raó, ens va anar bé aquell empat. Contra el Castelló es van veure coses millors. Potser no vam fer un partit vistós, però sabíem què havíem de fer. Era un partit que el duiem allà on volíem, amb el 2-0, tot i que amb el 2-1 ens van entrar una mica els nervis i la por a perdre. Vam acabar demanant l'hora, però la victòria es va quedar a Girona.

Vostè no hi era al Girona-Fuenlabrada (0-1). Per tal com va anar, hi ha ànim de revenja en el vestidor, per diumenge?

Vaig veure el partit perquè ja estava pendent del Girona, la possibilitat de venir era molt propera. Vaig veure aquella derrota. El Girona va dominar, sense poder aconseguir el gol. No sé si hi ha ànim de revenja, el que hi ha són ganes de guanyar. No tenim el mateix equip que teníem aquell dia, encara hi havia Granell aquí, per exemple. Anirem a competir, això segur.

Per què li costa tant marcar a l'equip?

Som un dels pitjors equips quant a gols, i això es nota, compari-ho amb els que feia l'any passat el Girona. Jo penso que arribem, que generem, però no acabem de trobar el gol. En canvi, els rivals amb molt poc ens marquen. Nosaltres hem d'arribar tres o quatre cops, per favor! No deixem de treballar. El míster dona molt d'èmfasi en les transicions i en prendre la millor decisió. Hem de ser més eficaços, això està clar.

Què li demana Francisco?

Bàsicament el que sap que puc aportar. Córrer, ajudar en defensa, arribar a l'àrea, i si m'arriba l'oportunitat com el dia del Castelló, marcar. I soc el primer que sé que puc aportar més. Em conec i no estic com jo voldria.

Va arribar el 5 d'octubre, poc abans que tanqués el mercat. Vaig llegir que si no venia al Girona, tenia decidit quedar-se a Astúries i jugar a Segona B?

No, no m'ho havia plantejat això. Sí que havia parlat amb el meu agent que si no sortia aquesta opció, potser em quedava sense jugar a l'espera que es resolgúes el tema del meu contracte i de qui tenia els drets (ara està a Girona cedit pel Cancún FC). Això em va angoixar molt tot l'estiu, perquè no sabia on jugaria. Tenia la base de la temporada passada a Oviedo, amb bons números, i això em podia obrir portes. Una setmana abans de tancar el mercat d'hivern ja parlàvem amb el Girona, i em va seduir la idea. És un ex-Primera, jo vull donar-ho tot per jugar un play-off o tenir la sort d'ascendir a Primera. El primer de tot és entrar al play-off. Volem ser-hi, jo vull jugar-lo.

El seu somni és triomfar en el futbol a Espanya?

Sí, sens dubte. Des de petit que he seguit la lliga espanyola, a la meva mare l'atrau molt el futbol d'aquí, i soc seguidor del Madrid per ella. Sempre he tingut passió per la Lliga. I recordo quan Dely Valdez va venir aquí. El meu somni més gran seria jugar a la Primera divisió d'Espanya. Ho donaré tot per aconseguir-ho.

A Europa hi va arribar amb 22 anys per jugar a Croàcia ambl'RNK Split. Va ser dur adaptar-s'hi?

Va ser una bona experiència, dura però bona. Tenia un agent italià que havia vingut a Panamà a buscar jugadors i ja se n'havia endut alguns companys. Em va agradar el que em va proposar i me'n vaig anar, perquè el meu objectiu sempre havia sigut venir a Europa, i si fos possible a Espanya. Aleshores em va semblar que Croàcia podia ser un bon aparador. No és la millor lliga del món, però està a un bon nivell per començar. Va ser duríssim. Era el primer cop que sortia, no coneixia l'idioma, i crec que mai de la meva vida havia passat tanta fred. Els primers tres mesos van ser d'adaptació. Canviava tot. Jo només parlava espanyol, i en anglès podia dir alguna cosa, però si parlem de tu a tu, no entenc res. I el menjar també era tot diferent. Però allò va canviar la meva manera de veure el futbol. Em vaig quedar amb el positiu, perquè de diners tampoc n'hi vaig guanyar.

De Croàcia va tornar a Panamà, i més tard a Mèxic.

Sí, vaig tornar al meu club de tota la vida a Panamà, Árabe Unido, i ho vaig fer realment molt bé. A més, gràcies al fet de jugar el torneig intercontinental em va sortir l'opció d'anar a Mèxic, a Chiapas, en un equip de Segona, on hi vaig jugar un any i mig. Vam aconseguir l'ascens, però al club li van canviar el nom. Pujar és una experiència molt maca. Però per coses administratives, el club va canviar de lloc. Després vaig arribar a l'Oviedo, cedit.

Com es va aficionar al futbol?

El futbol és innat en mi, venia amb el paquet quan vaig nèixer. Hi he jugat sempre, amb el meu germà gran, i amb els amics. Xutàvem al carrer. Quan tenia 9 anys em van cridar d'una escola i vaig començar a jugar més seriosament. Al carrer podia fer el que em donés la gana. Ens trobàvem amb els amics davant de casa meva, marcàvem les línies com si fossin un estadi, i el batejàvem com a Santiago Bernabéu. Hi havia més nens del Madrid que del Barça, i guanyava la majoria. Allà en dèiem anar a xutar la birria, és com es coneix el futbol de carrer al Panamà.

La família sempre li va donar suport en la lluita per poder crèixer futbolísticament?

La meva mare sempre m'ha donat suport. Em duia a tot arreu quan havia d'anar a jugar. La meva mare sempre ha estat al meu costat. I ara està a Panamà, molt contenta amb tot el que he aconseguit.

El 2018 Panamà va jugar el seu primer Mundial i vostè hi era. Va ser emocionant?

Ja s'ho pot imaginar! El Mundial és fins ara la fita esportiva més gran que tinc. A Panamà no hi ha cultura futbolística, no havia anat mai a cap Mundial. El 2014 ens vam quedar a prop de classificar-nos, jo encara no era a la selecció aleshores. Li vaig dir a la meva mare: quan jo arribi a la selecció Panamà anirà al Mundial, i va ser així. Aquestes coses són les més maques del futbol.

Contra qui van jugar al Mundial de Rússia?

Ens va tocar a la fase de grups amb Bèlgica, Anglaterra i Tuníssia. Va ser la bomba. Ens enfrontàvem a Hazard, a tots els ídols que vèiem per la televisió. Una passada.