Segurament ningú discutirà que el Girona viu el millor moment de la temporada. L’equip s’ha instal·lat en zona de play-off des de l’últim partit de la primera volta contra el Burgos (3-1) i, a còpia de bon joc i resultats, demostra que no només s’hi troba còmode sinó que, seguint el discurs ambiciós des de bon començament de Míchel, vol aspirar a més. Les sensacions són d’allò més positives tal com es va poder veure contra el Fuenlabrada (2-1) on els gironins, malgrat que no van saber tancar el partit, van fer un recital de joc. Tres victòries consecutives, cinc de seguides a Montilivi i una ratxa de 29 punts sumats dels darrers 39 han catapultat l’equip des dels llocs de descens fins a la sisena posició. Una situació, sens dubte, inimaginable fa uns mesos. L’estat de gràcia del Girona no s’acaba aquí perquè fa que els més optimistes comencin a mirar encara més amunt a la classificació i es fixin ja en la segona posició. I és que l’empat de l’Eibar dilluns a Oviedo (1-1) deixa a 6 punts l’ascens directe, que ara marca el Valladolid amb 43, els mateixos que els bascos, pels 37 del Girona.
L’equip flueix al terreny de joc, guanya els partits i l’ambient és immillorable a Montilivi. Només el dèficit de punts acumulats durant el primer tram de campionat impedeix que el Girona estigui encara més amunt a la classificació. En aquest sentit, al bell mig del mercat d’hivern, l’afició, i també Michel, esperen i confien que la direcció esportiva aprofiti l’entrada de líquid disponible per al límit salarial per reforçar la plantilla. Des de l’estiu que l’equip va quedar coix sobretot a la davantera on Míchel, que es va quedar sense Mamadou Sylla, ho ha de fiar tot a Stuani. Al madrileny li agradaria un perfil semblant al del vallesà i el club es mou per trobar un home ràpid que afegeixi competència a Bustos i Pablo Moreno. De trobar-lo i encertar-lo, seria un cop d’efecte per a un club que va disparat i que és a temps de lluitar per l’ascens directe. Si a més a més, a Michel li arriba un pivot defensiu i un lateral, la plantilla faria un salt de qualitat encara més gros.
Amb 20 jornades per endavant, el Girona té molt camp per córrer. També els seus rivals, lògicament, però la dinàmica dels de Montilivi ara mateix és òptima per a consolidar-se a dalt. De fet, des de finals d’octubre quan l’equip va tocar fons amb la derrota contra l’Osca (1-3) la reacció ha estat bestial. A aquell resultat, el van seguir ja un triomf a Miranda de Ebro (1-2) i un empat contra el Saragossa (1-1) a l’estadi que van ser l’inici de la reacció. Tot i això, la igualada contra els aragonesos va fer que la distància amb la zona d’ascens directe fos la més àmplia de tota la temporada: 12 punts. D’ençà d’aquell partit, els de Míchel han aconseguit, en les 11 jornades posteriors, retallar la diferència a la meitat: 6 punts. Una distància que hom pot considerar assequible però que obliga l’equip a mantenir l’estat d’excel·lència perquè els tres de dalt, Almeria, Eibar i Valladolid no poden permetre’s el luxe d’ensopegar gaire més. Amb el permís del Tenerife i el Ponferradina, el Valladolid, l’Eibar i l’Almeria es perfilen com els grans rivals si el Girona aconsegueix entrar en el vagó d’aspirants a l’ascens directe. Rere la gran ratxa del Girona de les últimes jornades, castellans, bascos i andalusos són els altres tres equips més en forma de la Lliga. Sigui com sigui, amb 19 jornades encara per disputar-se, poden passar moltes coses i veure com equips pels quals ningú s’hi jugaria un duro entren a la lluita final per l’ascens.
