És una incògnita saber si té o no contents els més de 59.000 seguidors del seu compte d’Instagram. Darío Sarmiento no és dels qui bombardegen el seu perfil amb fotografies a tort i a dret. Les tria amb cura, en penja una de tant en tant. Una vintena de publicacions i gràcies. En l’última, ben recent, hi apareix al costat del davanter del Barça i alhora compatriota Sergio Agüero. El de Florencio Varela, una situat annexada al sud de Buenos Aires, somia de ben segur en tenir una carrera com la del blaugrana. Internacional absolut indiscutible, títols i clubs d’alt nivell. De moment, Sarmiento té només 18 anys i tot un futur per davant. El va començar a construir al seu país natal i just amb la majoria d’edat li ha tocat allargar-lo a Europa. El destí idíl·lic de la majoria de futbolistes del continent americà. El Manchester City va pagar una mica més de cinc milions d’euros per fitxar-lo. En va fer prou el club anglès veient poc més de vint aparicions amb l’Estudiantes, equip on s’ha donat a conèixer (hi va debutar amb només 16 anys). Sense encara ingredients per explotar a la Premier o a la Lliga de Campions, les caramboles d’aquest esport-negoci l’han dut fins a Montilivi. És aquí encara un autèntic desconegut, amb recorregut per davant i ganes de fer-ho bé. De moment, no és titular indiscutible. Ni de bon tros el jugador amb més minuts. Però quan li toca, suma. Dilluns, va ser el revulsiu esperat. La guspira necessària per despertar un partit travat i complicat. Contra el Saragossa, va disposar d’uns minuts i els va aprofitar. Va posar la pilota al cap de Cristhian Stuani, que no va fallar.

Es una mena de metamorfosi. Una transformació en tota regla. Fora del camp, és tot timidesa. Passa ben desapercebut Darío Sarmiento. Poca presència a les xarxes i una vestimenta gens excèntrica com les que poden deixar-se veure amb facilitat a la majoria de vestidors del futbol professional. Humilitat, treball i constància. Té 18 anys i pocs pardals al cap. Sap on és i a on vol arribar. Calla, escolta i fa cas al que li diu Míchel, tot esperant la seva oportunitat. El perfil canvia, i de quina manera, quan trepitja la gespa. La vergonya es queda al calaix. Les virtuts es multipliquen. Velocitat i verticalitat, sempre en ment. Una capacitat tècnica per sobre de la mitja. Encara sempre que pot i se’n surt amb facilitat. És descarat i té fusta. Ara només cal que l’aprofiti.

Acumula només 190 minuts. És dels jugadors de la primera plantilla amb menys protagonisme. Però no ha deixat a ningú indiferent. Ha aparegut en vuit partits i en dos d’ells ha sigut titular. Té, almenys de moment, l’etiqueta de revulsiu penjada al coll. L’està explotant, sobretot aquest últim dilluns. Míchel va canviar de dibuix i de peces. Va apostar per l’argentí, que per banda esquerra es va fer un tip d’encarar i buscar centrades. En una d’elles, Ureña hi va arribar massa forçat. En l’altra, Stuani rematava al fons de la porteria i feia l’empat. De ben segur que aquests dies ha recordat la jugada amb el grup d’argentins i uruguaians del vestidor, amb qui més es fa. Santi Bueno i Nahuel Bustos solen estar amb ell. Se sent acompanyat, cada cop més integrat. I amb ganes de seguir creixent. Pas a pas, això sí.