La visió optimista diu que no hi ha cap altre equip que hagi disputat tantes promocions d’ascens a la Primera Divisió, amb el format actual, com ho ha fet el Girona, que viu el seu cinquè play-off per pujar a la màxima categoria en només nou temporades. El punt de vista més realista i que serveix per tocar amb tots dos peus a terra també explica que el mateix Girona mai ha sigut capaç de treure’n profit de tot això. És a dir, que les quatre anteriors experiències han acabat malament tot esperant que aquesta, la cinquena, sigui la bona. És impossible trobar-hi un motiu concret. Saber el per què i mirar d’atacar-ho. Cada vivència ha sigut diferent. Per ordenar-ho tot plegat una mica, dos protagonistes que han viscut bona part d’aquestes trompades en primera persona hi diuen la seva. Fan memòria i recorden què va passar el 2013, amb l’Almeria. O la plantofada amb el Saragossa, que encara cou. També el desencís amb l’Osasuna d’un any després. Perquè Felipe Sanchón i Richy Álvarez, pals de paller a Montilivi unes temporades enrere, han viscut totes aquestes promocions fallides. Ara bé, també formaven part de la plantilla que, el 2017, va celebrar un ascens històric encara que després no podrien assaborir la recompensa perquè els va tocar fer les maletes i marxar. Tots dos rememoren el passat, al mateix temps que desitgen que el present, d’una vegada per totes, li sigui favorable a l’equip entrenat per Francisco.
Richy va deixar el futbol just després de pujar. El seu genoll va dir que ja n’hi havia prou i encara amb la ressaca de l’ascens, va oferir una roda de premsa de comiat farcida de llàgrimes. Fa pocs mesos que és pare i continua vinculat al futbol, com a segon entrenador del juvenil de l’Areosa, que competeix a la categoria Nacional. Tot i la distància sempre té present el Girona i està al dia del que passa a Montilivi. «Arriba a la final en un dels millors moments de la temporada i en un estat físic molt bo. No m’agrada dir-ho molt alt, però el veig favorit i desitjo que pugi», afirma. Recorda, també, que per davant hi ha encara «180 minuts» pel que «no t’ho pots jugar tot a una sola carta» i s’ha d’anar «amb peus de plom». I afegeix: «S’ha de jugar com els altres dies amb l’Almeria, sortint forts al principi i després adormir el partit. Hi ha una oportunitat molt bona per aconseguir quelcom bonic».
Felipe encara no ha penjat les botes, però fa molt de temps que no juga per culpa dels problemes físics. Aquesta temporada, per exemple, ni ha pogut competir amb L’Hospitalet, el seu últim equip. Amb 39 anys i un currículum envejable, li costa ben poc admetre que «per tot el que he viscut, el meu sentiment cap al Girona és molt fort». Com Richy, veu ara l’equip de Francisco en un «moment molt bo», cosa que li dona «moltes opcions» a la final. Ara bé, és gat vell i sap de què va la cosa: «Ara tot s’iguala i el Rayo també té grandíssims jugadors i està amb confiança després d’eliminar el Leganés». Ho rubrica: «Tot i haver après la lliçó d’aquestes últimes temporades, tothom sap que pujar és molt complicat. S’igualen les forces, els nervis poden passar factura… Pot passar de tot. Qui s’hauria imaginat que es guanyaria per 2-0 l’Almeria en només cinc minuts? Doncs això».
Cop rere cop
Plantejat el present és moment de mirar enrere. Tots dos jugadors van viure des de la gespa unes quantes promocions fallides. Comença Richy. «N’he jugat tres i totes les he perdut. Fins i tot l’any passat em pensava que pujarien amb l’Elx i em vaig endur una bona patacada. Ara prefereixo anar amb peus de plom. El que jo vaig viure van ser plantofades ben grosses». S’hi afegeix Felipe: «Si el play-off ens en deu alguna? Ens deu tantes coses la vida, que un dia vaig deixar de creure en tot això. Ja em vaig cobrar aquest deute amb l’ascens del 2017, però soc del parer que no s’han de mirar aquestes coses. Cada promoció és una història diferent i molt complicada. El que trobo extraordinari és que el Girona n’ha jugat moltes en pocs anys. Això sí, no n’ha pogut guanyar mai cap». És ell qui explica, també, que el pitjor record el va viure el 2013 i se’n sent part responsable. Contra un Almeria superior, va fallar un penal a Montilivi en l’anada de la final. «Va ser el pitjor play-off de tots per a mi. També el que era més difícil de guanyar, però mai agrada desaprofitar un penal en una situació així. Ara, no crec que hagués canviat massa la cosa si l’hagués fet. Potser ens hauria donat vida. Però arribàvem amb moltes lesions i no estàvem en les millors condicions. Ells tenien un equipàs i allà ens van passar per sobre». També el rememora Richy: «L’any de Rubi va ser increïble i ningú s’esperava que poguéssim arribar fins allà. Vam perdre, sí, però ens vam endur coses molt bones com un gran record i moltíssimes amistats».
Ell gallec té més gravat a la memòria el que passaria el 2015. Primer, drama a casa amb el Lugo per tancar la lliga regular i després, eliminació contra el Saragossa guanyant a La Romareda per 0-3 i perdent després a casa per 1-4. «És l’hòstia més grossa que m’he endut mai en tota la meva carrera. Un cop molt dur i amb pocs dies de diferència. Va ser difícil de pair». Si fa no fa, semblant al que opina Felipe. «És que tenim històries de tota mena… Allò del Saragossa quedarà per a la història. Acabar d’aquella manera va ser una rúbrica dantesca. Una tragèdia. És dels moments més complicats que he viscut». I llavors arriba el 2016. Remuntada contra el Còrdova i final amb l’Osasuna, sisè classificat. «Era l’any que potser vèiem més clar que podíem pujar. Estàvem preparats i ells havien entrat al play-off en l’última jornada. Tampoc ens va sortir bé, així que un altre cop dur. No vam estar bé i ells van guanyar tots quatre partits de la promoció», diu Felipe.
I per fi, una bona nova. L’ascens del 2017. Això sí, de manera directa perquè si no, ha quedat clar que amb el Girona no hi ha manera. «Un ascens és el més gran que és pot viure mai. Pujar és increïble, indescriptible. La llàstima és que després no ho vaig poder aprofitar». Ho diu Richy i és Felipe qui el secunda: «És la millor sensació per a un futbolista. Un ascens, sigui a la categoria que sigui, és insuperable. Pel nivell d’un jugador com jo, que no guanya Mundials ni juga Champions, no hi pot haver res igual. El Girona venia d’on venia, de rebre garrotades un any rere l’altre. Pujar era el màxim que ens podia passar i ho vam fer».
