I dissabte que ve, 30 d’octubre, direm que un dia, no fa gaire, vàrem ser molt feliços. Aquell dia, jornada de Sant Narcís, jugàvem en una altra Lliga, la millor del món i va venir el Reial Madrid. I tots ens fregàvem els ulls de veure l’equip blanc jugant un partit oficial a Montilivi.

Per molt que l’equip de la capital de l’Estat amenacés amb no desplaçar-se perquè l’ambient estava calent amb el procés, aquell dia va ser festa grossa a Girona. Juanpe, Bernardo, Borja, Stuani i Aleix García varen viure-ho en primera persona. Dels altres ja no n’hi ha cap.

Que al minut 11 Maffeo enviés una pilota al pal i en el següent contraatac Isco marqués el 0-1 no va apagar la festa que hi havia a la graderia, que ja a la segona part va viure un partit inoblidable amb els gols d’Stuani i Portu que valien una remuntada. Aquell 29 d’octubre de 2017 es va escriure per sempre més com un dels grans partits de la història del futbol gironí. L’escenari, el rival i el resultat bé s’ho valien.

Però des d’aleshores ha passat de tot: una segona temporada a Primera que va portar el descens; i dos anys sencers a Segona, marcats per una pandèmia i per dos ascensos frustrats en el darrer partit del campionat. I fins arribar aquí, a les Fires de 2021, on tothom ja té clar que la realitat és ben diferent a l’explicada fins ara. Un escenari més petit, rivals de menor entitat i un equip propi que preocupa més que enganxa. Una altra realitat i un altre futbol.

Quan érem feliços com mai ens hauríem imaginat pensàvem fins i tot en jugar a Europa, mentre ara mirem de no deixar de fer-ho en la categoria actual.

Aquest, per molt que alguns es resisteixin a veure-ho, ja no és el Girona FC de Primera. N’és un altre, que s’assembla més al nostre Girona de sempre. En aquell, el capità feia emprenyar Cristiano Ronaldo, mentre que en aquest, ens emprenyem més nosaltres que el rival. Però no treu que un dia vàrem ser molt feliços. Divendres entre barraca i barraca, recordem-ho.