Des del mes de març de 2014, quan va arribar Pablo Machín, el Girona juga amb tres defenses centrals. Els diferents entrenadors que han vingut després d’ell han intentat prescindir d’aquest sistema, però sempre han acabat recuperant-lo. És com un karma que va deixar Machín per haver rebut un tracte inadequat, per dir-ho suaument, en la seva sortida del club després d’haver sigut l’entrenador que ha deixat el full de serveis més exitós de tota la història.

I, malgrat que el Girona fa vuit anys que juga amb tres centrals, cosa que en el futbol espanyol sap fins al més ignorant, la direcció esportiva va planificar per aquesta temporada una plantilla amb tres únics centrals que, a més, són de característiques similars: corpulents, van bé per dalt, es posicionen correctament, però la defensa no pot jugar massa avançada perquè no són ràpids i perden totes les curses amb els davanters rivals.

Al llarg d’una temporada hi ha lesions, targetes, i llavors passa com dissabte a Cartagena que has de recompondre l’equip per manca de recanvis, i tot acaba sent un desori. Cert que la golejada no va ser només atribuïble al tema dels centrals. Al llarg de la temporada, el rendiment del Girona a camp contrari ha sigut inferior al que hem vist a Montilivi. Totes les victòries a fora han arribat patint molt, demanant l’hora i, en alguns casos, amb una dosi de fortuna. Però, no és menys cert que les dues derrotes més clares de la temporada (4-2 a Eibar i 3-0 a Cartagena) s’han registrat amb l‘absència d’algun central. A Eibar, la recomposició amb Juncà de central va ser un desastre, com també ho va ser a casa contra el Màlaga (la baixa de Santi Bueno va obligar a moure moltes peces), amb la diferència que aquell dia la sort es va aliar amb el Girona.

L’excel·lent treball de Míchel ha tapat l’enèsima mala planificació d’una plantilla amb moltes limitacions. El problema que tenim a l’horitzó és que em temo que l’any vinent seguirem amb el mal planificador (el càrrec de Quique Cárcel sembla vitalici amb els actuals accionistes) i no tindrem el desllorigador de la mala planificació (Míchel), llevat d’un ascens que, el dia d’avui, és més una il·lusió que una realitat factible.