Ahir era el dia. No ben bé el de caixa o faixa, però sí el de confirmar que aquest Girona FC es volia instal·lar definitivament en aquesta lluita de la zona més alta de la taula.
Guanyar hauria estat atrapar la sisena plaça, però alhora també hagués servit per fer veure a tothom que l’ascens directe no estava tan lluny. Una altra cosa és saber si l’equip té prou qualitat i, sobretot, prou fons d’armari per aguantar en aquesta pugna contra equips que tenen molt més potencial econòmic i esportiu.
Ara, i després de la derrota d’ahir res és impossible, però sí que és fàcil veure que escapats Almeria i Eibar, el gran objectiu han de ser les eliminatòries d’ascens, per bé que això als gironins ja es genera picor al cos només pensar-hi.
En aquests darrers dos mesos de competició, el Girona FC ha aconseguit una cosa clau, que era sortir de la cua de la taula on s’havia instal·lat en les primeres jornades de lliga. Fet això i amb l’acceleració agafada, ara tot es veu diferent i per poc que això no es torci, els torrons seran dolços i la segona volta del campionat es veurà amb unes perspectives molt enlluernadores.
Amb tot el viscut en el primer terç de competició cal pensar que el pitjor moment de l’equip en l’actual lliga ja s’ha superat i que ara tot serà una mica més planer. Tot i que això és la segona divisió i refiar-se seria mortal de necessitat.
Però tornem a la reflexió anterior: hi ha prou fons d’armari per aguantar mitja lliga més al ritme que es necessita per estar a dalt?. Cárcel i Michel han de determinar-ho, però fa la sensació que no. Bàsicament, perquè ja en l’anterior mercat d’estiu al tècnic li varen escatimar algunes peces que havia demanat amb molta insistència i que ara semblen claus per poder mantenir aquest alt ritme de competició que marca la lliga.
Michel ha fet el que li tocava, portar l’equip a la zona alta i ara tindrà més motius per demanar reforços, tot i que aquí el que manarà seran els diners. De fet, el que li va passar a Francisco. Esperem que Michel tingui més sort.
