Per explicar el que va passar ahir en l’últim quart d’hora del Fuenlabrada-Girona es necessita agafar aire i deixar-lo anar ben a poc a poc. De l’èxtasi, a la desgràcia més absoluta per acabar saltant de la cadira en l’últim sospir. Muntanya russa d’emocions, després de 80 minuts acceptables, amb ocasions a totes dues porteries, per després disparar les revolucions en un desenllaç no apte per a cors delicats. El combat se’l va acabar emportant el Girona, més per fe que no pas per cap. Perquè va estar a punt de llançar a les escombraries una victòria que tenia a la butxaca i de la manera més absurda possible. Però si va tornar amb els tres punts, va ser perquè hi va creure. El grup, el col·lectiu, i sobretot Cristhian Stuani. Amb només nou futbolistes a la gespa, contra un rival que jugava amb deu i en un temps extra etern, l’uruguaià va batre el porter Altube perquè va creure que el triomf era possible. Va deixar en un no-res el gol de Pedro León, de penal en el 89, que servia per igualar la diana d’Ibrahima Kébé. Aquell 0-1, semblava la sentència, perquè arribava just després de l’expulsió de Dago, tot deixant grogui el Fuenlabrada. Va ser la inconsciència de Samu Saiz i la pitjor decisió possible de Jairo, enderrocant un rival a l’àrea, el que va posar-ho tot de l’inrevés. Un embolic que Stuani es va encarregar de resoldre.

És la victòria més celebrada des de fa molt de temps. Importa ben poc que arribi a la tretzena jornada, quan encara queda moltíssima lliga i pot passar de tot. El què i el com van anar de la mà, fent explotar un vestidor que necessitava una alegria d’aquesta magnitud. Guanyar sempre és benvingut, però els de Míchel visitaven el Fernando Torres amb l’aigua al coll, sense ser capaços de deixar enrere el descens, salvant els mobles amb un empat contra el Saragossa tot encarant un calendari on sumar es convertia en una necessitat majúscula. Es va aconseguir, i de quina manera. Ho il·lustra a la perfecció la celebració de Cristhian Stuani. Al 96, amb el temps gairebé exhaurit. Corrent cap a una banda, perseguit pels seus companys, fonent-se amb tothom en una gran abraçada. I Míchel, l’entrenador, corrent la banda i saltant a la gespa, aixecant els punys amb ràbia, visiblement satisfet, alegre. Respira un xic el tècnic, també ho fa el seu equip. Tres punts d’or i alhora una victòria cara, per les lesions de Borja García (només va aguantar 19 minuts) i Darío Sarmiento (va ser rellevat a la segona meitat després de, precisament, ser el substitut del 24). També per les expulsions de Samu Saiz, Jairo Izquierdo i d’un Adrià Ortolá que va veure la vermella des de la banqueta. Una autèntica bogeria.

La millor i pitjor versió de Samu

S’emportarà tots els mèrits i amb raó Cristhian Stuani. Va rellevar Bustos al segon acte i va desaprofitar alguna ocasió clara de les que abans no deixava mai escapar. Però al descompte, va resoldre un partit que s’havia complicat, i de quina manera, perquè els punts tornessin cap a Girona. Però menció a part també mereix Samu Saiz, capaç de tot. Del millor i també del pitjor. Va ser la llum, el far, durant una pila de minuts. Quan el duel estava més encallat i travat, sobretot a la primera meitat, les seves excursions des del mig del camp posaven certa clarividència al joc del seu equip. Si tenia metres per davant, el 10 veia amb facilitat els espais. Cosa que fins ara no ha fet Borja, que ahir només va aguantar 19 minuts abans de lesionar-se i abandonar el terreny de joc. Aleix, un xic més endarrerit, va acompanyar com a doble pivot a Ramon Terrats, l’única novetat de l’onze. Però era Samu qui s’encarregava de construir. Seva va ser, al 40, una passada d’or per a Nahuel Bustos. Un veritable caramel. Tothom veia amb claredat que l’assistència era a la dreta, per la pujada d’un company. Però el 10 va ser pacient, va esperar i la va cedir al mig a l’uruguaià, que no va saber resoldre davant Altube. Dos minuts més tard, tres quarts del mateix. Aquesta vegada, per la pujada de Darío, que va xutar fora, un pèl desviat. Samu, agradi més o menys, sempre ofereix alguna cosa diferent. Pot desencallar un duel que s’estava ennuegant. No tenia un dominador clar. Cert que el Girona no patia, però tampoc podia badar. Perquè quan Pol Valentín o Anderson s’hi posaven, arribava perill. Tampoc era excessiu, com a mínim abans del descans. Juan Carlos va posar una bona mà al xut d’Anderson a la mitja hora i Pedro León no encertava a connectar el refús. I després el porter sortia a buscar bolets en una centrada del lateral gironí. Però poc més.

