Es pot mirar a la gespa o a la banqueta. També a la llotja i als despatxos. De raons que expliquen l’actual situació del Girona, l’econòmica però sobretot l’esportiva, n’hi ha un grapat i amb responsables a banda i banda. Es busquin o no culpables, un fet és palpable. L’equip no aixeca cap, només ha guanyat un parell de partits i després de les nou primeres jornades ja ha encaixat cinc derrotes que el mantenen en posicions de descens. No és l’inici somiat. Ni de bon tros, el millor que es recorda. Més aviat és dels pitjors a Segona. Res que no sigui pas desconegut a Montilivi, que també ha tastat situacions d’aquesta mena. Hi ha bagatge, per tant i se sap que, quan les coses van mal dades d’entrada, només hi ha dues solucions: reaccionar el més aviat possible o, si això no passa, encomanar-se a algun miracle. Perquè el Girona ja n’ha viscut més d’un per salvar els mobles a temps.

Des que les victòries es compten amb tres punts, un canvi d’ara fa gairebé tres dècades, que el club ha viscut entre les dues primeres categories del futbol estatal. El salt, el 2008. És, per tant, la catorzena temporada consecutiva en el món professional, com se l’anomena. Ben poques vegades un inici de curs havia sigut tan dolent com el d’ara. Ja no pas parlant de sensacions, sinó centrant-se única i exclusivament en el rendiment, en els números. Són 8 punts de 27 possibles. En onze de les catorze temporades seguides entre Primera i Segona, l’equip sempre n’havia sumat més en aquest mateix període de temps. Per tant, és el tercer inici més fluix des del 2008. S’ha guanyat l’Amorebieta (2-0) i el Valladolid (1-0). A ningú més, de moment. Un parell d’empats, amb Las Palmas (0-0) i Oviedo (0-0). La resta, tot derrotes: Ponferradina (2-1), Sporting (1-2), Màlaga (2-0), Almeria (1-2), Lugo (1-0). Això, d’entrada, deixa una cosa clara: que si no és capaç de mantenir la seva porteria a zero, el Girona perd. Sempre ha sigut així, fins ara. L’altra veritat com un temple: el balanç és tan fluix, que només dos equips l’empitjoren. L’Amorebieta, amb 7 punts, i l’Alcorcón, que en té 6. Es presenta, per tant, una situació delicada: aquesta propera jornada, depenent de com vagin les coses, el Girona podria convertir-se per tant en el nou cuer de la Lliga. Futur a curt termini i, per tant, especulacions. Toca valorar fets verídics, reals. I aquests no menteixen: dos únics inicis empitjoren l’actual. Com va acabar la cosa? De la manera més increïble possible.

Un penal i un descens

El 2009, Cristóbal Parralo feia les maletes més aviat del que mai hauria imaginat. Només va durar nou partits a la banqueta del Girona. El club el va destituir perquè l’equip tan sols havia sigut capaç de sumar 7 punts dels 27 primeres. Un menys que ara, només. El balanç era similar a l’actual, però fins i tot amb una victòria menys perquè s’havia guanyat un únic partit: 1-0 al Castelló. La resta, quatre empats i les mateixes derrotes. Es va apostar per Narcís Julià, que va ser capaç de reconduir la situació tot i no deixar-ho tot ben lligat. Es va arribar a l’última jornada amb els deures per fer i tothom coneix la història de Kiko Ratón i el seu famós penal contra el Múrcia. Aquell gol, acompanyat de taquicàrdies a tord i a dret, va servir per salvar la categoria però es va jugar amb foc. L’inici havia sigut desastrós i després va costar un món redreçar el rumb.

Semblant al que es va viure dos anys més tard. Raül Agné, Josu Uribe i Javi Salamero van desfilar per la banqueta tot intentant trobar solucions per a un equip que no se’n sortia. Arrencada pèssima, amb també 7 punts de 27. Novament, un menys que ara i prou. Una única victòria, per quatre empats i idèntiques desfetes. Posicions de descens, és clar. Crema d’entrenadors, plantilla més extensa que mai i nervis. Fins que es produeix un altre escenari insòlit. Aquí no cal esperar fins a la darrera jornada. És cert que l’equip hi va dir la seva, perquè acabaria reaccionant amb el tàndem format per Salamero i Rubi. Però també hi va ajudar, i de quina manera, el descens del Vila-real, que baixava a Segona. Això va arrossegar el seu filial, llavors a la divisió d’argent, estigués en la posició que estigués. Per baix, d’aquesta manera, només tres equips acabarien perdent la categoria i el Girona va passar de tenir la permanència uns quants punts per davant a tenir-la davant dels nassos. Se’n va sortir, no sense abans patir, això sí.

