06 de març de 2021
06.03.2021
Diari de Girona
Entrevista a Gerard Gumbau

«Al vestidor veig les ganes de la gent de lluitar pel 'play-off'»

Clau per Francisco, amb 26 anys Gerard Gumbau ja ha fet realitat els seus dos somnis de quan era un nen: jugar al Barça i també al Girona

06.03.2021 | 01:46
«Al vestidor veig les ganes de la gent de lluitar pel 'play-off'»

És possible assaltar aquest sisè lloc?

Sabíem que diumenge teníem una bona oportunitat per acostar-nos a la zona de play-off, i va ser una llàstima no fer-ho perquè ens vam avançar molt aviat. Però, tot i la sensació agredolça de l'empat final, sempre és positiu anar sumant i, a més, seguim a la mateixa distància. Seguim allà. Hem de tenir molta calma i paciència, mantenir el cap fred i saber on som: ni fa una setmana ja érem al play-off ni ara ja és impossible. El camí no serà fàcil, però, des de la humilitat, sabem que tindrem les nostres opcions, i intentarem aprofitar-les. I sabem, també, que l'únic camí passa per anar partit a partit. No n'hi ha cap altre; no hi ha cap drecera ni cap altra fórmula: queden 15 partits, 15 finals, però no podem mirar més enllà de diumenge amb l'Almeria. Si ho fem, si comencem a fer números, ens equivocarem. Primer va l'a. Després la be. Ara no és bo obsessionar-se amb la classificació ni amb el calendari. La Segona és molt llarga i queda moltíssim. I per anar lluny cal començar pel primer pas. Ara volem menjar-nos aquests 15 partits que queden, un a un i començant pel d'aquest diumenge contra l'Almeria, un del equips més forts de la Lliga.

Amb el record del punt aconseguit en el partit de l'anada, amb vuit jugadors, ben present.

Els miracles no existeixen, però allà, entre tots, junts, en vam fer realitat un amb ganes, treball i humilitat, i vam sumar un punt que va ser com si en suméssim sis. Va ser èpic. Mai havia viscut una cosa així. Només veies jugadors de l'Almeria. Tenim ganes de tornar-los a guanyar, com en els dos últims partits a Montilivi, i que tothom mostri el seu màxim nivell. Estem en aquell moment de la temporada en què ens juguem el pa que mengem, i el que menjarem demà. Tot està molt igualat aquí, i tothom necessita els tres punts tant o més que el Girona, però quan entro al vestidor veig les ganes de lluitar per un bitllet per al play-off a la cara de tots, començant pel míster. Té un caràcter impressionant. És l'entrenador que el Girona necessita.

La primera volta no ha sigut fàcil.

Ha sigut molt feixuga i complicada, per la frustració, la impotència i el dolor del no ascens i perquè vam començar tard la Lliga, amb molts canvis d'última hora i amb una plantilla curta. I també perquè les lesions i el coronavirus ens han condicionat moltíssim. Però davant aquestes situacions adverses ens hem unit i hem serrat les dents. Hem creat un equip que no baixa mai els braços i que lluitarà fins al final. Ha sigut complicat, però ara comencem a veure la llum, i ara volem continuar així per guanyar regularitat i per intentar gaudir a final de temporada. Com deia Laporta, «no estamos tan mal».

Amb l'adeu de Granell, vostè és l'únic jugador de la comarca a l'equip. És important que n'hi hagi?

Moltíssim. Amb els referents de l'Eloi (Amagat), en Pere (Pons) i l'Àlex (Granell), que han marcat una època al Girona, sempre intento transmetre a la resta la passió que sento per aquest equip, el meu. Tenir aquest sentiment, portar el Girona tan endins, em dona un plus de motivació i d'entrega, i em sento molt responsable del que fa l'equip. Perquè és el meu, però també és el de la meva família, la meva parella, els meus amics i de tota una ciutat que s'ha anat enganxant al futbol. Jugo per tots ells, intentant fer-ho tan bé com puc perquè estiguin orgullosos de mi. Soc un aficionat del Girona que juga amb el Girona. Montilivi és casa meva. De nen hi vaig viure l'ascens a Segona contra el Ceuta i el penal de Kiko Ratón contra el Múrcia, i vull que l'estadi, l'equip i la ciutat tornin on realment es mereixen.

El dia que va néixer, el Girona va empatar a zero amb el Benidorm, a Segona B. Aquella temporada, l'equip tan sols va sumar 22 punts i va baixar a Tercera, i encara arribaria a caure fins a Primera Catalana.

El Girona mai ha tingut les coses fàcils. Sempre ha hagut de picar molta pedra per aconseguir el que desitjava, i avui és un orgull veure com el club, tot i viure anys fotuts a tots els nivells, ha sabut sobreposar-se a tot. Sempre. Recordo haver viscut un Girona-Europa de Tercera Divisió com a aplegapilotes, que encara no hi havia seients i podies comptar la gent que hi havia a les grades. Quan s'acabaven els partits ens donaven un entrepà i un Aquaris, i em fa molt feliç haver saltat la tanca i ho valoro molt. Cada matí quan em desperto, abans d'anar a entrenar, penso en l'alegria i l'orgull que sento de poder dedicar-me al que m'agrada, i d'haver convertit en realitat el somni que compartim milions de nens, si no tots, i que alimentava aquelles tardes a Montilivi, fent d'aplegapilotes mentre pensava «tant de bo pogués jugar aquí algun dia...».

Com va arribar aquest esport a la seva vida? A Campllong no hi ha camp de futbol.

A través del meu pare, que havia arribat a Tercera. Jugàvem al jardí, amb unes porteries de ferro que ens va fer el meu tiet i que encara són a casa. Ell es posava de porter i jo xutava. Sempre ha sigut un referent per mi, en el futbol i en la vida. Ell treballa en una fàbrica d'embotits, i els seus pares, els meus avis, tenen una masia a Campllong on jo anava molt sovint a fer llenya, a veure com mataven el porc, a collir patates o a treballar a l'hort. Tenir sempre presents les arrels i les orígens et fa ser més humil, tocar de peus a terra i valorar molt més les coses. Quan ets futbolista i et donen tants diners de cop sembla que siguis molt important, i encara més en aquest món de les xarxes socials, però en realitat no ho ets tant. Hi ha tanta gent en aquest món que ningú és imprescindible.

En aquest món de les xarxes socials li ha tocat rebre molt darrerament.

Les xarxes socials no m'han agradat mai. Si pogués ni en tindria, però com a personatge públic crec que n'he de tenir. Les crítiques dels típics haters de tota la vida no m'afecten gens: són gent que des del sofà de casa seu, darrere un nom fals, critica i insulta sense cap mena de respecte. L'important és valorar-te a tu mateix i ser molt conscient de tot el que has fet per arribar aquí. És un treball molt dur que sovint no es veu. I no l'han pas fet ells. És important evadir-te d'això i seguir el teu camí. Cal ser fort psicològicament per conviure amb aquestes pressions, perquè si no ho ets et poden fer mal, i poden ocasionar problemes psicològics, com en el cas de l'André Gomes. Per molts diners que guanyis i per molt nom que tinguis, darrere del futbolista sempre hi ha una persona, i tots hauríem de tenir-ho més present. M'agrada mirar Twitter per estar informat, però hi ha tantes barbaritats i tanta crispació amb tot, també amb la política i amb la vida en general, que al final ja no hi entro.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit