«Molts equips pagarien per poder ser on som ara nosaltres»

La figura de Míchel eclipsa una mica la resta del cos tècnic.

La gent veu potser la funció de segon entrenador com de suport per quan falta el primer. El segon és el nexe d’unió entre el vestidor i el primer entrenador. És una figura molt necessària, però que no té tanta rellevància de cara a l’exterior. Sempre hi és i és igual d’important. Jo a més a més, me’n cuido de les jugades d’estratègia.

Sempre s’ha mostrat discret quan li ha tocat fer de primer entrenador amb la Covid i les sancions de Míchel.

En això som molt diferents. Ell és molt més de sang calenta. Per molt que vulgui controlar-ho, de seguida s’encén. Jo sóc més prudent. De jugador era igual. Pensi que no em van ensenyar mai cap targeta per protestar perquè sabia que no tenia sentit si l’àrbitre ja havia xiulat. Tot i això, l’entenc i sé que és difícil controlar-se. En els partits que he fet de primer puc dir que no n’hem perdut cap. Tinc una mitjana molt bona! (riu).

Cap targeta per protestar, però en un partit a Montilivi el 2009 amb el Rayo va ser expulsat...

Sí... Per doble groga abans de la mitja part. La segona molt rigorosa, per cert.

Vostè era un central llenyataire o dels que li agradava sortir amb la pilota del darrere?

Era dels que m’agradava jugar. Sí que era un central molt intens, però no pas perquè ventés coces. Era una mica atípic, potser com Pepe (ex del Madrid), però sense ser repartir tant com ell. Era ràpid, d’anticipar-me i anar al límit. Per això veia moltes grogues. De vermelles però, només dues en tota la meva carrera.

Amb quin central del Girona s’assemblava?

A cap. Potser Arnau quan juga de central. No té el físic dels altres, però defensa amb intel·ligència i rapidesa. Era una barreja entre Arnau i Bueno.

Com i quan neix la relació amb Míchel?

Ens vam conèixer el 2007, quan jo vaig fitxar pel Rayo a Segona B. Des del primer any ja vam tenir feeling. Llavors vam pujar i vam fer un grupet molt proper amb les famílies amb Cobeño i Coke i nosaltres dos.

Ha jugat amb Míchel, Emery, Carcedo ... I ha estat a les ordres de Bordalás, Mel, Martín Monreal... Futbols i estils molt diferents tots.

També amb Asier Garitano. S’aprèn una mica de tothom sempre. D’entrenador no n’hi ha cap que m’hagi marcat especialment. Emery i Míchel ja es veia que eren diferents i especials al camp.

Es va retirar el 2011 per culpa d’una lesió. De seguida va tenir clar que volia continuar vinculat al futbol?

Vaig acabar molt cansat per les lesions i situacions difícils al Rayo. Vaig desconnectar un parell d’anys i quan Míchel es va retirar i va entrar a la metodologia del Rayo em va dir que volia que agafés un equip de mainada perquè veia que tenia una bona mentalitat per la base. Vaig començar amb un aleví.

Vostè era defensa central i Míchel un mitjapunta fi i de qualitat. Veien el futbol igual?

Sempre hi ha les diferències lògiques entre un defensa i un atacant, però sí. Pel que fa a la idea del joc sempre hem compartit les mateixes idees.

Va ser amor a primera vista?

Quan ell em convenç per entrenar al planter és perquè la idea que té per al futbol base va enfocada a ensenyar els nens a jugar a futbol, que d’això es tracta. No és el mateix entrenar alevins que un primer equip, però allà vam començar a acostar postures.

A Girona, el planter està agafant un paper important. Com veu els brots que van sortint?

Ens ha sorprès realment. Hi ha molts nanos que potser encara no tenen nivell per competir a la categoria però sí per als entrenaments. I això és molt difícil. S’estan fent molt bé les coses.

Quin jugador de la plantilla l’ha sorprès més?

Diversos. El lideratge que exerceix Bernardo al grup es nota al camp. Baena m’ha sorprès perquè entén molt ràpidament el joc ofensiu. I llavors, tècnicament el jugador més complet que té coses que no havia vist quan m’hi havia enfrontat, és Juanpe. És dels millors centrals. Domina les dues cames, fa 1’90... Hauria d’estar jugant a una categoria diferent.

Vostè va pujar dos cops de jugador amb Míchel i dos més com a entrenadors. Aquesta dinàmica pot ser un senyal?

