Deia Àlex Granell ara farà cinc anys, quan el Girona estava a punt d'assaborir l'ascens a Primera Divisió, que el rival contra el qual més ganes tenia de jugar a la màxima categoria no era ni el Barça ni el Madrid. Tampoc l'Atlètic o el Sevilla. «L’Sporting», va dir. El duel entre el Girona i els asturians, tanmateix, no va ser possible perquè l'Sporting va baixar la mateixa temporada que els de Pablo Machín van ascendir (2016-17). L'origen del desig de Granell era el desenllaç de la temporada 2014-15 en què els dos equips van dur fins al límit el frec-a-frec per l'ascens. Llavors, en una última jornada d'infart, al Girona li va sortir creu per culpa del gol de Pablo Caballero a Montilivi (1-1) i el premi va ser per a un Sporting que sí que havia fet la feina al camp del Betis (0-3). La patacada emocional va ser terrible per a un Girona que, tot i guanyar 0-3 a Saragossa a l'anada del play-off, va veure com els aragonesos els remuntaven a Montilivi i es quedaven sense cap opció d'ascens. Aquell desenllaç va ser un dels capítols més durs de la història del Girona i vet aquí, les ganes de l'excapità d'enfrontar-se als asturians. Girona i Sporting no es van tornar a veure les cares fins la temporada següent en dos partits intranscendents sense gaire res en joc. Tot al contrari del que passarà dilluns, en què els dos equips tornen a ser rivals directes en la lluita pel play-off i es jugaran bona part de les seves opcions a Montilivi (21.00).

David Garcia consola Granell després de l’1-1 contra el Lugo. | ANIOL RSCLOSA

Malgrat que queden ja ben pocs protagonistes d'aquella temporada als dos bàndols, de ben segur que el record és ben present. Negatiu al costat gironí i d'eufòria a l'asturià. Aday Benítez és l'únic jugador que continua al Girona d'aquella plantilla que va arribar als històrics 82 punts. El de Sentmenat és el capità d'un Girona molt diferent del de fa cinc anys. La plantilla blanc-i-vermella s'ha renovat de dalt a baix al mateix ritme que el club canviava de mans i es modernitzava sota el paraigua del City Football Group. Per part de l'Sporting, són dos els jugadors que continuen d'aquella temporada: Carmona i Pablo Pérez. Qui també va ser testimoni de primera mà d'aquell final de temporada 14-15 va ser Bernardo Espinosa. El colombià del Girona defensava llavors els colors de l'Sporting i poder va celebrar l'ascens sobre la gespa del Benito Villamarín. « És anecdòtic. Vam viure una lluita entre dos equips que cercaven un objectiu», va dir Bernardo el dia de la seva presentació esquivant qualsevol mena de polèmica.

Quan David Juncà va empatar al Molinón en l'afegit (1-1) a la quarta jornada d'aquella temporada 14-15, ningú s'hi hagués jugat cap pèsol que el Girona i l'Sporting es jugarien l'ascens directe a Primera. Malgrat no sortir entre els favorits, per història i potencial, l'Sporting estava cridat a lluitar per les primeres posicions; ara bé, el Girona venia de salvar-se de miracle el curs anterior i encetava un nou curs farcit d'incògnites. Entre Oriol Alsina primer i Quique Cárcel després havien armat una plantilla com havien pogut condicionadíssims pel límit salarial. Això va fer que el Girona hagués de jugar-se-la amb homes amb ben poca experiència a la categoria com Aday Benítez (Tenerife), Pablo Íñiguez (Vila-real B), Lejeune (Brest) o sense com Jaime Mata (Lleida), Àlex Granell (Prat), Miguel Ángel Cifuentes (Il·licità) o joves com Pere Pons, Carles Mas, Sebas Coris i Marc Rovirola. Tot plegat barrejat amb l'experiència de Felipe Sanchón, Jandro Castro, Isaac Becerra, Richy Álvarez o David Garcia, entre altres. Segurament gràcies a l'embranzida del curs anterior, l'equip es va trobar de seguida en una dinàmica guanyadora que el va situar a la part alta de la taula de classificació.

Qui es pensava que el Girona afluixaria s'equivocava. A mesura que van anar avançant les jornades, els de Machín mantenien el ritme de Betis, Sporting i Las Palmas. De fet, els gironins van ocupar durant bona part de la Lliga la segona posició. El 0-0 contra l'Sporting a Montilivi, en un partit disputadíssim, va deixar l'average particular igualat (els gols a camp contrari no valen doble). Un resultat que acabaria sent decisiu per a la Lliga. Ala 39a jornada, el Girona va golejar l'Alabès a Mendizorrotza i va avançar l'Sporting, que havia empatat a Alcorcón (0-0). A partir d'aquí, els asturians van eixugar dos gols a l'average general al Girona amb victòries contra Tenerife (2-0) i Sabadell (2-0) mentre que els de Machín vencien per la mínima el Llagostera (1-0) i el Mallorca (0-2).

Tot va quedar per l'últim partit on el Girona en feia prou guanyant o amb un punt sempre que l'Sporting no guanyés per més de dos gols. La intrahistòria d'aquella última jornada quedarà per als protagonistes amb insinuacions de primes per part de l'Sporting al Lugo i al Betis i la decisió de l'expresident Joaquim Boadas de denunciar-ho a la Lliga. A l'hora de la veritat, l’única realitat tangible és que el Girona es va deixar empatar contra el Lugo un partit que tenia guanyat i que l'Sporting va fer el que havia de fer a Sevilla (0-3). Cinc anys després, gironins i asturians revifen una rivalitat que havia estat enterrada tot aquest temps.