Catorze anys treballant al costat de Pep Guardiola es diuen ràpid. Quin és el secret perquè una relació no es desgasti i se’n segueixin traient resultats?

Posar-hi durant tota la vida la mateixa passió. S’ha de ser molt estricte amb la metodologia, la manera de fer, el treball, el rigor... En totes les relacions hi ha moments millors o pitjors, però si tota la resta està ben feta això queda a banda. Tots dos som persones fàcils per treballar i hi té a veure perquè la relació continuï. Tot i així, entenc que com a totes les relacions humanes el desgast es produeix. Afortunadament sempre l’hem sabut reconduir i que duri molts anys.

Què va faltar a la Champions?

La meva sensació és que s’ha entrat dins un cercle viciós. Perquè l’equip, i el club, es converteixi en un equip gran, necessites guanyar coses i aquell partit s’havia de guanyar per ser gran. Però què va primer, una cosa o l’altra? Quan arribes en aquest punt (la final), si l’equip és un equip gran i els jugadors són madurs, havent passat ja per aquestes experiències i guanyant finals de Champions o Eurocopes amb les seves seleccions, tenen un punt de tranquil·litat i convicció per no cometre aquell error. Potser ens va mancar això. Vam fer una Champions immaculada i vam perdre l’únic partit que no podíem perdre. Això passa per detalls individuals, no vam estar a l’altura. Quan coincideix que diversos jugadors no estan al seu cent per cent, no és suficient i tens un problema. Hem de fer autocrítica.

Tot i així, han guanyat la Premier i la Carabao Cup...

Ha sigut una temporada dura per a tothom. Hi ha hagut molts condicionants que dificulten la competició i els hem sabut portar, sent regulars. Estem contents i orgullosos perquè s’ha fet un gran treball. Ni en els nostres millors somnis hauríem pensat que després de la derrota amb el Lió arranquéssim a aquest nivell. Guanyar la Copa, la Premier, arribar a les semifinals de l’altra copa (FA Cup) i perdre la final de la Champions, hem de valorar-ho com a positiu. Si la cronologia hagués estat diferent seria millor perquè vam guanyar la Copa pensant en la Premier i després la Premier pensant en la Champions. No vam celebrar res i ara fa la sensació que no s’ha guanyat res perquè a l’últim partit vam perdre i s’oblida tota la resta. S’ha de ser conscient de la gran temporada que hem fet.

Quines diferències veu entre el futbol anglès i l’espanyol?

N’hi ha moltes. Per mi el futbol anglès està un pas per sobre de l’espanyol, sobretot a nivell de ritme de joc que és molt més alt. A més, aquí parlem de Barça, Madrid i Atlètic. Potser algun any serà un Reial Societat o Vila-real, però sempre són dos o tres equips i la resta. En canvi a la Premier són gairebé tots. Si et distreus una mica, quedes fora del plat fort com li ha passat a Arsenal o Tottenham. Arribar al top 4 cada vegada és més difícil perquè hi ha un gran gruix d’equips i és difícil aconseguir dues victòries en els dos enfrontaments, encara que la gent no li doni importància. Són equips ben estructurats amb pressupostos alts i que tenen bones plantilles. S’ha de ser molt regular durant tot l’any per poder guanyar una Premier.

Cinc anys a Manchester i tres a Munic. Troba a faltar la vida d’aquí?

Està clar. Si pogués canviar alguna cosa de la meva vida, seria fer el mateix però aquí a casa. Enyoro quan estava al Barça perquè feia la vida que somiava i que disfrutava, compaginant temps amb la família i els amics. El clima també hi fa molt. A Alemanya feia fred, però com a mínim veiem el sol. A Manchester és dolentíssim. Cada dia t’aixeques amb mitja depressió perquè no hi ha llum, està gris, plou... Soc una persona de sol, platja i mar, i estic enamorat de la vida que tenim aquí. M’agrada Girona, Barcelona, els pobles... però professionalment s’ha d’aguantar.

Domènec Torrent sona per al Granada. Té ganes de veure’l entrenant a Primera?

