La victòria contra el Valladolid de dissabte passat (1-0) va suposar un bàlsam per a un Girona que encadenava tres derrotes consecutives i començava a notar l’angoixa de veure’s avall massa aviat. Els tres punts han donat molta tranquil·litat a la plantilla i a un Míchel que no amagava la seva preocupació de veure com l’equip no rutllava del tot. Tot just van ser tres punts però tothom confia que puguin ser un cop de puny sobre la taula i suposin un punt d’inflexió en aquest irregular començament de temporada. En aquest sentit, l’equip té diumenge a Oviedo l’oportunitat de confirmar el canvi de dinàmica Una sortida sempre complicada i més enguany, que els asturians han començat molt bé i ocupen zona de promoció d’ascens. Un partit que suposarà també el tercer intent per als gironins d’aconseguir la primera victòria del curs a domicili. Fins ara, a Ponferrada i a Màlaga, l’equip va estar lluny de guanyar-hi.

Els partits fora de casa sempre són complicats per a tothom. Tradicionalment, d’ençà del retorn a Segona A el 2008, al Girona li havia costat Déu i ajuda guanyar a domicili però a partir de l’arribada de Rubi a la banqueta, el 2012 la tònica va canviar i l’equip es va convertir en un visitant temible els cursos següents, sobretot amb Pablo Machín. Durant quatre temporades consecutives, el primer somriure del curs a domicili va arribar en la primera sortida. Guadalajara (1-5) la 12-13, Eibar (0-3) la 13-14, Alcorcón (1-2) la 14-15) i Bilbao Athletic (0-1) la 15-16) van ser els escenaris dels primers triomfs fora de casa del Girona.

La tònica tampoc canviaria gaire el curs següent, el de l’ascens, quan l’estrena victoriosa a fora va ser a Getafe (0-2), al quart intent. Ja a Primera, el Girona va guanyar el primer partit a fora també a la quarta sortida (17-18) a La Corunya (1-2) i a la primera (18-19) a Vila-real (0-1). Altre cop a Segona A, va costar més estrenar el caseller de victòries a domicili la primera campanya amb Juan Carlos Unzué. Santander (0-3) va ser l’estrena, a la cinquena visita. El curs passat, amb Francisco, la victòria va arribar en el segon desplaçament del curs a Leganés (0-1).

Abans del 2012, en els primers cursos després del retorn al futbol professional guanyar fora de casa sovint era un repte faraònic. Llevat del primer curs (08-09) en què el gol de Jaume Duran va donar els tres punts en la primera jornada a Vigo (0-1), sempre va ser complicat. A la campanya següent (09-10), l’equip no va cantar victòria fora de casa fins a la cinquena sortida a Salamanca (0-1), ja amb Cristóbal Parralo destituït i amb Narcís Julià a la banqueta. Novament amb Raül Agné (10-11), caldria esperar 10 desplaçaments per tornar amb els tres punts. Va ser al Miniestadi contra el Barça B (1-2) a la 19a jornada. Encara més van haver de patir els aficionats blanc-i-vermells la temporada 11-12 per veure el Girona guanyar lluny de Montilivi. Amb l’equip fregant el descens durant pràcticament tot l’any, només l’arribada de Javi Salamero (tercer entrenador del curs després d’Agné i Josu Uribe) va posar una mica de llum a la foscor. Això sí, el primer triomf no es va produir fins a la 18a sortida. Va ser al camp del Sabadell amb un 2-3 que va impulsar els gironins cap a una, impensable, salvació final.