Anit va ser el Rayo. Però podria haver estat qualsevol. Ja ha passat amb l’Elx o l’Osasuna. O en el seu dia, el Saragossa i Almeria. Al Girona sempre li surt creu en el play-off. Per més a favor que se li puguin posar les coses. És igual. És un equip especialista a llençar-ho tot per la borda a l’hora de la veritat. A rebre clatellades. És un expert a deixar-se passar la mà per la cara. La cleca, l’enèsima, és majúscula. Podria dir-se que imperdonable. Podia passar, perquè el futbol ja les té aquestes coses. Però amb un marcador a favor de Vallecas i venint d’eliminar amb tota la justícia del món l’Almeria en l’anterior eliminatòria, en el moment de rematar la feina les cames van tornar a fer figa. Sense la rauxa que el caracteritza, va complicar-se la vida en un primer temps per oblidar i després del descans ni amb l’expulsió de Velázquez, amb encara mitja hora per davant, va ser capaç de capgirar la situació o com a mínim de dur el partit a la pròrroga. A Montilivi va tornar a pujar un equip a Primera i com sol passar en aquests casos no va ser el Girona.

Videoresum: El Girona perd contra el Rayo i no pujarà a Primera

La cosa ja no va començar bé. De l’inacabable catàleg d’escenaris nefastos es va dibuixar el pitjor per tancar el primer acte. Si a Francisco no li havien agradat un bon grapat de minuts del partit de Vallecas, segur que ahir marxava ben enfadat cap als vestidors, veient en el marcador un 0-2 que deixava el Rayo a Primera i feia miques tota la bona feina dels dos últims mesos d’un Girona desconegut. L’onze era el de sempre. El que l’afició se sap de memòria. La rauxa, la competitivitat, l’eficàcia a totes dues àrees, en canvi, eren unes altres. L’equip estava nerviós i el seu rival, molt ben col·locat. Si se li suma la pressió angoixant, almenys d’entrada, s’explica per què les coses es van començar a tòrcer amb tanta rapidesa. Per jugar contra Barça, Atlètic o Reial Madrid, no n’hi ha prou amb tres bones actuacions. El play-off ha de ser rodó, perfecte. I a la quarta, les coses no van començar gens bé. Els dos gols van fer mal. Pel què i pel com. Als 7 minuts queia el primer, obra d’Álvaro, que va obrir forat amb una bona desmarcada i va aprofitar la sortida en fals de Juan Carlos per superar el porter amb una precisa vaselina. El segon, just abans del descans, ja al descompte. Ràpid contracop conduït pel mateix Álvaro i passada de la mort al cor de l’àrea, on, després d’algun embolic, Trejo collia l’esfèrica per enviar-la al fons de la porteria. Entre tot això, un vull però no puc del Girona, que només va xutar un cop entre pals, a peus d’Arnau amb una bona resposta de Luca Zidane. Imprecís amb i sense pilota, no va saber connectar amb els seus dos homes més avançats, Sylla i Bárcenas. Al darrere es patia cada cop que el Rayo s’acostava a l’àrea. Fins i tot quan es tenia la possessió; Juan Carlos, lluny de la seva millor versió, va perdre una pilota que tenia controlada i a punt va estar de provocar un mal major encara quan el resultat era de 0-1.

117

Girona FC - Rayo Vallecano, en imatges EFE / Marc Martí / Aniol Resclosa

Hi havien més patacades que ocasions (un parell de rematades de Sylla sense perill i una centrada enverinada de Mario Hernández que va fugir per sobre del travesser). Arnau va anar un parell de cops per terra. També Isi Palazón, en rebre un cop de Bárcenas, que es va guanyar la targeta groga massa aviat. No hi havia ni control ni pausa i en comptes de mantenir fins al descans una diferència mínima, el 0-2 va arribar en el pitjor moment i va fer mal a un equip que precisament allò era el que menys necessitava.

Ni amb Stuani ni contra deu

El primer intent de Francisco de millorar l’escenari va ser posar a la gespa Samu Sáiz i Ramon Terrats amb la intenció de tenir una mica més la pilota. La millora era mínima però suficient per provar Luca Zidane, que atrapava un xut de Bárcenas, massa erràtic. El punt d’inflexió arribaria just després. Si fa un any era el Girona el que en el mateix context es quedava amb un home menys, ahir li tocava al Rayo. Velázquez veia la vermella al 56 per doble amonestació i al 59 entrava Stuani. Mitja hora per davant i l’afegit. Temps suficient, en teoria, per intentar canviar les coses. L’uruguaià animava la parròquia amb un xut al pal en una acció invalidada per Iglesias Villanueva. A partir d’aquí, pèrdues de temps eternes. Rampes que apareixien de cop. Entrarien Aday i Luna. Tampoc així. El Rayo es va defensar amb ungles i dents i quan no, esgotava el cronòmetre com fos. Montilivi es desesperava veient l’actitud del rival i la inoperància dels seus, incapaços de fer res de res en atac. S’arribava al descompte i el públic, alguns d’ells ja marxant cap a casa, va esclatar demanant unes mans de Saveljich que l’àrbitre i el VAR no van xiular. Ni així. No hi havia manera. Ni anit ni mai. La mateixa història de sempre. I ara què?