Moltes. Té molt de nivell per entrenar a la Lliga. He treballat molts anys amb ell, és qui va donar-me l’oportunitat de posar-me en el món semiprofessional a Tercera quan vaig treure’m el títol d’entrenador i el conec perfectament. Té un nivell molt apte i ho pot fer bé. Li desitjo el millor.

Tots dos van començar al Palafrugell. Mirant enrere, amb tota l’experiència que té ara, troba a faltar la puresa d’aquell futbol?

És la paraula justa. Aquell futbol és més verge i natural. És el mateix a totes les categories, però com més amunt puges més es converteix en un business. Hi ha més interessos, més diners i engloba molta més gent i estructura. Cada jugador és com una petita empresa dins d’una multinacional, que és el club, i això fa perdre una mica l’essència.

Es podria dir que Pep Boada li va canviar la vida?

Segur, però hi ha molta gent que en moments puntuals de la vida et dona el pas que necessites. Per més que tinguis capacitats, si ningú et dona l’oportunitat no pots demostrar-ho. Va ser el primer contacte que ens va fer entrar al Barça amb Dome. Va convèncer Alexanko perquè féssim la feina de seguiment de jugadors de tot Espanya per incorporar-los al Barça B i juvenil. Aquell mateix any hi va haver la coincidència que Pep va entrar amb Tito per portar el filial a Tercera. Com que coneixíem perfectament la categoria d’haver-hi estat aquí a Girona, van decidir incorporar-nos-hi. A més, teníem un sistema d’anàlisi propi que els encaixava amb el que volien implementar al Barça aleshores. A l’inici vam compaginar les dues feines, treballant amb Pep de dilluns a divendres i viatjant els caps de setmana per veure partits per incorporar jugadors. Nolito va ser un d’ells, per exemple. Quan en Pep va pujar al primer equip, va incorporar-nos definitivament com a analistes.

S’ha imaginat mai de primer entrenador?

És el somni de qualsevol entrenador. Per la meva cronologia, em fa la sensació que vaig una mica tard. Sense ser exjugador de Primera o Segona A, costa molt més. Abans es dona confiança a algú que ha jugat en un equip, que no es valora el talent. Hi ha molt bons entrenadors, les proves són Rubi o Dome que han pujat de Tercera. Jo hauria de fer el pas previ en un equip de Segona B o Segona A i demostrar que tinc capacitats, per poder fer el salt a equips importants. És difícil perdre un lloc on et sents bé i se’t valora per tornar a començar des de zero i pujar altra vegada. Potser arribarà un moment que ho faré més per plaer que no pas per professió. Tindré ganes d’entrenar i ho faré al preu que sigui amb les condicions que sigui, només per provar-me a mi mateix. El somni hi serà sempre, però ara soc molt feliç amb la feina que faig i amb la gent amb qui treballo. Estic en un equip top de màxim nivell.

Com és conviure amb Leo Messi al vestidor?

És el número u. Crec que no veurem cap més jugador com ell, com a mínim costarà. Pedri és diferent als altres i té talent, però vés a saber. Assolir el nivell de Messi és pràcticament impossible. És una genialitat pura i dura en totes les accions que fa. És l’únic del món capaç de guanyar ell sol un partit. Marca la diferència, aglutinant moltes coses a un gran nivell. És la velocitat, el que pensa al seu cap, és tot... Ho demostra cada any. Està a un nivell estratosfèric per sobre la resta.

El City va plantejar-se realment incorporar-lo o només van ser rumors?

Jo crec que sí, tot i que quedo més al marge d’aquests temes. Aporto idees per dir si un jugador és vàlid o no, però decideix la direcció esportiva. Quan Messi tenia clar que volia marxar, es va parlar amb ell. No imagino un Barça sense Messi ni Messi sense el Barça. Penso que està parit per jugar al Barça i acabar allà la seva carrera o, com a mínim, no en un equip que competeix contra el Barça. Per lògica un dia s’acabarà la seva etapa al club, però més per anar a la Xina o els Estats Units. El Miami de Beckham a la MLS podria ser una opció boníssima per idioma, cultura, etc. És una opinió personal, però no el veig sortir del Barça per anar al City, Inter o on sigui d’Europa.

Al Girona hi ha molts jugadors cedits pel City. Quin seguiment fan de la seva evolució?

