A casa seva la pilota ha corregut amunt i avall des de sempre. Són inseparables, igual que ells. L’eclosió dels gironins Valery Fernández, Óscar Ureña i Ricard Artero al primer equip del Girona no s’entendria sense la incidència de la seva família. Tots tres han mamat futbol de petits, compartint la mateixa passió amb els seus germans. A l’Escala, Bruno i Nacho Amoedo segueixen els passos del seu germà gran Valery. El que digui va a missa. Per això, tenint ben present l’experiència del carriler en la seva etapa formativa, amb els seus pares han prioritzat que gaudeixin jugant a l’aleví A del club escalenc que milita a Preferent abans d’escoltar altres ofertes i marxar lluny de casa. Apunten maneres i tenen clar que si realment han d’arribar al futbol professional tenen temps perquè els vingui l’oportunitat.
D’altra banda, a Figueres, Jairo Garcia segueix orgullós el creixement del seu germà petit Ureña. Malgrat la diferència d’edat, que és de 13 anys, se l’enduia sempre a jugar amb ell i els seus amics. Ureña era un marrec, però el posava al seu equip perquè sabia que així guanyaria. Ja no juguen junts, però l’extrem va a veure’l tant com pot als partits de la Marca de l’Ham a Segona Catalana i Jairo fa el mateix vibrant a Montilivi.
Mentre que a la Bisbal d’Empordà, Gabriel Artero ha preferit dedicar-se als estudis -cursa tercer del grau d’Enginyeria Agroalimentària de la UdG- abans que competir en categories més altes. Segons ell, ja ha viscut tot el que li podia donar el futbol i ara és el moment d’acompanyar el seu germà Ricard cap a l’èxit. Ara bé, aparcar-lo mai ha estat una opció i per això continua jugant amb el Bisbalenc a Tercera Catalana.
Els germans bessons d’en Valery
No va l’un sense l’altre. Ni al terreny de joc, on només se’ls confon pel dorsal i tot i així molts àrbitres s’equivoquen a l’hora d’apuntar-los els gols. En Nacho porta el número 10 i en Bruno l’11. Són els germans bessons d’en Valery, tenen 12 anys i han crescut amb un referent del futbol a casa. La seva mare, Esther Estrada, es posa les mans al cap quan recorda totes les làmpades que ha hagut de canviar perquè els seus fills fins i tot jugaven amb la pilota al menjador. Ja fa quatre anys del debut d’en Valery amb el Girona, primer a la Copa i després a Primera, i malgrat que els bessons no ho recorden gaire aquella data va ser molt significativa per a la família. Des d’aleshores, no s’han perdut cap partit i s’esforcen per imitar el germà. Un fent d’extrem esquerre i l’altre de migcampista, encara que ja el seguien molt abans de poder formar part d’un club. Quan en Valery estava al Barça, a la Ciutat Esportiva no es podien entrar pilotes i els bessons van fer un tracte amb els guardes de seguretat per entrar una ampolla petita amb una mica d’aigua i així poder jugar a futbol mentre el germà era al camp. «Nosaltres som més bons que en Valery», bromegen en Nacho i en Bruno. El seu pare, Manel Amoedo, ho aclareix: «Passen moltes hores amb en Valery i tenen molt cap per jugar. A més, marquen força. Aquesta temporada ja han superat la vintena de gols tots dos. Es passen tot el dia al pati de baix (on hi tenen gespa i unes porteries)». «Els dona consells: com han de xutar, quines coses han de dir, que no protestin, facin cas al míster i no es facin els xulos...», afegeix l’Esther. En definitiva, són una família «molt futbolera». Fins i tot el gos, que es torna boig per una pilota.
«Aquí tota la vida s’ha vist futbol i per postres tenen el seu germà. Ho porten a la sang. Els encanta, de veritat», comenta l’Esther. I en Manel, que d’entrada volia que fessin ciclisme com ell però no els ha convençut mai, diu que «els caps de setmana només hi ha futbol a la tele i els dies que hi ha Champions o Lliga entre setmana no cal parlar-ne». «Ens agrada moltíssim a tots», assegura. Malgrat que han rebut l’interès de diversos clubs, de moment fan cas al que els recomana en Valery i juguen a l’Escala amb els amics. «Que en un futur jugaran? D’acord. Que no ho fan? També. Que es quedaran aquí? Bé, nosaltres anirem on sigui igual que hem fet amb en Valery. Hem voltat moltíssim i farem el millor pels nostres fills», coincideixen en Manel i l’Esther. El temps dirà.
El germà de l’Ureña
Per a Jairo veure progressar el seu germà Óscar «tan aviat i amb aquest nivell és un orgull». L’extrem figuerenc va complir el somni del seu germà gran debutant aquesta temporada al primer equip del Girona. «De petits ja veia que tenia talent. Sempre ha marcat la diferència. Per això, me l’emportava a jugar amb els meus amics. Eren molt més grans que ell, però li era igual i a mi ja m’anava bé perquè ens feia guanyar», comenta Jairo.
A diferència de l’Óscar, va començar molt més tard a jugar a futbol, amb 14 anys, i assegura que veure créixer el seu germà petit «és un somni»: «Orgull no, el següent. Jo no vaig poder per ‘x’, però en tinc prou amb veure’l per complir el meu somni. És com si ho estigués vivint jo. Intento ajudar-lo amb tot el que puc i portar-lo on faci falta. Estic a la seva disposició».
El germà de Ricard Artero
A casa els Artero Ruiz s’ha parlat de futbol des de sempre. L’avi, que té 79 anys, fa tot just dues temporades que va deixar de ser entrenador del Monells després de més de 30 anys a les banquetes i tant al pare com a la mare els ha agradat sempre. Amb els fills no podia ser diferent. En Gabriel i en Ricard van començar a jugar al Bisbalenc, fins que van separar els seus camins per fitxar pel Llagostera i el Girona, respectivament.
«Des de petits que ens agrada comentar als partits, ens anem a veure tant com podem i després valorem les jugades. Només ens portem dos anys. Som molt pròxims. Als dos se’ns donava bé, però en Ricard era el bo. Sempre ha destacat i jugava amb els d’un any més. No hi ha color», reconeix en Gabriel. Ell va decidir tornar al Bisbalenc fa dues temporades perquè «sabia que no em guanyaria la vida». Per contra, celebra els passos endavant del seu germà: «Estem molt contents i ens fa molta il·lusió. El debut va ser molt emotiu perquè estàvem tota la família junta animant-lo a Montilivi. Poso per davant veure el meu germà abans que jugar qualsevol partit».
El germà de Terrats és porter del Llefià a Primera Catalana
La família és de l’Espanyol fins a la medul·la i tenien el camp de l’Europa a tocar. Era inevitable que a Tomás i Ramon Terrats els agradés el futbol. Van començar a l’escoleta del club escapulat i hi van cremar etapes fins a juvenil. Com que en Tomás és porter (juga al Llefià de Primera Catalana) mai ha tingut problemes per jugar amb el seu germà. «Ens ho passàvem molt bé perquè teníem tot el que es pot demanar», diu. Només quan coincidien als entrenaments. «Vaig anar al seu equip perquè els faltava el porter i tenia la pressió que em podia marcar qualsevol menys ell. Ho va aconseguir».
