Que el Girona FC hagi encadenat per primer cop en les tretze temporades que fa que és a l’LFP sis triomfs consecutius, no és casualitat. Que sigui l’equip més en forma del darrer terç del campionat tampoc és casualitat. I que no només hagi aconseguit una plaça de promoció, sinó que hagi atrapat el tercer i el quart classificat, difícilment es pot pensar que hagi estat per art de màgia.

Que tot això hagi passat i que després de sumar divuit de divuit en sis jornades, vint-i-un de vint-i-quatre en vuit partits o vint-i-vuit de trenta sis, amb una sola derrota en dotze trobades, té raons molt clares i contundents.

D’entrada, l’equip ha obert en aquest darrer tram de lliga la porta a nous golejadors. Fins a setze jugadors -comptant un gol en pròpia porta el dia de l’Albacete- han vist porteria. Per fer-nos una idea, la temporada passada només va haver-hi vuit golejadors i el darrer any a Primera, nou.

En aquest mateix període han marcat Santi Bueno, Arnau i Juanpe, que s’han afegit a Bernardo, que ja ho havia fet anteriorment. Per tant, l’equip ha recuperat el poder que molts anys havien donat els centrals, amb gols que suposaven i han suposat punts.

I un tercer element a tenir en compte i bàsic en tot plegat és que per fi s’ha recuperat l’eficàcia en les accions a pilota parada. Des que va marxar el professor Guerrero, i la seva pissarra, aquest apartat havia estat un drama i un dels aspectes més reclamats. Fins i tot Francisco ho havia dit obertament a mitjans de l’actual temporada. Trobat qui posi la pilota al lloc correcte, ara l’estratègia torna a donar punts.

Un últim apunt ara que el tercer i el quart lloc són a l’abast. Enguany és molt important quedar com més amunt millor, perquè en cas d’empat a les eliminatòries d’ascens, després de la pròrroga no hi haurà penals, el premi serà per a l’equip que hagi quedat millor classificat en la lliga regular. I potser no serveix de res, però si arribat el cas ha de servir, millor tenir aquesta carta a la mà.