"No vull ser 'el nou Alves', vull ser Yan Couto", reivindica, en aquesta entrevista amb EFE, el carriler dret (Curitiba, 2002), cedit al Girona pel Manchester City.

Ja ha passat de gran promesa a realitat i està justificant amb escreix que fa un any el club anglès pagués uns sis milions per fer-se amb els seus serveis fins a 2025 després d'imposar-se al fort interès del Barça.

A Montilivi, va començar la temporada sense comptar, però la situació va mutar al març i ha estat titular fix en els últims onze partits. Mentre el Girona ha aconseguit set triomfs i ha arribat a llocs de 'playoff' d'ascens a Primera, Couto ha evidenciat per què Goal li ha inclòs en la llista dels 50 millors futbolistes nascuts a partir de 2002.

Com va començar la seva relació amb el futbol?

La meva connexió amb el futbol va començar el dia que vaig néixer. El meu pare sempre explica que mentre jo naixia, Brasil estava jugant contra Turquia en la primera jornada de la Copa del Món de 2002, l'última que va guanyar la selecció. Diu que no sabia si atendre al metge o al partit. Des de llavors el meu objectiu és arribar algun dia a la selecció, jugar una Copa del Món i guanyar-la. És difícil, perquè és el somni màxim de molts nois, però seria tancar un cercle vital.

A xutar vaig començar als tres anys, i als sis vaig començar a jugar a 'futsal' i als deu a futbol normal. Estava tot el dia amb el futbol, de dilluns a diumenge. No parava. Quan anàvem de vacances el meu pare no volia que ens portéssim cap pilota per descansar una mica el cap del futbol, perquè no fèiem pràcticament res que no fos futbol, fins i tot anava al col·legi amb botes per jugar en l'interval entre classes i sempre portava la samarreta de Brasil amb el '10' que em va regalar, la primera que vaig tenir, però jo sempre portava una pilota amagada.

Jo sempre volia jugar. De vegades, ell intentava racionar-me una mica el futbol perquè no em tornés boig, perquè si jugues a totes hores pots arribar a avorrir-lo, però mai va passar. Al contrari. Sempre m'ha ajudat molt, des de petit, quan jugàvem al parc, fins avui. És un exemple per a mí, un autèntic heroi, i sóc feliç per haver complert el meu somni i el que ell no va poder complir.

Qui és el seu principal ídol?

Quan vaig veure Cristiano per primera vegada vaig pensar que volia ser com ell. Més que admirar algun brasiler, intentava copiar i inspirar-me en Cristiano. Un dels meus somnis és jugar amb o contra ell. Vull estar en el mateix camp que ell i canviar-nos les samarretes. O regalar-li la meva, encara que sigui. A Brasil, els caps de setmana m'aixecava d'hora per veure els seus partits de la Premier o LaLiga i, de vegades, fins i tot faltava a entrenaments per veure-li jugar en la Champions. Li deia al míster que havia de quedar-me a casa per estudiar. Com a laterals, sempre em van agradar Dani Alves i Cicinho.

Espanta que el comparin amb Alves?

Fa una mica de por, sí. És una comparació pesada, però no m'importa molt. És un honor, perquè vol dir que la gent veu un futur gran en mí, però jo sé que haig de millorar molt per arribar a una mínima part d'Alves, i vull fer la meva història, vull construir el meu nom. No vull ser 'el nou Alves', jo vull ser Yan Couto.

El Mundial sub-17 de 2019 li va canviar la vida.

Va ser una bogeria, un dels millors moments de la meva vida, i va ser un orgull ser campions. I em va portar a ser volgut pel City, el Barça i el Bayern. Vaig poder triar on volia anar-hi. Em vaig sentir com quan tries equip en els videojocs, i va ser molt difícil perquè són tres clubs molt grans. M'anava al Barça perquè m'oferien jugar en el primer equip, però dos dies abans de signar vaig canviar d'opinió i vaig triar el City perquè era el millor per a mi i pel meu futur, perquè tenen un equipàs que està creixent molt i per Pep. Seria fantàstic ser entrenat pel millor míster del món. Si continuo treballant així tots els dies, sé que algun dia m'arribarà l'oportunitat d'estar aquí, més endavant, però sé que sóc molt jove i que encara haig de millorar en moltes coses.

On preferiria jugar la temporada que ve? A l'Etihad Stadium o a Montilivi?

Encara no he parlat amb ningú. Quan acabi la temporada ja en parlarem. Estaré content tant si em quedo en el City com si em quedo en el Girona, que també és un gran club. El meu únic objectiu ara mateix és ajudar l'equip a intentar aconseguir l'ascens a Primera. Miro l'equip i ens veig units, junts. Veig com estem jugant i que estem fent partits molt bons, fent molts gols, pressionant amb agressivitat, i em dóna la seguretat i la confiança per somiar amb arribar al 'playoff'.

Si haguéssim jugat tot l'any així estaríem més amunt, però a l'estiu van sortir molts jugadors i van arribar molts i necessitàvem un temps per formar un equip. El més important és que estem en el millor moment de tota la temporada just al moment decisiu. Afrontem cada partit com si fos una final, i ara la propera és aquest dilluns amb l'Sporting. Estem concentrats i il·lusionats a aconseguir els tres punts per seguir en 'playoff' i arribar el més amunt possible.

La primera part de la temporada també va ser dura en l'aspecte individual.

Vaig passar el coronavirus a Brasil i quan vaig arribar estava mal físicament. També necessitava un temps d'adaptació perquè els entrenaments són molt diferents a Europa. Mentalment va ser dur. Em va tocar veure molts partits des de fora. Molts dies plorava. Jo mai havia passat per una situació així. Sempre havia jugat en tots els equips, i no entenia per què no jugava, per què no estava bé. Semblava que no era jo. Em sentia trist, a casa. Però en els entrenaments sempre ho donava tot, no deia res, i així, dia a dia, vaig anar voltejant i superant aquesta difícil situació. Són coses del futbol, suposo.

Ara estic molt content, i vull seguir donant el millor de mi per ajudar l'equip i seguir jugant, amb tot el respecte a Jordi [Calavera]. Sempre dic que mai s'ha de deixar de treballar perquè només amb el talent no arriba l'èxit. Els brasilers tenim molta qualitat, sí, però si no t'esforces, si no treballes, mai no arribaràs enlloc.