La temporada vinent farà vint anys (2002/03), que amb Narcís Julià a la banqueta, el Girona FC va pujar a Segona B guanyant al camp de l’Águilas. Una categoria que es va mantenir dues campanyes, per tornar la 04/05 a Tercera.

Una temporada després (05/06), amb l’actual tècnic del Galatasaray Domènec Torrent a la banqueta, els gironins varen fracassar en l’intent de tornar a pujar, en ser superats per l’Eldenc a la ronda definitiva.

Però només una campanya més tard (06/07), el Girona FC va posar la primera pedra del que és actualment. Aquell any, l’entrenador era Joan Carrillo, però en un moment de la temporada les coses no anaven bé i se’l va rellevar pel tàndem tècnic format per Javi Salamero i Ricardo Rodríguez. En aquell equip hi eren, entre d’altres, Ponzo, Dorca, Dot, Serra, Planagumà, Freixa, Miki Albert, Xumetra, Pitu Comadevall, Roger Vidal i durant mitja temporada Sergi Raset i José Martínez.

En la primera de les dues rondes d’ascens, el Girona FC va eliminar el Mutilvera navarrès i en la segona va topar amb l’Alcalà madrileny, que tenia a la banqueta un jove Paco Jémez.

En l’anada a Montilivi 2-1, amb doblet de Miki Albert. I en la tornada 1-2, amb Planagumà i Xumetra de golejadors. En aquell partit, un membre del club local em va increpar i assetjar a la cabina durant l’encontre i un cop ja acabat em va perseguir per mig camp.

No vaig saber mai si havia estat per haver-me sentit cantar els dos gols com si m’hi anés la vida; si va ser per haver-me sentit fer-ho en català; o si varen ser les dues coses juntes. El cert és que malgrat anar amb una bossa grossa, pesada i amb els estris a mig recollir vaig arribar abans que ell a la zona de vestidors, on Paco Jémez, tot i alguna queixa, reconeixia certa mala sort del seu equip, però també la superioritat del Girona FC en el còmput global dels dos partits.

Allà a terres madrilenyes i amb Paco Jémez de rival va començar el camí en color dels gironins, que un any més tard assolien l’ascens a Segona A (07/08), on Jémez ja entrenava perquè després de deixar l’Alcalà va agafar les regnes del Còrdova.

Las Palmas, Rayo Vallecano, Granada i ara Eivissa han vist passar el tècnic canari durant tots aquests anys per Primera i Segona A, amb una única excepció d’una campanya a Segona B amb el Cartagena. Catorze temporades ininterrompudes en les quals mai ha deixat de tenir una banqueta, de la mateixa manera que a Montilivi mai s’ha deixat d’estar a la LFP.

Si diem que contra Jémez el Girona FC va encetar l’època moderna de Montilivi, també hauríem de dir que contra els gironins, l’actual tècnic de l’Eivissa va iniciar una carrera que cal aplaudir.

Ahir, en trepitjar Montilivi, segur que per un moment va recordar la seva primera visita a l’estadi. Jo encara recordo el senyor d’Alcalà, a qui aquell dia la derrota del seu equip va fer que se li enfonsés el món sota els peus. I no es va poder redimir, ni amb mi.