Avui, més que mai, és el moment de fer bona la famosa filosofia de Johan Cruyff. És el dia d’oblidar l’eliminació de Copa veient de nou la grapa de José per la banda dreta, l’estil inalterable de Serra i Òscar Álvarez, el futbol amb cor de Migue, el somriure murri de Richy, l’esquerra de Jaume Duran, el toc fi de Melero, el ritme incansable de Matamala, l’esquerra de Raset o les embranzides ofensives de Peragón, Moha, Arnal i Geli.

Avui toca això i toca per una bona causa, la lluita contra la malaltia de l’ELA, que en els darrers temps s’ha encarregat de fer visible el que va ser entrenador del Girona FC, Juan Carlos Unzué.

El navarrès va durar poc a la banqueta blanc-i-vermella, però malgrat això va deixar una bona petja al club i també a la ciutat. La mateixa bona imatge que en el seu moment havia deixat a Oviedo, Barcelona, Tenerife, Sevilla, Pamplona o Vigo. Per això que el missatge de la lluita contra l’ELA arribi de part seva assegura que es posa en primera línia una malaltia cruel que acaba amb els que la pateixen i molts cops també amb la moral d’aquells que tenen al seu costat.

Juan Carlos Unzué, com tots els malalts d’ELA, sap que té data límit, però si se’m permet, voldria dir que l’exporter i extècnic no marxarà mai. Sobrepassarà a la seva mort, precisament per les lliçons de vida que ens deixa a diari. Queixar-nos, pels que no estem malalts, és un vici que hauríem d’eradicar de les nostres vides i Unzué, per molt feble que se’l pugui veure físicament, n’és una demostració clara i diària.

A ell li devem que un 14 de juny de 2019, quan va entrar a la sala de premsa de l’estadi de Montilivi, ens fes creure que pujar altre cop era possible, però ara sobretot li devem aquestes lliçons que ens dona d’energia, optimisme i de voler viure cada moment.

Per això avui cal ser a Montilivi per gaudir de cada passada, de cada gol i de cada jugada. Li devem a ell i a tots els malalts de l’ELA. I no plorem; sortim i disfrutem!!!