Soc del Calonge, del Barça i del Girona. I en pocs anys, amb el Girona, el vincle s’ha anat fent cada vegada més fort. Des de l’escenari de la Copa vam celebrar l’ascens a Primera en una festassa impressionant; vaig conèixer grans jugadors i, sobretot, bones persones, i vam gaudir de dos anys a Primera i de triomfs històrics contra el Madrid, tant a Montilivi com al Bernabéu, per acabar renegant del descens. Avui, per fortuna, tinc la fórmula de l’èxit. Llegeixin, llegeixin, i més avall els l’explico.

4 de juny de 2017. El Girona empata contra el Saragossa a Montilivi i puja a Primera divisió. L’endemà la ciutat surt en massa a celebrar-ho. No s’havia vist mai res igual. Va ser una supermegafesta i la celebració va culminar a la Copa en un concert on vam tocar els Diversiones amb Sopa de Cabra i Els Amics de les Arts. D’aquell dia en va sortir una amistat amb l’Eloi Amagat, amb qui vam cantar junts Boig per tu, i a partir d’allà vam descobrir que tant ell com en Pere Pons, i en Granell, ens havíen seguit per alguna festa major. Ens vam intercanviar mòbils i ja era un clàssic que poc abans de Nadal, al tradicional concert de La Mirona, alguns jugadors del Girona ens vinguéssin a veure, suposo que ara ja es pot dir. Una col·laboració de Marc Muniesa a les percusions amb l’Eloi Amagat va ser massa.

Els dos anys del Girona a Primera van ser força estressants. Triple feina davant la televisió. Com a seguidor del Barça que soc, havia de mirar els seus partits i també els del Madrid, a veure si punxa o no. I s’hi van afegir els del Girona, que era l’equip a seguir. Aquell triomf contra el Madrid a Sant Narcís, i el del Bernabéu van ser brutals i em van fer sentir orgullós de l’equip. Però es va tornar a baixar. A Segona, després del descens, l’he continuat seguint. I aquesta temporada he descobert un fenomen gairebé paranormal. Partit que veia per la televisió, el Girona perdia. Quan no el veia, mirava el resultat més tard, i guanyava. Vaig deduir que el malastruc era jo.

La recuperació de l’equip, per tant, no es deu a cap pas endavant, a canvis tàctics o tècnics, a una nova motivació dels jugadors o a la feina motivadora de l’entrenador. No, res d’això. L’explicació soc jo, i al fet d’haver fet desaparèixer les males vibracions deixant de posar la televisió, tal com m’han anat suplicant les últimes setmanes molts dels meus amics.

Preparint-se, perquè ve la prova definitiva de tot plegat, que demostra fins a quin punt és cert tot això. La vaig tenir diumenge passat, dia de l’anada d’aquesta eliminatòria contra el Rayo, a Vallecas. Vaig arribar a casa a tres quarts d’onze, ja se sap, tenia prohibit veure el partit, i vaig posar la televisió. per desconnectar, sense res pensat. Fent zàping vaig passar pel canal on feien el Girona. Va ser un accident, ho prometo. M’havien dit que guanyàvem 1-2 i veient que quedaven pocs minuts, i que no ho sabria ningú, era seductor acabar de veure el partit. I en aquell moment, empata el Rayo. Gol de Lazo, faig un bot del sofà, i apago la televisió. Que almenys no perdés el Girona 3-2, vaig pensar.

Me’n vaig anar a dormir sense saber el resultat final. La meva sorpresa va ser l’endemà quan ho vaig veure. Pensava que era un somni, perquè havia vist el gol del Rayo. I si, el gol l’havia vist però l’àrbitre, quan la televisió ja estava apagada, el va acabar anul·lant i el Girona va poder arrencar un valuós 1-2 de Vallecas. Per avui ja tinc amenaces de gent que em diu que entre les 9 i les 11 de la nit no faci res. O que faci coses, tot menys seure davant la televisió per veure el partit. Com que ho faré així, ningú hauria de patir. S’acosta una nova temporada amb triple feina, els caps de setmana, davant la televisió.