Un Almeria-Girona, i viceversa, sempre li diu alguna cosa?
La veritat és que sí. Són partits, habitualment, bastant transcendents quan m’ha tocat viure’ls des d’alguna de les dues banquetes. El de diumenge, com el de la primera volta, és un partit més de Lliga però per a nosaltres i també pel Girona, veient quina és la situació a la classificació i el que queda per davant, serà força important.
I tot neix fa gairebé una dècada. Qui li ho havia de dir llavors...
Sí, sí. Aquella temporada, a Girona, la recordo amb molta estima i tothom ho sap. Ho he dit moltes vegades. Per la plantilla, pels treballadors del club. També per l’afició, tota la gent, pel tracte amb els periodistes. El destí va voler que ens enfrontéssim en aquella eliminatòria per pujar a Primera i que, anys més tard, ens tornem a trobar però jo estant a l’altra banqueta.
És aquella del 2013 la derrota més celebrada que ha viscut mai a la seva carrera?
Sí, segur. Ho recordo moltes vegades. Amb els meus amics i familiars. Tinc el record del viatge amb tren, de tota la gent. Es respirava moltíssima il·lusió i vam tenir molt mala sort en el partit d’anada, amb el penal fallat i com va anar tot plegat. Va ser molt maco. Ho vam intentar, tot i que s’ha de reconèixer que aquell Almeria, jugador per jugador, era un equiparro.
Parla tothom meravelles d’aquell vestidor a Montilivi. És dels millors que ha dirigit?
Sí. Per mi està en el top 3, per dir-ho d’alguna manera. Ara començo a ser ja un veterà de guerra, vull dir que fa bastants anys que faig d’entrenador. He tingut molta sort amb els vestidors que he pogut dirigir. A vegades el tarannà del cos tècnic també pot provocar que hi hagi molta unió. Em puc queixar ben poc. Aquell any a Girona va ser especial perquè el club va fer la millor temporada de la seva història i després d’un any en el que s’havia patit molt. Tot va sortir rodó des del primer dia.
Passats els anys, com és el Rubi d’avui dia comparant-lo amb el de fa tant de temps?
Crec que he canviat molt poc, eh! Potser, si llavors se’m considerava tranquil, ara encara ho soc una mica més. Soc el mateix Rubi de llavors, el que gaudeix molt fent la seva feina, el que està a gust amb la gent que treballa al seu costat. Em sento orgullós del que estic fent i he fet fins ara.
El que ha multiplicat per mil és l’experiència. Valladolid, Sporting, Llevant, Espanyol, Betis i ara Almeria.
Sí, sí. No he canviat massa coses, com li he dit, però sí que ara selecciono molt més allò que intento transmetre als meus jugadors. Abans els entrenaments potser eren una mica més atapeïts i ara els faig més pràctics. També amb els vídeos. En feia trenta mil i ara, doncs en són menys.
Dirigint el Girona, tornant dels desplaçaments ja estudiava el proper rival. Ara també?
Sí! Això no ha canviat ni canviarà. Nosaltres volem saber-ho tot i ens agrada que sigui així. No podria dormir tranquil sense saber coses del rival i també nostres, perquè sempre hi ha aspectes que cal millorar. O dinàmiques que havies après, que perds i després has d’agafar de nou.
La temporada passada arriba a l’Almeria sense massa marge de maniobra. La pressió per pujar era absoluta o passés el que passés se sentia amb confiança?
Arribem el 30 d’abril i només ens quedava un mes de competició. Crec que ho vam fer prou bé, amb 11 punts de 18 i una única derrota. Però la situació dins del vestidor era una mica complicada. S’havia posat un excés de pressió als futbolistes i el que envoltava l’equip no era bo, com es va demostrar després. Hi havia equip per pujar? Sí, però com nosaltres, també d’altres. És el de sempre. Hi havia el Mallorca, l’Espanyol o el propi Girona, veient la dinàmica amb la qual va acabar la temporada. Passa el mateix de cada any. Quan s’enfronten a tu sempre diuen que has de pujar perquè tens aquest jugador o aquell altre.
Què va significar per a vostè el play-off de l’any passat amb aquella eliminatòria contra el Girona?
Ens va marcar sobretot el partit d’anada. Va ser un desastre. El primer quart d’hora o fins i tot només deu minuts. Veníem de fer un molt bon partit a Gijón, deixant l’Sporting fora de la promoció, amb dues victòries seguides, i en pocs minuts se’ns va desmuntar tot. Vam reconèixer que el Girona havia sigut superior. Després a casa ho vam intentar però no vam poder. Ens va servir per aprendre. A nosaltres i a molts jugadors que aquest any han fet un pas endavant.
Aquest any seria un fracàs per a l’Almeria no pujar a Primera?
Per començar, li diré que a nivell d’inversió s’ha reduït moltíssim la despesa respecte la temporada passada. Però alhora, el rendiment dels futbolistes és més gran. Hem fet menys fitxatges consagrats i hem portat jugadors de mitjana edat interessants. La pressió la tenim com la tenen els tres equips que venen de Primera i un d’ells, el Leganés, ja ha vist com li han anat les coses. Aquesta etiqueta la tenim nosaltres i molts altres conjunts.
Llavors no l’apreta pas gaire Turki-Al Sheikh, el propietari?
Estic tenint un any fantàstic per treballar. El club s’està portant molt i molt bé. Així és com hauria de ser sempre! Quan van bé les coses i també quan no van bé, l’any està sent molt còmode. Els estem demostrant amb rendiment que aquesta és la millor forma. Això se sol veure sobretot després de les derrotes. Perquè les victòries serveixen per tapar coses.
I la seva relació amb ell?
