Ja no és qüestió de mala sort. Ni tampoc són els famosos petits detalls que han decidit fer la guitza. El Girona no se’n surt i les decepcions no són anecdòtiques, sinó que s’han convertit ja en un mal hàbit. Aquest equip, si ha d’arrencar, més val que ho faci aviat perquè s’està complicant la vida. De temps per reaccionar sempre n’hi ha a la tardor, quan ningú puja ni tampoc baixa. Però tots els punts valen or i fins al moment ja n’han volat uns quants. I més enllà del què, també és el com. El que fa bé cada rival sempre hi té alguna cosa a dir, com igualment els demèrits dels gironins, que s’amunteguen. La intensitat no és l’adequada. Ha quedat clar a Màlaga, Oviedo o Lugo, per citar els últims tres desplaçaments. Tampoc preval això de tenir la pilota, de moure-la cap aquí i cap allà. Es fa sense massa criteri i és un recurs del tot estèril, perquè aquest equip no fa gens de mal. És del tot inofensiu. Per més que cridi l’atenció veure des de fora que noms com els de Borja García, Samu Saiz, Cristhian Stuani o Álex Baena comparteixen vestidor, a la pràctica tenir-los a tots ells al damunt de la gespa no serveix per a massa. O per a res. Ahir, a l’Anxo Carro, un altre cop els xuts entre pals i amb cara i ulls van ser gairebé inexistents. I quan van arribar, va ser perquè Bernardo va posar la testa després d’un servei des de la cantonada. En atac la cosa no rutlla i en defensa passa tres quarts del mateix. Les aturades de Juan Carlos no poden aparèixer cada dia i el porter, poc va poder fer al 86 quan Manu Barreiro el va batre amb una fuetada des de l’interior de l’àrea. Ningú va cobrir el davanter del Lugo, l’home més perillós en les pilotes penjades a l’àrea. Ningú va saber refusar amb encert el perill. I així és impossible guanyar. Ni tan sols empatar.

No hi ha cap millora. Ni s’esperen novetats. El discurs es repeteix jornada rere jornada. És moment de tenir el cap fred, analitzar els errors, aprendre del que ha passat, fer retocs i mirar d’anar endavant. Però no hi ha manera. La rauxa del primer temps contra l’Almeria de fa uns dies és un veritable miratge. Tret d’alguna estona aïllada, de certa empenta per anar cap endavant, el cert és que la imatge d’ahir va ser la de sempre. La d’un Girona que s’embolica sense sentit, quan la Segona Divisió et demana anar per feina, de cara a barraca i sense ornaments innecessaris. Les floritures i el joc associatiu, per a les superplantilles. No és el cas a Montilivi. Després de nou jornades, no hi ha cap raó per pensar el contrari. Ja s’han encaixat cinc derrotes i la Lliga no ha tancat ni el seu primer quart. Alarmant. Les raons d’ahir són les habituals. Es va generar ben poc, sense patir com es va fer a Màlaga o a Oviedo. Però en el moment clau, quan el partit ja moria i semblava destinat a l’empat, queia el gol de Barreiro com una gerra d’aigua glaçada.

Toca tecles i prova coses Míchel. A l’Anxo Carro feia coincidir Stuani, Borja García, Samu Sáiz i Álex Baena a l’onze titular. Acompanyats per Terrats i Aleix al mig del camp. Una clara aposta ofensiva, en un camp petit, on l’equip de casa sol apretar i abusar de la velocitat i el joc directe. Però per moments, la cosa semblava funcionar perquè abans del primer quart d’hora ja es comptabilitzaven un parell d’aproximacions amb cara i ulls. De manera consecutiva i en dos serveis de córner, primer Bernardo feia aparèixer Vieites amb un cop de cap i després Terrats dirigia la pilota molt a prop del pal.

Desinflada general

I a partir de llavors, el de sempre. La història es repetia. El dejà vu habitual. Fins i tot el Lugo s’atrevia a discutir-li la possessió a un Girona que va desaparèixer. Hi sumava ocasions, per arrodonir-ho. Hugo Rama xutava per sobre del travesser, Chris Ramos no trobava porta per ben poc entrant des del darrere i de nou Rama provava la seguretat de Juan Carlos. Minuts difícils de pair. La cirereta, la groga que veia Míchel des de la banqueta i la lesió de Terrats, que marxava cap als vestidors. El rellevava Pol Lozano.

Al segon acte, un guió similar. Alguns minuts, els inicials, amb una mica de trempera, per passar després al tedi i a la desesperació. Al xut d’Aleix Garcia de falta a la tanca el van acompanyar algunes excursions interessants per banda, però efervescents. Fins al 62, quan Borja va posar el telescopi i va trobar Samu Sáiz, que va córrer un bon grapat de metres. Autopista per a ell, un defensa que intentava acostar-s’hi i el porter que es quedava a mitja sortida. El 10 va triar el que hauria pogut ser un bon recurs, però l’execució no va ser la correcta. La vaselina es perdia, desviada.

Els retocs tampoc hi ajudaven. Amb Nahuel Bustos i Valery, cap millora. Ni tampoc amb Pablo Moreno i Kébé, els dos últims cartutxos. Tampoc és que el Lugo fos una piconadora. Això sí, guanyava els duels, hi anava una mica més. Hi creia. Els seus canvis sí que van ser efectius. Sobretot un d’ells. L’entrada de Manu Barreiro va ser clau. L’atacant, amb molèsties, havia sigut dubte fins a última hora i d’inici s’havia quedat a la banqueta, però va saltar a la gespa amb una mica més de vint minuts per davant per intentar donar un cop de mà. Acabaria sent determinant, fent l’únic gol del partit. Una jugada celebrada per l’Anxo Carro i alhora ben evitable. No es va defensar bé, en el minut 86 i amb un punt al sarró, un servei des de la cantonada. El refús de Juanpe va ser erràtic, massa fluix. Va caçar la pilota Barreiro, que estava tot sol, sense marcatge. Als seus peus s’hi van llançar Kébé i Bernardo, però ja era massa tard. Havia posat fil a l’agulla el davanter, controlant amb una cama i xutant amb l’altra. Un cacau sec, a prop del terra, difícil pel porter, que no hi va poder fer res.

Una bona clatellada. Creure en una hipotètica reacció, veient el panorama, es feia difícil. Amb alguns minuts per davant, no va passar res de res. Va saber gestionar l’avantatge el Lugo. Les pèrdues de temps van ser constants. Suficient per treure de polleguera els jugadors del Girona, que van protestar amb vehemència una caiguda d’Álex Baena dins de l’àrea amb el temps exhaurit. Ni penal, ni res de res.