Va apretar més al segon acte l’equip de casa, un xic més valent, sobretot perillós en accions a pilota aturada. Diéguez, amb el cap o amb el pit, ho rematava tot. Allà estava el porter per salvar els mobles, com quan va posar les mans a xut de Pedro León, de falta i des de la distància. Superat el patiment, hi havia arguments a la gespa per creure que es podia rascar un resultat positiu. Samu estava fent un bon partit i Míchel donava entrada a Stuani per un desencertat Nahuel Bustos. Un dia més, l’argentí feia figa. També se n’anava Darío, lesionat. El suplia Ibrahima Kébé. Un doble canvi que acabaria sent determinant.

Cert que Stuani no va entrar al camp amb massa bon peu. Va tenir participació, sí. Més que d’altres dies. I ocasions per marcar, també. Al 63, claríssima. En una falta lateral, la pilota li va anar als peus i no va saber resoldre davant Altube. Al 67, se li va fer de nit abans que, al 70, rebés una centrada d’or d’Arnau des de la dreta i enviés un cacau massa centrat, al cos del porter.

Amb l’escenari força igualat, però un Girona en clara línia ascendent, es va destapar la capsa dels trons coincidint amb l’expulsió de Dago. Va entrar amb la planxa per davant per intentar-li pispar la cartera a Kébé. L’àrbitre hi va veure una violència desmesurada i li va ensenyar la vermella sense pensar-s’ho gaire. L’acció ho desencadenaria tot. Es van avançar els de Míchel aprofitant la superioritat, amb una centrada de costat a costat que va trobar el peu de Kébé i també la fortuna: la pilota, molt forta, va tocar el pal, el peu d’Altube i acabaria entrant.

La sensació, tot i faltar uns quants minuts al davant, és que tot estava dat i beneït. El Fuenlabrada acabava de rebre una bona garrotada, jugava amb un home menys i el Girona se sabia superior, amb avantatge en el marcador. Però Samu, el mateix que fins aleshores no havia desentonat gens ni mica, capaç d’oferir detalls de qualitat i de servir pilotes d’or als seus companys, va engegar-ho tot a rodar. Va caure de quatre grapes al parany d’Iban Salvador, tot un especialista en aparèixer en jugades embolicades. Samu, sense cap raó ni motiu, li va ventar un cop de cap al migcampista del Fuenlabrada. Era del tot innecessari. Gorostegui Fernández-Ortega, l’àrbitre, ni s’ho va rumiar. Vermella i al carrer. Aire pel rival, que va sortir de la cova on s’hi havia arraulit i va creure que era possible treure alguna cosa de profit. Sobretot quan, quatre minuts més tard, Jairo feia caure Pol Valentín dins de l’àrea. Penal i també expulsió, per segona groga del canari. Pedro León superava Juan Carlos des dels onze metres amb un xut centrat. 1-1 i tot el descompte per davant. Semblava increïble que la situació s’hagués capgirat d’aquesta manera, en un tres i no res, i que fins i tot l’empat perillés, veient com estaven les coses.

Sempre Stuani

Però el partit encara tenia reservada una última sorpresa. Una que ningú s’esperava. Cristhian Stuani en va ser el clar protagonista. Va rebre una falta a camp contrari amb el cronòmetre a punt d’exhaurir-se i tot convençut que se’n podia treure petroli, es va incrustar a l’àrea tot esperant el seu moment. El va tenir, quan Altube va rebutjar el xut en primera instància de Juanpe. Amb la canya a punt, ja no va fallar. El gol més celebrat dels últims temps. I qui sap, si un punt d’inflexió.