La maduresa es demostra amb fets i també amb paraules. Sense encara sentir-lo parlar, Ramon Terrats va donar fe que, amb només 20 anys i cap mena d'experiència al futbol professional, es pot jugar sense desentonar ni un pèl a la Segona Divisió A. La seva irrupció va convèncer Francisco, qui li ha acabat entregant el rol de titular. A ell, que venia del Sant Andreu, de Tercera, per reforçar el filial que dirigeix Àxel Vizuete. De moment, comença el mes de març i ho fa superant la barrera dels 700 minuts amb els grans i una renovació a la butxaca. No li ha costat massa decidir-se. Les converses entre una i l'altra part, primer un xic llunyanes, s'han anat acostant fins que ha sigut inevitable donar-se la mà. Ni la irrupció del Reial Madrid l'ha fet canviar d'opinió, per més suculent que pogués ser la seva proposta. Terrats sempre ho ha tingut clar. S'ha volgut quedar allà on se sent «com a casa». Perquè a partir de la temporada vinent tindrà fitxa de la primera plantilla, perquè li queden com a mínim tres cursos més en clau blanc-i-vermella. I un grapat de motius més. Els enumerava ahir, en l'acte oficial de la seva renovació. Una roda de premsa virtual, en què, aquest cop sí, demostrava també una maduresa tot parlant.

«Agreixo molt la confiança que el club m'ha traslladat des del primer dia. Això suma. També les ganes que tots tenien perquè jo em quedés. Coses així m'han convençut. Penso en el meu futur i també en el d'aquest club. Del que tinc ganes és de fer-ho bé, d'aportar a l'equip». Alguns motius que l'han fet decidir-se cap a una banda. N'hi ha més, això sí. «Aquí des del primer dia m'he sentit com a casa. A més, tinc a tocar la meva família i també els amics. Tot això són punts importants. Estic molt agraït al Girona per l'oportunitat que em dona. No tota la gent la pot tenir».

Les condicions de l'oferta van anar a l'alça i poc li ha costat a Terrats decidir-se. A ell i als seus. I això que no hauria estat fàcil per a d'altres. Tot un Reial Madrid trucava a la porta i li oferia un contracte per reforçar el seu segon equip amb opcions d'acabar pujant de categoria tot depenent del rendiment. L'opció d'anar a un gran del futbol no només estatal sinó mundial la tenia al damunt de la taula. Però va dir que no. «Rebre qualsevol oferta sempre és un orgull. També si ho és del Reial Madrid, és clar. El que passa és que sempre havia tingut molt clar que em volia quedar a casa. Així li ho vaig dir al club, a la meva família i també al meu agent. Si no, no estaria aquí. Em sento molt content que així hagi sigut i també agraït».

L'ampliació de contracte enxampa el barceloní amb un dorsal que va més enllà del número 25 però amb una forta participació al primer equip. Res, això sí, que li hagi fet perdre de vista quina és la seva realitat. «De moment encara soc jugador del filial i si demà em diuen que he d'anar amb ells ho faré encantat, amb la mateixa il·lusió de sempre. Ara m'ha tocat estar al primer equip i ser titular. Però mai se sap perquè en el món del futbol tot canvia molt». Ell que ho viu en primera persona valora també el present del Girona, situat a quatre punts del play-off d'ascensplay-off a la Primera Divisió. «A l'equip el veig bé. Els ànims sempre els tenim i les ganes no falten. Porto dos partits comptats en aquesta categoria i amb això ja he pogut veure que cada duel és molt difícil. Pot venir-te el primer classificat i tambe l'últim al teu propi estadi que no noto cap diferència. L'equip lluita, té ganes i també demostra ambició. És el més important. Com diu l'entrenador, hem d'anar partit a partit. Ara ens toca l'Almeria, serà difícil i ho haurem de lluitar com si fos l'últim partit».

De moment són set aparicions a la Lliga i un parell a la Copa. Manté la seva «il·lusió» i les «ganes» d'ajudar des d'ara fins que s'acabi la temporada. I també parla de Francisco, el seu principal valedor. «Guanyar-te la confiança d'un entrenador que fa pocs mesos no et coneixia és molt difícil. Estic content i alhora tranquil. Ell confia amb mi i jo amb ell, també amb tot l'equip». De moment, aposta per anar fent. Per picar pedra tot esperant tenir minuts. Sigui avui, demà o en un temps. Perquè just ara té continuïtat, abans les seves intervencions van ser més intermitents. «No em preocupava no jugar. Sempre he anat dia a dia, gaudint i esperant les oportunitats».