Serà qüestió de veure com acaba tot plegat, perquè com mana el tòpic, les notes es posen al final del curs, però l’expectativa que ha generat aquest Girona és màxima, sobretot tenint en compte els dos últims mesos de competició que ha protagonitzat l’equip. Instal·lat en posicions de descens com ho estava a mitjan d’octubre, sense massa símptomes de millora tret d’una bona actuació contra l’Osca que de poc havia servit (1-3), la realitat actual és una altra. Ben diferent, perquè a l’equador de la Lliga, els de Míchel s’hi planten embalats, oferint arguments per creure que es pot fer quelcom positiu i el que és més important, lluny del perill i alhora col·locats en places de promoció d’ascens a Primera. Per pessigar-se dues o fins i tot tres vegades. L’optimisme s’ha disparat i hi ha motius perquè així sigui. La primera volta, al cap i a la fi, ha sigut bona. De les millors que es recorden.

El record més recent, el 3-1 de fa uns dies contra el Burgos a l’estadi, amb un doblet d’un Cristhian Stuani que fa venir al cap la seva millor versió, i un altre gol de Juanpe. Victòria per atrapar l’equador del curs i fer-ho amb 31 punts a la butxaca. Des del mes d’agost fins ara, s’han aconseguit guanyar 9 partits: Amorebieta (2-0), Valladolid (1-0), Mirandés (1-2), Fuenlabrada (1-2), Alcorcón (3-1), Cartagena (2-0), Reial Societat B (1-2), Leganés (3-0) i Burgos (3-1). Les 7 últimes victòries han arribat en els dos darrers mesos, quelcom significatiu i que evidencia la millora de l’equip. El balanç el completen 4 empats (0-0 amb Las Palmas i Oviedo, i 1-1 contra Saragossa i Evissa), així com fins a 8 derrotes: Ponferradina (2-1), Sporting (1-2), Màlaga (2-0), Almeria (1-2), Lugo (1-0), Osca (1-3), Tenerife (2-1) i Eibar (4-2). Les dues últimes ensopegades, des de mitjan octubre fins ara, quan va començar la reacció. A tot això, el Girona ha acabat la primera volta sisè. Una de les millors posicions a aquestes alçades de la pel·lícula si es tenen en compte les últimes 14 temporades, aquelles que el club les ha viscut, de manera consecutiva i sense interrupcions, entre Segona i Primera. O el que és el mateix, convivint en l’anomenat futbol professional. És el millor registre dels últims cinc anys. Sí, el curs 19/20, amb una plantilla molt més cara que l’actual i l’ambiciós objectiu de pujar de manera directe i sense passar per la promoció, es van completar les primeres 21 jornades amb els mateixos 31 punts. Però llavors, l’equip era novè, havia fet menys gols (28 pels 29 d’ara) i n’havia encaixat més (27 pels 25 actuals). Per tant, amb Míchel es perfecciona, ni que sigui per una mica, el que van aconseguir entre Juan Carlos Unzué, primer, i Pep Lluís Martí, després.

El sostre, encara lluny

Els números són bons, però n’hi ha hagut de millors. Almenys tres cops, s’han fet més d’aquests 31 punts. Per no anar-se’n gaire lluny, toca remuntar-se a la temporada 16/17, la de l’ascens a Primera. Llavors, inici excel·lent, amb una primera volta de 39 punts gràcies a 11 victòries, 6 empats i només 4 derrotes. Mesos més tard, s’acabaria pujant a Primera. En van ser 38 els punts que va aconseguir el Girona de Rubi en el primer tram de la competició. Era el curs 12/13. No es va pujar, però va anar de ben poc. Aquell equip va ser capaç de classificar-se pel play-off d’ascens i plantar-se a l’última eliminatòria. També 38 se’n van sumar dos anys després, ja amb Pablo Machín a la banqueta (14/15). Va ser la temporada més fructífera dels gironins a la categoria d’argent, perquè la van tancar amb 82 punts. Insuficients per a l’ascens, en un desenllaç del tot surrealista. Els mateixos 31 punts, els d’ara, s’han repetit dos cops: el ja esmentat curs 19/20, amb play-off però sense ascens per culpa d’un gol de diferència -contra l’Elx, amb Francisco de tècnic- i en l’exercici 08/09, el primer després d’unes quantes dècades a la Segona Divisió i amb Raül Agné al capdavant.

Lleugera millora

Si fa no fa, el mes de gener s’encara com el de l’any passat, tret d’alguna petita diferència i una lleugera millora. Amb Francisco, 30 punts a l’equador i la vuitena posició al sarró. Ara amb Míchel, un punt més i dos llocs per sobre a la classificació. Caldrà veure si l’actual Girona és capaç de fer una segona volta com la de la temporada passada, amb uns números excel·lents i una ratxa de set victòries consecutives, que va ser clau per lligar la promoció d’ascens, que gairebé permet fer el salt de categoria. Perquè a Primera, tot i intentar-ho un cop i un altre, no hi ha hagut manera de tornar-hi. Almenys de moment. Dos cursos s’hi ha estat l’equip i de manera consecutiva, i en tots dos, la primera volta va ser prou digna però menys productiva que l’actual. Encara amb Machín, en la temporada 17/18, guanyar el Reial Madrid de Cristiano Ronaldo va servir, entre d’altres coses, per plantar-se al bell mig de la competició amb 26 punts i un onzè lloc que ben pocs s’imaginaven, sobretot tenint en compte que es tractava d’un debutant a la categoria. Un any després, tot i el relleu a la banqueta -Eusebio Sacristán n’era el tècnic-, el reguitzell de baixes i un inici irregular, es van fer menys punts (24) per tancar la primera volta, però es van guanyar un parell de posicions per ser novens. El problema va venir després. Però aquesta, és una altra història.