Deia fa uns dies el mític Narcís Planas, que les dues grans dates de la història del Girona FC en els darrers cinquanta anys, i possiblement de la història del club des de la seva fundació el 1930, eren el 14 d’agost de 1970 i el 4 de juny de 2017.
La primera pertany al dia que es va inaugurar l’estadi de Montilivi, la segona al dia que es va pujar a Primera divisió, fins aleshores una fita mai aconseguida.
Hi estaré d’acord en part, però també en diferiré una mica, hi ha una tercera data que caldria no oblidar i que va ser la del 15 de juny de 2008, el dia que Migue amb el seu gol contra el Ceuta va fer que els gironins pugessin a Segona A i entressin a la LFP. Just quan la lliga començava a canviar el futbol, sobretot en l’àmbit econòmic.
Potser ara ja no es recorda massa, però fins aleshores la supervivència dels clubs eren carnets de socis, entrades als partits, publicitat i poca cosa més. En els primers anys del Girona FC a l’elit, les televisions varen començar a repartir el pastís i d’això se’n va beneficiar l’equip de Montilivi, victòries al marge. Si no, difícilment una ciutat amb cent mil habitants hagués aguantat l’estrebada de pressupostos alts per fer plantilles competitives, com sí podien fer grans ciutats de l’estat espanyol, algunes de les quals, per cert, fa anys que intenten tornar.
Dit això, i tenint el 14 d’agost del 1970, el 15 de juny de 2008 i el 4 de juny de 2017, som a les portes d’escriure una altra data històrica, la del 20 de juny de 2021.
Tranquils els que creuen en malastrucs, que això només és un escrit i si cal pujar o no s’haurà de guanyar al camp, no en aquestes pàgines. O sigui que en parlaré amb tranquil·litat.
Ja no es tracta de si estem convençuts que es pujarà o no, potser es tracta que ja toca fer-ho i riure, després de dos anys on les llàgrimes han col·lapsat milers d’ulls.
La història del Girona té moltes dates màgiques i avui n'hi pot afegir una més, que seria històrica
Fa dues temporades vàrem plorar pel descens de primera i l’any passat pel gol de Pere Milla al descompte, que impossibilitava tornar a dalt de tot. Ja sé que l’ADN gironí és de patir i que aquests darrers dies hem escoltat aficionats, exjugadors i fins i tot jugadors actuals, dient que cal ser molt prudents perquè ja hem caigut molts cops, i de molt amunt. De fet, tant ha calat aquest missatge, que ha arribat un moment que sembla que si no pateixes i tens la por al cos, no ets bon gironí.
Certament si aquest diumenge la cosa no acabés bé, seria un drama de nivell majúscul, perquè a diferència de tots els altres casos anteriors, enguany val fins i tot una derrota!
Recordem que el dia del Lugo s’havia de guanyar, però que es va empatar; que l’any de primera n’hi havia prou amb dues victòries en deu partits, però que només se’n va guanyar un. I que l’any passat un empat et portava al cel, però que el cel es va tancar al darrer moment.
Avui no cal ni això, avui un 0-1 i un 1-2 (en aquest cas, al final de la pròrroga) també serveixen. I els dic una cosa, si acabés passant una catàstrofe -que no serà-, em convertiria immediatament a aquesta mena de confraria gironina de l’ai que patirem.
Però mentrestant - i com que estic segur que no serà-, he posat doble ració de cava a la nevera, perquè les coses grans s’han de celebrar a l’engròs i més d’un dia. Per això els demano que si dimarts no he aparegut, no em truquin ni al mòbil, ni al fix de casa, que les grans ressaques necessiten pair-se amb temps.
