És la història de cada setmana. Les sensacions poden ser millors o pitjors. Difícils de digerir, com el dia del Lugo. I positives però sense premi, com dissabte passat amb l’Osca. El cas és que, es jugui com es jugui, els resultats no arriben i la dinàmica continua sent ben negativa. Explica això que el Girona estigui instal·lat en places de descens, on hi va caure unes setmanes enrere i no és capaç de sortir-ne. Viu una de les situacions més delicades se li recorden. És cert que en aquest període més recent, s’ha viscut un dolorós descens de Primera a Segona, i també ascensos frustrats a l’elit, amb eliminatòries de play-off que més val no recordar. Però cal fer memòria per trobar inicis de temporada tan complicats, sense punts com per mirar cap amunt, sinó més aviat per desesperar-se. Fa una dècada que no es començava tant malament. I per trobar uns primers deu partits amb tantes derrotes en aquesta mateixa categoria, s’ha fer un viatge al passat.

Pas a pas. El Girona té 8 punts de 30 possibles. Només ha guanyat dos partits i n’ha empatat un parell més. La resta, tot desfetes. Fins a mitja dotzena. No es començava tan malament des del 2011. Just deu anys enrere. Llavors, eren 7 els punts a la butxaca i el crèdit de Raül Agné que s’anava esgotant amb el pas de temps. El bagatge era pitjor que l’actual. Més empats, sí (4), però només una victòria (4-2 al Xerez) i fins a 5 derrotes. Tret d’aquest any, en aquesta etapa moderna en l’anomenat futbol professional després dels primers 30 punts sempre se n’havien sumat com a mínim una desena. Sempre. És ara, i en aquell 2011, quan no s’hi va arribar. L’altra cara de la moneda eren els 23 que ja amb Pablo Machín es van aconseguir en la tardor del 2014. Amb lideratge inclòs, per a un equip que va tancar la temporada amb 82 punts.

Capítol a part mereixen les derrotes. No se n’encaixaven tantes per començar un curs a la Segona Divisió des de fa un grapat d’anys. A mitjan octubre, ja s’han perdut sis partits: Ponferradina (2-1), Sporting (1-2), Màlaga (2-0), Almeria (1-2), Lugo (1-0) i Osca (1-3). Per trobar una arrencada amb uns números com aquests cal remuntar-se al 1958. Amb José Maria Burset (destituït després de les primeres 8 jornades) i Ricardo Gallart a la banqueta, de deu partits se’n va perdre també mitja dotzena. Va ser també a Segona, amb un format diferent a l’actual. Desfetes amb el Sestao (3-1), Santander (2-1), Sabadell (0-2), Basconia (3-1), Valladolid (8-1) i Ferrol (2-1). No va acabar massa bé la cosa, perquè aquell Girona acabaria baixant. Va tancar la temporada penúltim. El més greu és que no hi tornaria a pujar fins el 2008, mig centenar d’anys després.

I els gols? L’estadística tampoc és per llançar coets. Li costa un món veure porteria a l’equip. N’ha fet 7 en 10 partits, l’estadística més baixa d’aquesta etapa moderna a Segona. Sempre n’havia fet més en aquestes alçades de la pel·lícula. Dijous, a Anduva, temps per mirar de millorar aquestes estadístiques.

Bernardo i Juan Carlos, els únics amb tots els minuts

No té una plantilla massa àmplia però amb el filial com a recurs a tenir en compte, el tècnic Míchel Sánchez ha fet servir ja a 22 futbolistes després de les deu primeres jornades del campionat. Ara bé, només n’hi ha dos que han disputat tots i cadascun dels minuts. El porter Juan Carlos és intocable i n’acumula 900, el que fa que Adrià Ortolá encara no hagi debutat i sigui l’únic jugador del primer equip sense participació. L’altre que també n’ha jugat 900 és Bernardo Espinosa, indiscutible a l’eix de la defensa. Juanpe, Aleix i Jairo han aparegut en els deu partits, però sense col·leccionar tants minuts.