Les precioses i les lletges. Totes les victòries valen igual. Quan els tres punts es fan imprescindibles, el patiment li passa la mà per la cara a l’estilisme. S’aparca el talent si és necessari. Se sua, es brega. Es perd temps, es resa per si de cas i només així la celebració, un cop el botí és al sac i ben lligat, val encara més la pena. El Girona ha guanyat sis partits seguits, cosa que no havia fet mai en l’anomenat futbol professional. Això l’ha dut on ningú s’hauria imaginat només unes setmanes enrere. S’ha consolidat en places de play-off i no només això, sinó que ja ha empatat a punts amb Leganés i Almeria, tercer i quart, respectivament. Dos equips que semblaven transatlàntics fins fa res, però que ara juguen a la mateixa lliga. A Màlaga, el 0-1 final va ser la millor notícia. La que tothom recordarà. Contra un rival que va jugar 75 minuts amb un home menys, es va acabar demanant l’hora. Potser un temps enrere, quan les coses no rutllaven i la desgràcia era el pa de cada dia, l’equip no se n’hauria sortit a La Rosaleda però ara totes li ponen. Expulsió matinera per minvar la rauxa del rival de torn, un gol ple d’oportunisme i la fortuna que apareix en forma de pal per evitar un mal major. Així es va coure la sisena alegria seguida. La que deixa la classificació per la promoció a tocar, quan només falten dos partits, contra Alcorcón i Cartagena.

Si dilluns era Juanpe l’encarregat de decidir el duel amb l’Sporting, ahir un altre central va desencallar la situació en una altra acció a pilota aturada. Es van necessitar set córners per obrir la llauna. Si la davantera no veu la llum, són els defenses els que salven els mobles. Cosa impensable la temporada passada, quan Cristhian Stuani es posava dia sí, dia també, l’equip a l’esquena. Ara la història és una altra. Quan els de dalt no tenen el dia apareixen d’altres recursos per fer mal. Sort ara de l’estratègia, fórmula que no havia funcionat durant mesos i mesos, i que ara dona punts a cabassos. Al 62, amb tot per decidir i més dubtes que altra cosa, Bárcenas va posar la pilota al cor de l’àrea des de la cantonada on hi va trobar Stuani. La va tocar amb el pit l’uruguaià, prolongant-la pel seu compatriota, Santi Bueno, que la va caçar abans d’engaltar un xut imparable per a Juan Soriano. La celebració, tot eufòria, estava justificada.

No s’estava trobant massa còmode el Girona. Tenia la pilota i havia disparat el comptador de la possessió, però d’arribades en sumava ben poques. Havia topat amb un Màlaga valent i ambiciós. No s’hi jugava més que l’honor l’equip andalús, ja salvat i sense pressió, però això no va evitar que des del xiulet inicial sortís amb una marxa més del seu rival, que s’hi estava jugant molt més. Els primers minuts van ser ben estranys. Els de Pellicer pressionaven ben amunt i arribaven amb facilitat als dominis de Juan Carlos. Fins i tot el porter va haver de fer de les seves, rebutjant una centrada enverinada de Rahmani i el posterior cacau de Scepovic. Però just en aquell moment, es va produir una acció clau. A un bon grapat de metres de distància, al mig del camp, Stuani rebia una plantofada de Mejías. El central, sense solta ni volta, feia caure el davanter uruguaià. El càstig va ser sever i merescut. Targeta vermella. Pellicer, ben emprenyat a l’àrea tècnica, també seria expulsat només uns minuts més tard per protestar. S’aplanava el camí o això semblava. Perquè tot i jugar amb un home més, el que va fer el Girona només és tenir la pilota, però sense profunditat ni tampoc generant massa sensació de perill.

Si dilluns amb l’Sporting havia tocat i tocat amb criteri i paciència, ahir se’l notava amb presses. Els nervis de veure’s en una situació favorable li passaven factura i abans del descans, només ho va intentar amb un xut des de casa de Gumbau que atraparia Soriano, una centrada de la mort de Bárcenas que no va trobar rematador i un gol anul·lat a Stuani per una suposada falta al porter. Poques idees i massa imprecisions. A més, Monchu i Gumbau veien targeta, pel que Francisco va decidir canviar aquest últim al descans, donant entrada a Sylla i endarrerint la posició de Bárcenas, que va passar a fer d’interior.

L’esperada davallada física del Màlaga va arribar a l’inici del segon acte. Les forces passaven factura. De mica en mica, el Girona va anar guanyant terreny. Sense brillantor, però anava fent. El gol, però, va arribar en una acció d’estratègia, en un córner, aprofitant que un mal rebuig de la defensa va tocar al pit de Stuani i li va fer d’assistent. Bueno feia el més difícil. Ara era qüestió de decidir: matar-ho amb un segon o aguantar el resultat. Sense massa temps per pensar-s’ho, va arribar l’ensurt. Com el dia de l’Sporting, amb el travesser d’Aitor, ahir el pal hi va tornar a dir la seva en un xut creuat de Cristian. Va entrar Terrats tot intentant tenir més la pilota i més tard, eren Bustos i Kébé els escollits per saltar a la gespa. Passaven els minuts. No arribava el segon. Perquè Bustos xutava ben malament i Sylla, aquest al 86, era incapaç de resoldre un contracop que el va deixar tot sol davant Soriano. El porter, al 89, li treia també un remat creuat i sense angle. Per arrodonir-ho, al descompte el Màlaga va reclamar un penal per mans de Couto però aquest cop el VAR no va dir-hi la seva per llençar-ho tot en orris. Victòria sense brillantor, però així també val. Ara, dues finals més i el premi que s’acosta.