L’últim mes de juliol arribava a la seva fi quan David Juncà, amb més barba de la que tenia quan va abandonar Montilivi, es deixava caure per un estadi que coneixia prou bé. Tranquil, serè, madur. Una altra versió del de Riumors. Segona etapa al Girona i il·lusions renovades. Ho parlava en roda de premsa. «L’únic que em passava pel cap és que volia ser feliç. Fa dos anys que estic gairebé en blanc, competint per recuperar-me de les lesions que pateixo. I quan penso, l’únic record que tinc sent feliç és aquí, al Girona. He passat bons moments a Eibar i també a Vigo, però busco ser feliç jugant a futbol i si em refereixo a això, és a Montilivi on m’he sentit millor». A saber si haurà complert o no ja el seu desig, però si no s’hi acosta, va camí de fer-ho. Com a blanc-i-vermell, li ha tocat una altra vegada passar per la infermeria. Les lesions no l’abandonen. Però tot i això, juga més que abans. Molt més, si es compara amb les darreres dues temporades. Dissabte passat, contra el Ponferradina, la rúbrica. La cirereta del pastís. Va saltar al camp en el segon acte rellevant Jairo i ell va ser l’encarregat de tancar el partit amb el tercer gol de la nit. El seu segon en el compte particular. Contra el mateix rival que obria el cercle, camí d’una dècada enrere i també en idèntic escenari.
La Diada del 2013, un 11 de setembre de fa un grapat d’anys, Girona i l’equip del Bierzo es trobaven en un partit corresponent a la segona ronda de la Copa del Rei. Quan semblava que la victòria, i la conseqüent classificació, cauria pels visitants amb un únic gol de Robusté abans del descans, va aparèixer Juncà per posar-ho tot de cap per avall. Tenia llavors només 20 anys, però ja en feia un parell que se sentia professional. No era titular indiscutible, tot i que sí un home més de la plantilla. Aquell dia, va ser més llest que ningú i apareixent pel costat esquerre va signar una rematada que va superar el porter Dinu Moldovan. Era el minut 86. Només un parell més tard es confirmava la remuntada. Han passat més de 8 anys d’aquell dia i l’últim cap de setmana, a l’empordanès segur que li van reaparèixer totes aquelles imatges al seu cap. «Vaig marcar al Ponferradina un dia a la Copa, ara fa molt de temps. Set, vuit o deu anys, molts. Crec que va ser el meu primer gol amb el Girona i avui (dissabte) he pogut repetir contra el mateix rival. Estic molt content i espero que la cosa continuï així».
D’aquesta manera s’expressava el futbolista al damunt de la gespa, tot aixecant el to de veu per superar la megafonia de l’estadi, amb les pulsacions al límit. Havia jugat la darrera mitja hora. Uns quants minuts més per afegir a la col·lecció. Ja en són 786 repartits en 17 partits, entre Lliga i Copa del Rei. D’aquests, 9 han sigut sortint a l’onze titular i els 8 restants, fent de suplent. No s’ha guanyat el lloc, perquè Míchel Sánchez va alternant el seu escollit a la banda esquerra. Un dia ell, un altre Jairo, també Valery... Si el físic li ho permet, ell està preparat per rendir. Disposat a sumar, a ajudar. Ja té 28 anys, uns quants més dels que sumava aquella Diada de fa bastant de temps. La motxilla comença a estar carregada d’experiències. Després d’abandonar Montilivi se li va obrir de bat a bat la porta de la Primera Divisió. Eibar i després Celta de Vigo, amb experiències i emocions de tota mena. Llums i ombres. La irrupció, espectacular. Més de 30 partits i superant la barrera dels 2.500 minuts. La presència va anar de més a menys, tot i que el primer curs a Vigo tampoc va anar gens malament. Fins que van aparèixer les lesions. Les maleïdes lesions.
Girona, punt i a part
Del mes de novembre del 2019, des d’un matx contra el Barça al Camp Nou, fins que va fitxar pel Girona, es va passar prop de dos anys en blanc. Ni un partit. Algun entrenament, però poc més. Molt de treball de recuperació, passos endavant i també salts enrere. Recaigudes. Cop físic i sobretot anímic per a l’empordanès, que l’únic que demanava era poder sentir-se futbolista de nou. Li ho ha permès Girona i el Girona. Ben aviat igualarà, en només una temporada, el número de partits que acumulava en les tres anteriors. I torna a veure porteria. Va marcar dissabte i també ho havia fet a principis d’any, la vigília de Reis, en l’enfrontament de Copa contra l’Osasuna a l’estadi. No és ni de bon tros la seva especialitat, això de veure porteria. Ha fet 5 gols al llarg de la seva carrera i tots ells han arribat en clau blanc-i-vermella. Tot el que sigui pel benefici propi, però sobretot pel bé d’un equip que torna a guanyar, que recupera el seu lloc en posicions de play-off i que mira cap amunt, sobretot ara que el calendari fa patxoca i toca enfrontar-se als rivals de la part alta de la classificació. El primer capítol, amb el Ponferradina, superat. «Sabíem que era clau, sobretot després de les dues últimes jornades en les quals havíem perdut punts. Hem guanyat i fent un bon partit, contra un rival que està fent les coses bé i per això està a dalt. Al principi ens ha costat una mica fins que hem aconseguit obrir el marcador amb el primer gol. Després hem estat millor i gràcies a això han arribat el segon i el tercer». Això deia Juncà a peu de gespa. Amb un somriure ben gran, això sí.
L’equip suma quatre punts més que ara fa un any
Les valoracions arribaran un cop s’acabi la temporada, però ara per ara, la trajectòria del Girona és força positiva, sobretot si es compara amb la dels últims dos anys, també a Segona i on es va arribar al «play-off» per intentar pujar a Primera. Després de 26 partits, l’equip entrenat per Míchel té 41 punts. Ja en són 4 més dels que sumava un any enrere, amb Francisco Rodríguez i també superades les primeres 26 jornades d’aquell campionat. Llavors, el Girona tenia 37 punts i era vuitè, fora de les posicions de promoció. Sí que estava entre els sis primers el curs 19/20, amb els mateixos partits, però el botí també era menor: llavors, 38 punts.
