Faci fred o surti el sol, allà hi treu el cap Bernardo Espinosa. És dels que no s’amaguen, dels que sempre hi és. Se’n surti o ensopegui, perquè no es pot tenir tot en aquesta vida. El central és una peça imprescindible en el trencaclosques del Girona. Excepte durant el parèntesi de fa dues temporades, cedit a l’Espanyol i reticent de deixar de jugar a la Primera Divisió, el seu cap i cor estan a Montilivi. Amb 32 anys i encara corda per estona, fa de líder dins i fora de la gespa decidit a mantenir el seu estatus tant de temps com sigui possible. Així ho han entès tots els entrenadors que han anat passant pel club, des de Pablo Machín i els seus successors, fins a Míchel Sánchez, l’ara inquilí de la banqueta. Fos qui fos l’encarregat de dur la batuta, Bernardo acabava jugant. També ho fa ara, convertint-se en el jugador de camp amb més minuts de tota la plantilla, quan la primera volta s’acosta a la seva fi. Ha participat en tots els partits i ha tingut temps de fer un parell de gols. No és pas la seva especialitat, però una gran envergadura i la potència en el joc aeri són armes molt aprofitables.
Sense massa fortuna al Middlesbrough anglès, club que li va donar l’oportunitat de conèixer de primera mà la Premier League i de jugar-hi alguns partits, va decidir l’estiu del 2017 que el millor era tornar a Espanya, allà on havia viscut tota la seva carrera esportiva. Sevilla (filial i primer equip), Racing i Sporting l’havien vist defensar els seus respectius escuts, abans de fer les maletes i provar sort a l’estranger. L’aventura europea li va durar ben poc i va ser llavors quan el Girona trucava a la seva porta. Naixia una relació que perdura, i que només ha viscut una treva d’un any, amb una cessió a l’Espanyol. Ha jugat 121 partits com a blanc-i-vermell en tres temporades a Montilivi i la que portem d’aquesta. En duu ara 17 (tots de titular) amb 1.508 minuts, més que cap altre jugador i només superat pel porter Juan Carlos, que no s’ha perdut ni un segon.
Líder indiscutible, el canvi de dibuix l’ha afavorit. Escudat per dos companys se sent més fort i pateix menys. Els espais oberts no l’ajuden perquè la velocitat no és la seva millor capacitat. Ara bé, per alt no té rival. Va quedar clar a Sant Sebastià, dilluns, quan va rematar al fons de la porteria un servei des de la cantonada. Era el segon dels dos gols que acumula aquesta temporada. La mateixa xifra de l’últim curs, quan va batre els porters del Las Palmas i Castelló, sempre a l’estadi. A Primera en va fer un, l’any del descens, davant del Getafe. Només dues vegades ha fet més gols en una mateixa temporada. Amb l’Sporting (14/15) i l’Espanyol (19/20) en va marcar tres. Està a prop d’igualar el seu sostre. I tampoc massa lluny de superar-lo, encara que segurament no serà la seva prioritat. Cinc n’ha fet com a jugador del Girona després de 121 partits oficials. La taca, les quatre expulsions que ha patit. De moment, aquest aspecte està prou controlat. Passades 17 jornades ha vist només dues targetes grogues, pel que en té tres de marge abans de complir cicle i ser sancionat.
Tauromàquia i futbol
La pilota fa anys que l’acompanya i Bernardo ha fet del futbol una part imprescindible del seu dia a dia. Però hauria pogut no ser així perquè la tradició familiar i el camí que semblava que havia triat de ben menut, no anaven cap aquesta mateixa direcció. Nascut a Cali (Colòmbia) el 1989, la tauromàquia el va abraçar de ben menut. Les curses de braus i la seva família anaven de la mà. És nét de José Zuñiga Villaquirán, un matador que va fer-se famós, entre d’altres coses, per convertir-se en el primer colombià que va venir a Espanya a fer de torero. Era el 1952, més de mig segle enrere. La tradició es va estendre per l’arbre genealògic i Bernardo semblava destinat a mantenir-la. Amb només 8 anys, a Bogotá, va viure una experiència que li canviaria la perspectiva de les coses. Això de posar-se al davant d’un brau no li va agradar tant com es pensava i la por que va passar va fer-lo canviar de parer. La pilota, que ja li feia gràcia, va passar a ser la seva companya de viatge. Ben poc després, amb deu anys, va canviar d’aires i amb els seus pares es va traslladar a Marbella.
Allà, punt de partida d’una carrera que encara manté i que l’ha dut a conviure amb el futbol professional. Ara a Girona, d’on semblava que se n’aniria però no ha sigut així. Comptava amb una de les fitxes més altes de la plantilla (una mica més d’un milió d’euros) però va acordar amb el club baixar-se el sou a canvi de tenir un contracte més llarg. Així va ser i el vincle actual no acabarà fins el 30 de juny del 2023. Encara una temporada i mitja més per acumular arguments que el converteixin en una peça imprescindible. Per a Míchel o qui sigui.
