El Girona FC que es va veure ahir a la primera part és el mateix que havia enlluernat amb el seu futbol fins fa un més. En canvi, l’equip que es va veure al segon temps a l’estadi Santo Domingo d’Alcorcón és el que, resultats al marge, ha deixat molts dubtes des del dia del Màlaga. I això, simplement, despista i molt.

Que ahir s’havia de guanyar com fos després de les victòries prèvies de rivals directes com l’Oviedo i Las Palmas era més que evident, però vista la primera part, que ahir era un bon moment per tornar a enlairar la confiança col·lectiva de l’equip buscant joc i gols al llarg dels noranta minuts també era obligat.

En canvi, res a veure el joc de la primera part amb el de la segona, fet especialment greu tenint en compte el rival que es tenia al davant i les mancances defensives que havia mostrat en els primers quaranta-cinc minuts.

I ja no és patir per assegurar o no una plaça de promoció, és sobretot que cada vegada queda menys per les eliminatòries i l’equip no està agafant el to per encarar-les amb aquell punt de seguretat tan necessari.

Fins i tot el mateix Míchel va reconèixer que un cop al sac el primer objectiu, ja mirarien com es recupera l’equip per afrontar el segon. De les paraules del tècnic i de la imatge de l’equip aquest últim mes, sembla quedar-ne clar que la pressió s’ha instal·lat al vestidor gironí.

I per saber-ho segur, res millor que esperar al partit de dilluns que ve entre Girona FC i Tenerife, dos equips que perfectament es podrien tornar a veure les cares en aquestes eliminatòries finals. O sigui, una mena d’assaig general de què pot arribar en un mes just; un cara a cara contra un equip que pot fer mal si es bada i no com l’Alcorcón, que en noranta-tres minuts va fer una única rematada, a dos pams del pal esquerre de la porteria de Juan Carlos.

Perquè malgrat tenir el Ponferradina a quatre punts, donem el play-off per segur, no? O millor esperem a veure quina cara té el Girona FC dilluns vinent?