Païts els torrons i el raïm, el Girona del 2022 és el mateix que va tancar l’últim any embalat, decidit a donar guerra tot lluitant per objectius que semblaven massa lluny a mitja tardor. Poca cosa ha canviat. La brillantor va i ve, el joc pot ser més o menys fluid. I ahir, a l’Alcoraz, no es va veure ni de bon tros la millor versió que pot oferir aquesta plantilla o que se li suposa, per talent sobretot. Però l’efectivitat a les àrees va ser decisiva, com passa tantes vegades a la Segona Divisió. Aquí els de Míchel es van imposar. Xutar, es va xutar poc. Però la pilota que va anar ben dirigida va entrar, i a l’altra porteria Adrián Ortolá va ser determinant. Titular perquè Juan Carlos ha patit coronavirus els últims dies, l’alacantí va fer-ho bé amb els peus i també amb les mans. I si ell no salvava el perill, era Bernardo l’encarregat de tallar-ho tot. La barreja d’ingredients va servir en safata la primera victòria de l’any pels de Míchel, que es consoliden en la pugna per fer el play-off i que amplien el catàleg d’arguments per creure en fites ben ambicioses. Imposar-se a Osca sense davanter centre i amb baixes importants n’és un dels més significatius.
Perquè el panorama, almenys abans de començar, no convidava massa a l’optimisme. Cert és que el Girona fa setmanes i setmanes que no té res a veure amb el dels primers partits de la temporada. Les sensacions són positives i els bons resultats s’han anat amuntegant. Però tornar de vacances amb un grapat de baixes, algunes importants com les de Cristhian Stuani i Arnau Martínez, i fer-ho a l’Alcoraz, sempre dispara els interrogants. Condicionat pel virus i les lesions, Míchel va donar la titularitat a Ortolá sota pals. A Valery el va posar a la dreta, perquè ni Arnau ni tampoc Calavera entraven a la convocatòria. I sense el pitxitxi, en comptes d’apostar d’entrada pel seu teòric substitut, Nahuel Bustos, el tècnic va poblar l’onze de migcampistes. Tenir la pilota com a consigna. Un primer pas per intentar guanyar. Xutar o ser decisiu a dalt ja era una altra història.
Samu i Ortolá
Patir, no es va patir fins que el marcador era favorable. I per posar-se per davant, es va haver de picar pedra tot fent de la paciència la millor arma. Contra un rival compacte i ben tancat al darrere, calcant el dibuix dels gironins amb tres centrals i dos carrilers, es va moure la pilota amb bon criteri, però potser sense aquella guspira de velocitat en els metres finals que hauria multiplicat les opcions d’atac. Kébé i Lozano es feien un tip de tallar i repartir joc; Aleix pujava i baixava, mentre que Samu i Baena actuaven com a homes més avançats. No hi havia cap nou de referència. Sense un davanter clar, gairebé ni es va xutar. Almenys, en tota la primera part. Un servei des de la cantonada que no va trobar rematador als deu minuts i un control massa llarg d’Aleix, dos minuts després, que va obligar al porter Andrés Fernández a sortir per evitar un mal major.
Tampoc es patia en excés, perquè l’Osca estava més preocupat en defensar-se i sortir al contracop. Xisco, el tècnic, també lamentava alguna baixa important perquè no podia comptar amb homes com Seoane, Ratiu, Joaquín o Escriche. Però d’entrada, plantejament conservador i la pilota, pels de fora. Ja li va anar bé al Girona, que va monopolitzar la possessió i així va seguir després del descans, encara que sent una mica més incisiu. Perquè al 47, brillava el primer nom propi de la tarda. El de Samu Saiz, sempre diferent a la resta, i aquesta vegada sí determinant de cara a porteria. Va collir el mal refús de Marc Mateu a centrada d’Aleix Garcia i sense deixar que la pilota botés, amb dos tocs la va enviar a l’escaire dret, lluny de l’abast d’Andrés Fernández. El 10, visiblement satisfet, va demanar perdó a la que un dia va ser la seva afició i que pocs minuts després l’aplaudia quan va ser substituït per Nahuel Bustos.
Míchel apostava llavors pel davanter, sacrificant a una peça en el mig del camp. Ho va patir el Girona, que va perdre el control. Pel canvi de dibuix, potser. També perquè les forces, a mesura que avançava el partit s’anaven perdent. O fins i tot perquè l’Osca, xiulat per l’Alcoraz en alguns moments, va decidir fer un pas endavant d’una vegada per totes. L’última mitja hora va ser, sense cap mena de discussió, pels de casa. La passivitat es va transformar en setge i llavors va ser el moment per a l’altre gran protagonista. Ortolá ja havia dit la seva amb un parell de bones aturades, a Juan Carlos en els primers minuts i feia poc davant Mikel Rico. Però encara havia d’ampliar el repertori. Va ser llavors quan va evitar l’empat en una clara ocasió que Pitta no va saber resoldre, tot i quedar-se sol davant del porter i tenir a dos companys habilitats per a la rematada. Encara n’hi va haver més perquè després salvava els mobles en un xut de Gaich. I si no era ell, torn per a Bernardo, omnipresent, posant la cama o saltant de cap. Va reaparèixer Borja García, escridassat pel públic, però poc va aportar. Com tampoc se’n va sortir Bustos, que va tenir el 0-2 en un contracop mal resolt. L’allau de còrners i el patiment no van poder amb la resistència del Girona, que va celebrar el 0-1 com si d’un títol es tractés. De moment, la primera alegria d’un 2022 que promet emocions fortes.
