F alten tretze jornades per tancar el campionat de lliga. S’acosta el tram decisiu i el Girona té clar que ha de lluitar novament per jugar una altra promoció d’ascens. Oviedo, Las Palmas i Eivissa són els propers adversaris del gironins tots ells situats just per darrere. Els perseguidors voldran retallar distàncies, mentre el Girona ha de centrar els esforços en deixar-los enrere d’una forma quasi definitiva.

Objectiu marcat. L’empat a Valladolid i la derrota a Montilivi davant l’Eibar van servir per aclarir el futur esportiu d’aquesta temporada. Les places d’ascens directe s’han allunyat. Per escurçar distàncies, era quasi imprescindible guanyar als dos rivals directes i com que no s’ha aconseguit cal invertir tot el treball en lligar una nova promoció d’ascens. De fet l’objectiu real, després de jugar-se 29 de 42 partits, és la promoció. Eibar, Almeria i Valladolid lluiten per l’ascens directe, en què el Tenerife encara no ha dit l’última paraula. Els equips de la part davantera són molt fiables, competeixen molt bé i perden molt poc. Sense opcions d’ascens directe, el Girona s’ha d’aferrar a una cinquena o sisena plaça que fins ara, per mèrits propis, està ocupant. L’empat a Leganés és bo, serveix per mantenir-se als llocs de privilegi, frena a un possible perseguidor que estava en un bon moment i pot servir per encarar amb més confiança el partit davant l’Oviedo.

Defensen i ataquen. Míchel segueix amb el sistema dels tres centrals, Santi Bueno, Bernardo i Juanpe, i dels dos carrilers amb Arnau a la dreta i Jairo o Juncà a l’esquerra. La línia defensiva pot ser de tres, quan els carrilers s’avancen per buscar profunditat a les dues bandes, o bé de cinc quan l’equip replega a camp propi formant una línia de cinc futbolistes. La idea passa per regular bé quan toca saltar a la pressió i avançar posicions, en aquest cas ho fan els jugadors de la banda, o bé quan és necessari reduir espais i ajuntar-se per defensar de manera més organitzada. A part de les tasques defensives, els centrals Bernardo, amb tres gols, i Juanpe, amb dos, han estat decisius en jugades d’estratègia. Arnau Martínez, Santi Bueno i Juncà també han aconseguit perforar la porteria contrària aportant gols importants en una defensa molt golejadora. Que els defenses aportin gols és molt positiu. No només han de marcar els davanters, l’estratègia serveix per decantar partits i en molts casos és definitiva en les victòries.

Modificacions a la zona de creació. L’esquema de l’entrenador del Girona en els partits davant el Valladolid i l’Eibar va ser atrevit. Míchel va apostar per col·locar sobre la gespa a Álex Baena, Samu Saiz i Borja García junts i sacrificava la posició de doble pivot per situar a Pol Lozano sol davant dels centrals. La idea era valenta, ofensiva i pensada per tenir el control i la possessió. S’ajunten futbolistes d’un perfil similar, disposen de qualitat tècnica individual, ataquen amb criteri, sobretot si disposen de temps per pensar, i d’espais per córrer o passar. En aquestes situacions, les opcions ofensives de l’equip milloren. Així va passar a Valladolid. El Girona va atacar bé, es va avançar en el marcador i va disposar d’ocasions de gol. A Montilivi, contra un Eibar que va fer de líder, la capacitat ofensiva va quedar reduïda davant un equip sòlid, fort i ordenat en defensa. Amb el sistema d’un pivot i tres mitges puntes Pol Lozano ha d’omplir molt el camp, el mig centre es troba condicionat a jugar prop dels centrals, en atac ha de donar línia de passada en la sortida de pilota i en defensa li toca mantenir l’equilibri per estar disponible en la recuperació. Una mancança important és la dificultat per pressionar: Borja, Samu i Baena pensen més en atac que no en defensa i la recuperació es complica. En el darrer partit a Leganès, potser degut a la baixa obligada de Samu Saiz, el Girona va tornar al sistema de joc en què al mig del camp hi havia Aleix Garcia i Ramon Terrats formant un quadrat que completaven Borja i Baena. Segurament l’esquema amb el doble pivot aporta més equilibri atac-defensa, permet augmentar les recuperacions de pilota i mantenir igualment la possessió.

Un pas més. Sense els gols de Cristhian Stuani, l’equip perd l’efectivitat que aporta el davanter centre. Està clar que el gol no pot dependre d’un sol futbolista -l’uruguaià és el millor rematador a un sol contacte dins l’àrea adversària. El màxim golejador de la categoria cada vegada està més controlat per les defenses rivals. Els centrals el marquen sempre amb superioritats numèriques defensives disminuint les possibilitats de rematada. Stuani té gol i aquest olfacte no el perdrà, els davanters també viuen de les ratxes i en aquest sentit la dinàmica positiva tornarà en qualsevol moment. Darrere seu, futbolistes com Borja García, el que ha de millorar i aportar més, Álex Baena, que ja ha demostrat el que pot fer amb la qualitat d’un jugador diferencial, Samu Saiz, que ha de donar continuïtat al partit que va fer a Valladolid i Nahuel Bustos o Pablo Moreno, han de fer un pas més. Per tal que l’equip millori a nivell col·lectiu és necessari que el rendiment individual sigui més alt. Encara queda molt campionat per endavant però a mesura que van passant les jornades les victòries o les derrotes van guanyant pes.