El Girona FC jugava ahir a Montilivi després de sumar quatre victòries seguides com a local, triomfs als quals caldria afegir-hi el de Copa davant de l’Osasuna. Malgrat això, només 5.163 espectadors varen presenciar el partit contra el Fuenlabrada, tot i ser en un horari òptim pel públic familiar i en una hora on se sabia que no es passaria fred.

Però aquest no és un fet nou, sinó una tònica habitual en el que es porta de temporada. En els tres primers partits, quan hi havia restriccions per la pandèmia, mai es va arribar als 2.200 espectadors. I ja posteriorment, en els vuit partits restants de la primera volta, només en dues ocasions es va arribar a la xifra dels sis mil. És a dir, sempre hi ha hagut un terç de camp buit i diversos cops més de la meitat per ocupar.

De tot això se’n pot extreure amb facilitat que el públic no s’enganxa a aquest Girona FC. Potser perquè molts encara pensen en la Primera divisió o simplement perquè no hi ha més mercat si no s’està a la màxima categoria.

Però també és cert que és una llàstima que sigui així, sobretot des que l’equip ha agafat la ratxa que l’ha portat a consolidar-se a la part alta de la taula. I no només pels resultats, sinó sobretot pel futbol que genera.

Sense anar més lluny, el futbol que ahir varen exhibir Álex Baena i Samu Saiz a la primera part és d’autèntic luxe. Un futbol individual i d’associació a l’abast de pocs futbolistes, que no es veu a Segona i que fins i tot costa de veure a Primera.

I davant d’això, que la taxa d’ocupació de l’estadi tingui una mitjana de 4.200 espectadors per partit quan el total per ocupar és de 9.300 -tot i les últimes restriccions- no deixa de ser preocupant i desencisador.

És clar que aquest no és només un fet que afecti el Girona FC, sinó a la majoria d’equips de la categoria. La pandèmia ha passat factura i la comoditat de la televisió ha guanyat adeptes en detriment del públic als estadis. Però no tothom té Samu, Baena i Stuani, que hauria de ser un aspecte diferencial.