N’hi ha, però no pas massa perquè està en un altre país i ja té els seus interlocutors que treballen dia a dia al club. Gent que està guanyant molta experiència i això és bo per l’Almeria.
Parlava de l’etiqueta de favorit. La poden tenir vostès, però també l’Eibar, Valladolid, Tenerife… A part de tots els que venen pel darrere.
És que és això! Aquesta categoria, els que la coneixem de fa uns quants anys ja sabem com funciona. Per molt que tinguis una mica més de diners que els altres, hi ha molt bons jugadors i és impossible tenir-los a tots. L’Oviedo, per exemple, té una molt bona plantilla. O el Cartagena, amb futbolistes veterans però que tenen molts minuts a Primera, més que molts dels jugadors que tinc jo a l’Almeria. Per més diners que es puguin tenir, que tampoc són tants en el nostre cas, un equip no es pot quedar a tots els millors. Estem parlant d’un munt de clubs que tenen arguments i que apreten amb força des del darrere. Fins i tot el Lugo, que potser alguns se sorprenen, però té algun internacional. Poca broma. A Segona, les diferències entre equips són molt menors que a Primera.
El Girona és un rival directe tot i estar a deu punts?
Per mi, sí. Ve en una dinàmica extraordinària. En el partit d’anada se’m va preguntar sobre la seva situació i vaig dir que, ni de broma, el Girona lluitaria per baixar. Això s’ha complert. Per què ho creia? Perquè hi ha un bon cos tècnic i una plantilla adequada. El Girona està descartat per l’ascens directe? Per a res. Nosaltres, quan estàvem a l’Espanyol, ens trobàvem a nou punts d’Europa i tothom deia que no hi entraríem. Vam fer aquells nou punts. I jo sempre he sigut molt de les matemàtiques i fins que aquestes no diuen el contrari, no m’ho creuré.
Hi ha un cert ànim de venjança o ganes de treure’s una espina pels últims desencisos contra el Girona?
No, no ho veig així. Ja en el partit de la primera volta vam guanyar a Montilivi i, tot i no anar amb aquest esperit, sí que tornàvem a un estadi on no ens havien anat gens bé les coses. Ens va ajudar la victòria.
Però ara espera un partit molt diferent al de llavors.
Per descomptat. A cada moment de la temporada, els estats d’ànim i de forma varien. Llavors arribàvem al partit en un moment dolç i al Girona li estava costant molt. Ara, tot està més obert.
No jugarà Sadiq. És com si perd el seu Stuani?
En casos així sempre dic el mateix. El que he de transmetre al vestidor és que, hi hagi qui hi hagi, hem d’anar al cent per cent i tenim plantilla suficient per anar a per totes. És evident que ens agradaria comptar amb tothom, això és obvi.
Com me’l defineix?
És un jugador físicament indestructible. Pot estar-se jugant dos partits seguits i no se li acabarà la corda. Ha tingut una mentalitat molt positiva per absorbir alguns conceptes, com ara la col·locació defensiva, o quan ha de pressionar i quan no. És cada cop més jugador d’equip. Crec que el Sadiq actual és molt millor futbolista que el de fa un temps.
Canviem de bàndol. Stuani és la principal amenaça?
I Bustos? Ha marcat quatre gols els últims dos partits. A part de Samu Saiz, de Borja García… Fins i tot Bernardo, a qui ja coneixem, i potser és el millor rematador en accions a pilota aturada de tota la Lliga. Això, jugador per jugador, perquè després cal destacar la idea de joc coral.
Abans deia que si no mirava vídeos… Li treu la son aquest Girona?
Això! (Riu) Miri, a mi m’agraden aquests tipus de partits, perquè la seva proposta és molt semblant a la nostra i sempre és maco afrontar duels d’aquesta mena.
Llavors, bones paraules tindrà cap a Míchel.
Sempre penso que no es pot valorar al cent per cent a un altre entrenador fins que no s’ha compartit vestidor amb ell. Però una manera d’aproximar-se és tenint en compte aquella idea que vol transmetre. És aquí on es poden separar els tècnics en dos paràmetres. Aquells que proposen i són valents, i aquells que no proposen tant perquè no els agrada arriscar. Jo sempre estaré al costat dels primers.
I per aconseguir els objectius, s’ha de ser fidel amb l’estil a mort o hi ha excepcions?
No hi ha cap dubte que també s’ha de ser una mica camaleònic. Els extrems mai són bons. Si una cosa, per més que s’intenta, no surt bé, t’estaràs donant cops de cap a la paret i hi sortiràs perdent. Les dues propostes sempre són adequades, però per a mi el jugador gaudeix més amb la nostra.
L’estiu del 2013 va marxar de Montilivi. No ha tingut l’opció de tornar-hi?
Que jo sàpiga, no. Però també cal recordar que, des que vam marxar de Girona, sempre hi ha hagut èxits. Projectes guanyadors. Potser tret de l’any del descens a Segona, el que tampoc considero un fracàs total perquè d’entrada, a Primera, hi ha un grapat de candidats a baixar. És cert això sí que, quan ho pateixes i et passa, la sensació pot ser molt dolenta. Trobo que el Girona està sent un equip molt important a l’elit del futbol estatal.
I no li ha passat pel cap tornar algun dia a Girona?
Sempre, és clar. Sense cap mena de dubte. Perquè m’agrada tenir en compte aquells equips on hi he estat i, a més, se m’ha tractat bé. Per això, sempre li tinc la porta oberta. Però que no se m’entengui malament. Em passa això amb el Girona i també amb d’altres clubs, no m’estic oferint. L’únic és que allà hi vaig estar molt bé i, a més, a casa meva. Ara per ara, primer és el meu equip i tant de bo pugui estar molts anys a l’Almeria.