Hi ha un departament que fa un seguiment diari d’aquests jugadors. Fins i tot, hi ha un equip de jugadors cedits que per raons puntals no els han trobat club o els fem tornar perquè veiem que on són no progressen. Nosaltres també ho fem perquè tenim el cuquet al ser de Girona. També hi ha gent relacionada amb la propietat, etc. L’anem veient per televisió i sempre fem comentaris. S’està fent un seguiment exhaustiu d’aquests jugadors.

Aquesta temporada la gran revelació ha estat Yan Couto. El canvi de sistema ha estat el punt definitiu?

No s’ha de ser un gran analista per veure-ho. Va ser canviar el sistema a defensa de cinc per trobar a tots la posició i sentir-se forts com a equip. Aquesta confiança és el que et permet fer un pas més. Defensivament se senten molt més forts i els equips a Segona A necessiten solidesa defensiva perquè és una categoria molt llarga i dura. Si marques gols està molt bé, però si te’n marquen amb facilitat tens un problema. Francisco ha fet molt bona tasca d‘analitzar el que té, com anaven les coses i saber donar la volta a l’equip. Hi ha jugadors que se senten molt més còmodes amb aquest sistema pel seu perfil. Està traient rendiment a cada jugador i, en definitiva, a l’equip.

També hi ha Pablo Moreno, castigat pels problemes musculars, i Nahuel Bustos, que no acaba de treure el seu futbol...

A vegades et trobes amb situacions que són extraesportives, estan fora del sistema tàctic, i que condicionen. Costa agafar la celeritat per trobar el camí. És un jugador que ha demostrat que té potencial i nivell. No deixa de ser una persona humana, no se’l pot catalogar per les seves condicions puntuals.

Creu que el seu cas podria comparar-se amb el de Douglas Luiz, per exemple?

L’entorn condiciona molt. Douglas aquí no va aconseguir tenir la confiança del míster o adaptar-se, i només cal veure’l ara. A vegades no es fa voluntàriament, sinó que la situació personal o anímica de cadascú no està en el grau òptim per donar el màxim rendiment. Quan va sortir d’aquí, va entrenar uns quants dies amb nosaltres, se’n va anar a l’Aston Villa i ara ens demanen per favor que no els traiem aquest jugador. Està a nivell Premier, jugant regularment tots els partits. Al Girona hauria d’haver anat sobrat, no es pot dir que no tenia nivell...

Quins són els punts forts d’aquest Girona?

La solidesa defensiva i tenir un jugador al davant com és Sylla, que, a falta de Stuani, et fa gols i assistències. Li veig moviments molt bons i t’aguanta bé les pilotes per donar als jugadors de segona línia. L’equip té una idea molt clara i això és bàsic, encara que tàcticament jugui millor o pitjor. El que fa ho fa bé i amb convicció.

Què haurà de fer el Girona per assegurar l’ascens?

Han de ser molt forts i madurar el partit, sense pensar que s’ha de guanyar o defensar. Crec que són superiors al Rayo, que vindrà aquí a cremar totes les possibilitats que tingui. Han de tenir clar que juguen a casa i que no poden cometre els errors d’altres anys perquè amb un partit se te’n va tot. Tenen molts més avantatges, no han de voler accelerar el partit sinó controlar-lo. Ja es desenvoluparà sol. Penso que aquesta vegada no s’escaparà.

Com viurà la final?

Aniré a Montilivi. Segur que patiré molt més, però tinc ganes de viure en directe el que ha de ser l’ascens. Ja vaig viure el primer i tots els altres play-off.

S‘encarrega del Campus. El creixement del club en els darrers anys fa que cada vegada hi hagi més nanos?

S‘ha notat certa rescissió en època de pandèmia, però és normal. Afortunadament estem contents perquè la resposta, sobretot a Girona, sempre ha sigut magnífica. Tenim molts nanos i penso que si el Girona torna a pujar a Primera es dispararà encara més. Seria molt bo per potenciar el futbol base i que els jugadors gironins creixin aquí, sense haver de marxar. L’objectiu ha de ser consolidar-se a Primera i ser com el Vila-real, un club modest, d’una ciutat petita, que es manté i, per què no, lluita per coses importants.