Després de 13 jornades, arrenquen el cap de setmana com a líders. El primer lloc de la Reial ja no és una casualitat.
Estem contents per veure’ns allà dalt i, sobretot, perquè les sensacions són molt bones. Només hem perdut un partit: el primer, al Camp Nou. L’equip mai mira més enllà del següent partit i va sempre a full, sense pensar ‘si guanyem tants partits farem tal’. Seria molt bonic gaudir de la Champions, però som realistes i mirem el present.
Mirant el passat sempre sobresortirà la Copa de 2020.
El 90% de la plantilla no havíem nascut quan la Reial va alçar l’últim títol. Va ser increïble ser titular, jugar 88 minuts, provocar el penal del gol, escriure el nostre nom en la història de la Reial. És un record de per vida. Estan sent uns anys molt bons, i estic molt content d’haver jugat tantíssims partits en un històric com la Reial (104).
A Girona van ser 115 partits. Quin és el més especial?
El dia de l’ascens. S’havia lluitat molt, i l’equip s’havia quedat molts cops a les portes, i per fi ho vam aconseguir. I també em quedo amb el partit contra l’Atlètic del debut del club a Primera i el meu redebut a la categoria. I amb partits com el del Madrid del primer any a Primera o els del Camp Nou i el Bernabéu del segon. Vam gaudir moltíssim.
Montilivi no oblidarà mai aquell 2 a 1 amb el Madrid, per Sant Narcís de 2017.
Recordo la tensió d’abans del partit i l’estadi ple d’il·lusió. Sabíem que seria molt difícil, però va sortir bé. Anàvem a totes, al 200%. No paràvem de córrer. Ens atrevíem a tot. El 2 a 1 va ser un èxtasi. Em fa feliç reviure aquells moments, tornar a veure aquelles imatges. Avui, quan les veig, encara se’m posen els pèls de punta. Al vídeo es veu Machín corrent per la banda, saltant. Per tot gironí és una cosa molt bonica. És bonic saber que vam fer feliç a molta gent. Sempre recordaré aquell dia.
El primer any a Primera fins i tot va visitar Montilivi Julen Lopetegui, quan era seleccionador, per veure’l.
Va ser un any molt especial, molt maco, per tothom. Quan veus que cada setmana vas jugant amb clubs com el Barça, el Madrid, l’Atlètic, el Valencia o l’Athletic, i que fins i tot els guanyes, potser es perd una mica la perspectiva, i hi va haver gent que quan Europa ja va ser impossible xiulava, però crec que era bo, perquè demostra que vam fer gaudir i somiar la gent amb coses molt difícils. El que vam fer i aconseguir és molt complicat.
El curs del descens a Segona, l’equip torna de Leganés (0-2, amb doblet de Portu) amb nou punts d’avantatge sobre el descens a falta de deu jornades. Què va passar?
Ens faltava una última empenta. Sentíem que amb una victòria més estaríem pràcticament salvats. Ens veiem salvats. Però es va torçar tot. La nostra mentalitat no hauria d’haver sigut ‘guanyem un partit i ens salvem’. Perquè la victòria va tardar a arribar i vam anar caient. Si la paraula del primer any a Primera és felicitat, la del segon seria tristesa. Ràbia. I impotència. Perquè havíem creat una cosa molt bonica. Perquè estàvem construint una cosa molt bonica. Tot anava cap amunt, i de cop vam caure. I va ser una llàstima. Pels que teníem i tenim un sentiment molt fort pel Girona aquelles deu jornades van fer molt mal. Feia molt mal pensar que tot el que havíem creat amb esforç, suor i, fins i tot, llàgrimes ho havíem malbaratat, pensar que s’esfumava, que ens ho prenien.
Com va viure els dos últims play-off d’ascens del Girona contra Elx i Rayo?
Sempre que puc miro tots els partits, perquè tinc moltíssims amics al club i perquè el Girona és i serà sempre un club especial per mi, i vaig veure aquells dos partits, desitjant, per descomptat, que s’aconseguís l’ascens. Va ser un pal molt gros, tot i que, desgraciadament, el Girona és un club acostumat a encaixar hòsties així. L’última no me l’esperava perquè després de l’anada s’hagués hagut de pujar, però el Rayo va fer molt bé les coses.
Respecte al curs 2018-19, segueixen a l’equip Stuani, Juanpe i Valery i han tornat Borja, Aleix i Bernardo.
Stuani és una llegenda del Girona. És un killer: segueix fent gols com un animal. És letal a l’àrea i un líder al vestidor. És clau tenir figures així en un vestidor amb tants joves. Borja és un jugador top a Segona, i el seu retorn és un salt de qualitat pel Girona. Tots sabem la qualitat que té, com en el cas d’Aleix: un jugador de moltíssim nivell, amb un gran colpeig i una gran visió de joc. Bernardo i Juanpe són dos grans centrals, i diu molt de Juanpe que no hagi marxat enlloc, que segueixi a Girona, sense fer soroll, any rere any. Sobre Valery: aquella lesió, quan estava millor, va ser una llàstima, però té moltíssim futbol.
Com veu el Girona aquesta temporada?
L’equip ha començat perdent partits per detalls, i crec que els punts no feien justícia als partits jugats. S’ha hagut de tirar de la gent de la pedrera, i han demostrat que també tenen un nivell molt alt. En les últimes setmanes han fet un pas endavant, aconseguint bons resultats. El 2-0 de l’últim dia (contra el Cartagena) demostra que es van engranant les coses. El Girona és un equip que ha de ser a dalt. Seria molt bonic enfrontar-nos a Primera, que la ciutat tornés a viure el somni de Primera. A gaudir dels equips i els estadis de Primera. I a jugar en aquesta categoria en què tan bé es va competir i en què es van viure coses tan boniques.
