El Barça vol guanyar la Lliga de Campions cada any. Però també vol fer-ho el Reial Madrid, l’Atlètic, els tres millors equips italians, els quatre clubs anglesos capdavanters i el Bayern de Munich. Malgrat això, al final només la guanya un, que és el que aconsegueix la glòria absoluta. Els altres s’han de conformar amb un èxit que sap a poca cosa i que sovint deixa mal sabor de boca.

Perquè la realitat és que l’èxit, amb aquest estol d’equips esmentats, ja és jugar la final, com ho és també haver disputat les semifinals i fins i tot els quarts de final. L’èxit és estar sempre entre els vuit millors, mentre el fracàs és no entrar en aquesta llista d’elegits, bàsicament perquè la inversió econòmica i la grandesa d’aquests clubs obliguen a ser-hi.

Aquest exemple hauria de valdre pel paper del Girona FC en aquests darrers anys. L’equip de Montilivi s’ha acostumat a jugar promocions d’ascens i com és sabut, amb la que va començar ahir en són cinc en les darreres nou campanyes. A aquests nou anys, se li haurien de treure els dos que va estar a Primera i també el que va pujar de manera directe. Per tant, cinc promocions en els sis anys restant, que sense mirar el resultat esportiu final s’ha de considerar un autèntic èxit.

És clar que de l’èxit a la glòria hi va el pas de guanyar les dues eliminatòries i pujar, que és el que els gironins mai han pogut fer per aquesta via. Una glòria que té dos grans premis, econòmicament el quantitatiu -bàsic per la majoria de clubs i més pels petits- i esportivament, el qualitatiu.

És clar que com passa amb els grans clubs d’Europa, en cas de no obtenir la glòria, l’èxit sap a ben poca cosa. I l’esport en això és força més agre que dolç. Com es pot definir si no, que només un dels quatre equips que comencen el camí cap a Primera pugui tocar el cel amb la punta dels dits? El que ho aconsegueixi celebrarà la glòria pels carrers, mentre els altres tres ploraran l’èxit tancats a casa.