Tot comparant

Kiko Ratón i el Vila-real. De dues maneres ben diferents però alhora sorprenents es va salvar el Girona els dos únics cops que ha fet menys punts que ara després de nou jornades. No li ha passat més aquestes últimes 14 temporades, les que enllaça entre Segona i Primera. Sempre se n’havia sortit millor. Però mai, com ara, havia fet tants pocs gols. Només n’ha marcat 6. Fins i tot en sumava més el 2009 (8) i el 2011 (12). És una de les moltes assignatures a millorar de l’equip de Míchel. Un entrenador que, de moment, manté el crèdit. Després de perdre a Lugo i en les hores posteriors, el club ha transmès tranquil·litat pel que fa la situació de l’entrenador. Ell dirigirà el Girona contra l’Osca aquest dissabte. Una altra cosa és què passi a partir de llavors. Tot dependrà del resultat, de les sensacions. De quina és la situació.

Molt més crèdit van tenir, com és lògic, aquells entrenadors que van donar un cop de mà per dibuixar inicis de temporada notables o excel·lents. Perquè també n’hi ha hagut, aquestes últims anys. El rècord és del 2014, amb Pablo Machín. Aquell any van caure 20 dels primers 29 punts, amb fins a sis victòries i només una derrota. Tan sols s’encaixarien set gols i se’n van marcar fins a 15. Un món oposat. Va ser el curs amb rècord de punts (82) però no es va pujar per la relliscada amb el Lugo del darrer dia i per no fer-ho bé en el play-off. Un esglaó per sota, l’inici amb Rubi. El del 2012. També es va fregar l’ascens i s’arribaria a la promoció. Per això, va ser necessari sumar 17 dels primers 27 punts.

I ara què?

A curt termini i per no fer més profunda la ferida, el que necessita el Girona és redreçar el rumb. D’oportunitats en tindrà unes quantes abans que s’acabi un mes d’octubre ben farcit de partits. Des d’ara fins que el novembre tregui el cap, l’equip afrontarà quatre compromisos, començant pel d’aquest dissabte a la tarda, a partir de les quatre, contra l’Osca a l’estadi de Montilivi. Amb pocs dies per pair el resultat, sigui quin sigui, tocarà visitar el Mirandés a Anduva. Serà dijous vinent, dia 21. El matx començarà a les nou de la nit. Aquella mateixa setmana, el diumenge serà el moment de rebre el Saragossa. També a les nou, aquest cop a casa. Aquest ruix de partits posarà el punt final el cap de setmana del 30 i 31 d’octubre. Sense encara data definitiva, ni tampoc l’horari, el Girona jugarà al Fernando Torres de Fuenlabrada. Està per veure en quina situació ho farà. Si les constants vitals són positives o si, per contra, ha empitjorat.

Calavera millora i té molts números d’estar disponible per dissabte

Titular contra el Valladolid i l’Oviedo, en els dos últims partits que el Girona ha rascat algun punt, Jordi Calavera desapareixia del mapa per culpa d’un problema muscular. No va estar disponible amb l’Almeria a l’estadi ni tampoc al camp del Lugo, dissabte. El jugador millora i avui avaluarà el seu estat físic en l’entrenament que l’equip celebrarà a les instal·lacions de La Vinya. Veient quina és la seva evolució, el més probable és que torni a estar a disposició de Míchel per enfrontar-se a l’Osca aquest dissabte. Qui no hi serà de ben segur és David Juncà. Fa un mes que està fora de combat per una lesió miotendinosa en el recte femoral de la seva cama esquerra. Ha fet poca cosa amb el grup i encara no està recuperat.

Terrats es va fer mal al camp del Lugo i és difícil que jugui contra l’Osca

Ramon Terrats només va durar poc més de mitja hora al damunt de la gespa de l’estadi Anxo Carro de Lugo. Tot i ser titular, un cap de setmana més, va acabar marxant cap a la banqueta i va ser substituït per Pol Lozano. Míchel no en va dir res a la sala de premsa i tampoc el club ha explicat quin és el seu estat físic. Terrats va marxar força coix i durant aquests dies es valorarà com es troba. En un primer moment, sembla difícil que estigui disponible per enfrontar-se a l’Osca. Curiosament, és l’únic integrant de la plantilla que fins ara ha vist quatre targetes grogues i que està a una única amonestació de ser sancionat amb un partit. Si no juga, està per veure a qui escollirà Míchel per ocupar el seu lloc al mig del camp.