Al final vol dir que el que treballem als entrenaments i volem aplicar als partits, funciona. Intentarem que enguany tingui el mateix final.

Hi ha entrenadors que refusen dir el mot ascens per evitar pressió o per superstició. Míchel és tot al contrari. És bo o pot generar pressió?

Depèn de cada entrenador. No té gaire sentit que hi hagi una paraula tabú quan l’equip està fet per ascendir. El Girona venia de dos cops durs per pujar i no passarà ara, de cop i volta, a lluitar per quedar a mitja taula. L’objectiu clarament és mirar pujar d’una vegada. Per això, nosaltres vam venir, per intentar que l’ascens fos amb nosaltres.

Queden quatre partits. Quants punts fan falta per assegurar el play-off?

No se sap mai. Sóc diferent de Míchel en aquest sentit. Jo sóc de guanyar el Tenerife i ja veurem on som. Ell és més de mirada més llarga. Considero que el partit d’aquesta jornada és el més clau que tenim ara mateix. Avançaríem el Tenerife i no és el mateix quedar per davant o per darrere.

Al club hi ha hagut moltes males experiències amb els play-off. Ho ha notat a l’ambient?

Sí, es nota. Sobretot quan vam arribar. Sentir la paraula play-off enraria l’ambient, però de mica en mica la gent s’ha adonat que per a nosaltres és una experiència nova. Ho hem anat esborrant a mesura que ha avançat la temporada. Estem convençuts que podem pujar per aquesta via.

Els desenllaços contra Rayo i Elx són qüestió de mala sort o és més mental? Ho treballen?

Contra l’Elx va ser una mica de mala sort. Amb el Rayo, a l’anada el Girona potser no va merèixer guanyar, tot i les errades arbitrals. El Rayo va ser millor del que deia el marcador. Això potser va fer que a la tornada hi hagués una mica més de relaxació que si el resultat d’anada hagués estat un 2-2. Això hauria fet que s’encarés d’una altra manera el partit. Si va afectar el record de l’Elx? Podria ser... Quan fan el 0-1, potser van pensar «altre cop» i això passa factura. Esperem que el que ens toqui jugar a nosaltres sigui diferent.

Què li ha faltat a l’equip per lluitar per l’ascens directe?

Ens ha pesat el començament de temporada i els punts que vam perdre els primers partits. És un projecte totalment diferent del de l’any passat i això és un procés que requereix temps. Aquests deu punts que potser hauríem de tenir de més són els que ara trobem a faltar. Hem guanyat i empatat al Valladolid, l’Eibar és el que ens ha demostrat que potser és d’una altra categoria.

Si es fa el play-off però no es puja serà un bon any?

Considero que sí. Hi ha molts projectes a l’estiu d’equips fets per pujar. Per exemple, Leganés o Osca pagarien per ser on som. El play-off és el més regular en quatre partits. El play-off, amb tota la gent jove que tenim, seria un bon inici de marcar-se un objectiu i, llavors en les eliminatòries, ja depèn de molts més aspectes.

Es veu aquí la temporada que ve?

Doncs, com que volem pujar, sí, i això ho tenim per contracte!

Juguen a futbolí al vestidor de Montilivi amb Míchel?

Sí! Abans dels partits, a l’escalfament no sortim mai a la gespa i ens quedem a parlar de com pot anar la cosa. Des que som al Girona, juguem al futbolí amb en Jota, en Julius o en Santi Pou. Jo defenso i en Míchel ataca i, ja se sap, si guanyem és gràcies a ell...(riu). Això sí, els futbolins d’aquí són molt diferents dels de Madrid i no es poden fer tants controls.

EN CURT

Aprèn català?

Uf! (Riu). La meva filla d’11 anys sí que ja el domina força, però a mi em costen molts els idiomes. Amb l’anglès, igual. Entenc el català i l’anglès, però parlar-los ja és una altra cosa.

Quina música escolta?

Si n’he de triar un, diria Camela. De petit vivia a sobre d’una fira i tot el dia els sentia. Em sé totes les cançons de memòria. 

Qui era el seu ídol?

Jo era de l’Atlètic. Futre o Baltazar diria. De defenses, Baresi i Maldini.

Quin indret de Girona li agrada més?

Ens encanta passejar pel centre. També fer el camí de ronda, la Garrotxa, Banyoles... Té de tot.