Aconseguirà el Girona classificar-se pel tercer play-off d’ascens consecutiu? Pel futbol, la rauxa i la proposta que va oferir ahir és indubtable que l’equip de Míchel presenta arguments de pes per convertir-se en un dels quatre candidats a jugar la promoció. El problema és que a tot això no l’acompanya l’efectivitat a les àrees, un factor indispensable. El que separa l’èxit del fracàs. Les victòries de les derrotes. Anit, empès per una afició entregada, va posar tota la carn a la graella. Una versió molt millorada del que s’havia pogut veure en les darreres setmanes. Tant, que va tancar a la seva pròpia àrea a tot un Tenerife, el millor visitant de Segona, instal·lat a la part alta des que va començar la temporada. El setge, sobretot al primer tram del segon temps, va ser clamorós. Però ni així. Just el dia que es podia pujar fins al quart lloc i deixar mitja feina feta, el pas es va acabar fent enrere. Una relliscada inoportuna, perquè quan queden nou punts en joc, el marge amb el setè és només d’un. I també cruel. El futbol i les ocasions, pels de casa. Claríssimes, algunes d’elles, com una rematada de Cristhian Stuani que Mellot va salvar amb la pilota gairebé a dins. Va ser l’última de les moltes ocasions. Però cap d’elles va fructificar. Molt menys van necessitar, en canvi, els de Ramis, clarament de més a menys, engolits pel context. Però que van treure petroli d’una rematada de cap de Mario González i de la inoportuna sortida en fals del porter Juan Carlos. Els petits detalls.
Segurament l’aficionat va marxar cap a casa pensant que la derrota del seu equip havia estat del tot injusta. Però no hi entén d’aquestes coses el futbol. Guanya qui més gols fa i para de comptar. Pressionat pels seus perseguidors més immediats, que sembla que tenen del tot prohibit fallar ara que la Lliga s’està acabant, el Girona fa temps que ha abandonat aquella versió fiable i engrescadora, abraçant la irregularitat i l’apatia. Però anit, va posar-se el vestit de gala i va recordar al dels millors temps. Va saber minimitzar les moltes virtuts del Tenerife, que va trobar les esquenes dels laterals amb facilitat i fins i tot va servir cinc córners abans del descans, però que de perill en va generar ben poc. Compacte al darrere, el conjunt de Míchel també va trepitjar àrea amb facilitat. Aleix, Borja, Baena i Iván Martín van triangular amb encert pel mig. I si aquest no era el camí escollit, Arnau i el millor Juncà que es recorda van oferir-se una i altra vegada per la banda. Baena ho va provar amb una falta que no va trobar porteria, abans que Stuani es quedés a pocs centímetres d’una centrada mil·limètrica des de l’esquerra. Poc després, Soriano refusava un xut a boca de canó i Baena, a la segona, enviava l’esfèrica al lateral de la xarxa.
Malgrat tot, el resultat al descans era de 0-1. Perquè al 40, el Girona es va ennuegar a l’hora de construir el seu atac i va perdre la pilota en zona perillosa. Enric Gallego va acceptar el regal i va signar una centrada al cor de l’àrea. Juan Carlos va sortir a destemps, descol·locat i sense la contundència necessària per ser útil. I Mario González va rematar de cap per signar l’únic gol del partit. El primer revés abans del pas pels vestidors. L’altre, la passivitat de González Esteban i el VAR, que no en van voler saber res d’un possible penal per un cop de colze sobre Arnau Martínez, que va acabar amb sang.
Setge sense premi
La bona imatge del primer acte va tenir continuïtat en el segon. Amb més presència fins i tot dels gironins a camp contrari, capaços de monopolitzar la possessió i de protagonitzar un autèntic setge. Sense premi, això sí. Només va faltar que la pilota entrés. Del tot. Perquè en el 75 arribaria l’ocasió més clara. Stuani va connectar una centrada procedent de la banda dreta. L’esfèrica la va tocar el porter Soriano, que no va evitar desviar ja trajectòria. Quan aquesta ja entrava, Mellot va posar la cama a temps per rebutjar-la cap a fora. Sí, la pilota havia entrat vista la repetició, però ho ha de fer del tot perquè el gol pugi al marcador i sembla que no va ser així. Ara bé, en cas de dubte, el VAR se’n va rentar les mans i González Esteban, que va treure de polleguera a Montilivi, no en va voler saber res.
A partir d’aquell moment, la benzina es va acabar de cop i volta. Aquella acció era com una mena de confirmació que ahir no hi havia manera. Perquè la llista d’oportunitats havia sigut ben llarga. Arnau i Aleix, al 46, provaven fortuna i entre la defensa i Juan Soriano evitaven l’empat. Baena, al 59, liderava una ràpida transició amb un xut fluix al que Borja no hi va arribar per poc. Juanpe, de cap i en un servei de cantonada, fregava l’1-1. Era el 66. Arribades i més arribades, però sense premi. No va servir de massa l’entrada de Samu Saiz. Molt menys van aportar Jairo i Bustos, força inoperants. I el Tenerife? Es va defensar com va poder i només als darrers minuts, amb espais i camp per córrer, va poder sentenciar. Un segon gol hauria sigut encara més cruel.
Mig any sense capgirar un resultat advers a Montilivi
Ho va intentar fins al final, però el Girona va ser incapaç de donar-li la volta al gol de Mario González i es va quedar amb un pam de nas a Montilivi (0-1). Un estadi on l’equip de Míchel no hi remunta un marcador advers des de fa un any. L’última vegada va ser a principis del mes de novembre, quan es va desempallegar de l’Alcorcón gràcies a un «hat-trick» de Cristhian Stuani. Tres gols que neutralitzaven la diana inicial de Gorosito. A fora no fa pas tant de la remuntada més recent: va ser el 12 de març al camp del Las Palmas (1-3).
