Ser del Girona és dur. La moneda ha tornat a sortir creu i el final de temporada s’acaba de la manera més cruel possible. La victòria del Rayo ahir a Montilivi (0-2) va deixar els de Francisco sense l’ascens a Primera, que va escapar-se tot i tenir l’avantatge de l’anada. Després de tantes garrotades, podria semblar que els cops ja no fan mal. Però tot el contrari. La final de l’any passat contra l’Elx va produir-se en una situació totalment diferent i ja va ser dura. Els al·licients d’aquesta agreugen les sensacions, serà difícil tornar a aixecar-se per més que no hi hagi cap més remei. El Rayo es va convertir en el cinquè equip que puja a Primera a l’estadi. Abans ho havíen fet Tenerife, Osasuna, Girona i Elx.
Una muntanya russa d’emocions. Des de l’alegria absoluta fins a la més gran de les decepcions. I així, successivament. Els 1.500 privilegiats que van poder entrar ahir a Montilivi sabien que tocaria patir durant els 90 minuts de partit, però potser no s’imaginaven que el Rayo Vallecano tindria les coses tan fàcils d’entrada. Igual que va passar a terres madrilenyes els d’Andoni Iraola se’n van sortir de seguida, bloquejant el Girona i celebrant el primer gol d’Álvaro García, que va batre Juan Carlos per sobre, al minut 7. El que abans havien estat crits, aplaudiments i cops de peu per fer ressonar la grada, ara s’havia convertit en silenci i la sensació d’incredulitat que allò no podia estar passant. Va seguir animant l’afició, quedant-se completament fora de sí quan Óscar Trejo va marcar el segon al 46. Tothom es va quedar glaçat, i això que la temperatura ahir a Girona era agradable.
Els fantasmes van tornar a aparèixer entre els seguidors del Girona, experts en viure finals amb finals tristos. Es notava la frustració, ràbia, indignació..., però hi seguia havent esperança. Com bé deia el lema d’aquest play-off, calia ser tossuts fins al final. Amb tota una segona part per endavant encara quedaven motius per creure-hi. I, per tant, calia deixar-se la veu des de la grada. Només veure tornar a entrar els jugadors dins el terreny de joc, el públic de Montilivi va posar-se dempeus per transmetre’s la seva energia. Només eren 1.500, però semblaven molts més. La seva presència es notava. Encara hi van creure una mica més quan l’àrbitre va ensenyar la segona targeta groga a Velázquez i el Rayo es quedava amb 10. També van protestar quan el central uruguaià va prendre’s el seu temps per abandonar la gespa.
El Girona tenia pressa. Francisco va fer un canvi de dibuix traient la seva millor arma, fent entrar Cristhian Stuani al 60. El charrúa els va fer senyals d’animar i no s’ho van pensar dues vegades, aplaudint al ritme que els gironins creixien sense que arribessin les ocasions clares. El mateix van fer quan el capità Aday Benítez va entrar per Yan Couto.
També van fer-se sentir com si estiguessin dins de l’estadi els membres del Jovent Gironí. Situats com de costum a les instal·lacions esportives de la UdG, van fer el possible perquè els seus càntics arribessin als de Francisco. Ahir eren més que mai. I és que molts dels centenars d’aficionats que van quedar-se sense poder entrar a Montilivi van acompanyar-los per presenciar en directe la final. El Jovent Gironí va penjar una pancarta ben gran on podia llegir-se «Camí a la glòria» i van llençar petards.
No obstant això, el Girona no era capaç de generar ocasions prou clares com per forçar la pròrroga. Els minuts anaven passant i Montilivi s’anava desquiciant veient com el Rayo anava perdent temps. «Això no pot ser», es queixaven els espectadors. La indignació era evident. Sobretot, quan l’àrbitre va dir que no hi havia mans en un possible penal a favor per als gironins, on ni el VAR va intervenir. El temps s’escapava i el Girona seguia sent equip de Segona A. La gent no feia més que mirar el cronòmetre a l’espera de l’afegit. Serien només sis minuts, que gairebé ni es van jugar. Però calia donar forces a l’equip. Molts es deixaven l’últim alè per al Girona, mentre d’altres començaven a desfilar resignats amb un nou disgust. Amb el xiulet final va arribar la garrotada. De les que fan mal.
