Una final és una final. Hi hagi o no un títol o un ascens en joc, la magnitud d’aquesta mena de partits pot amb tot. La transcendència del resultat final és tan gran que guanyar o perdre porta l’equip cap a una o altra banda. Final ho és el partit que el Girona jugarà diumenge a Tenerife. Perquè si se’n surt, l’equip de Míchel competirà a la Primera Divisió la temporada vinent i aquest és un salt que ja voldrien tots els clubs. Però no és l’únic duel d’aquestes característiques que el conjunt blanc-i-vermell ha disputat alguna vegada al llarg de la seva història a l’Heliodoro Rodríguez López. Allà ja hi ha celebrat una altra mena de final. El desenllaç va ser positiu. Potser clau per explicar tot el que està passant avui.
El resultat d’aquest cap de setmana determinarà si es puja o no. Un salt important, el de jugar a Primera. El 2014, el Girona es plantava a Tenerife amb un altre objectiu. No es parlava llavors de pujar de categoria. Al contrari. Amb cada cop menys jornades de marge i un escenari bastant complex, el més calent era a l’aigüera. Tocava salvar-se com fos per no baixar a la ja desapareguda Segona Divisió B. No hi havia massa arguments per creure que l’equip se’n sortiria, però hi havia un bri d’esperança i calia anar a les Canàries a guanyar. O guanyar. No hi havia cap més opció. Era la jornada 37, quedava mitja dotzena de partits per davant i els gironins tancaven la classificació. Eren cuers amb 40 punts. Tres menys que el Jaén, que marcava la permanència. Tocava visitar el Tenerife, que era quart, en posicions de play-off d’ascens. Ja s’havien lamentat 14 derrotes i només s’havien guanyat 9 partits. Pablo Machín no feia ni dos mesos que ocupava el càrrec i, tot i que la millora era evident, encara calia arreplegar una bona colla de bons resultats i el calendari arribava a la seva fi.
«Ho recordo perfectament. Havíem de guanyar sí o sí. El camp del Tenerife sempre és un escenari molt difícil. És un club que històricament sol tenir bons equips. A més se li suma el viatge, que és llarg. El seu clima, també. Tot allà és diferent». En parla Jandro Castro, qui es transporta en un vist i no vist al 4 de maig del 2014. Són vuit anys enrere, amb un Girona ben diferent al d’ara, que la temporada abans s’havia atrevit a plantar-se a la final del play-off d’ascens per primera vegada, on s’havia quedat amb la mel als llavis. Però que els darrers mesos els havia hagut de viure instal·lat en zona de descens. Ja havien passat dos entrenadors més, Ricardo Rodríguez i Javi López. L’opció de posar-hi Machín, a la desesperada, era l’última carta.
Becerra, Ramalho, Richy, Chus Herrero, David Garcia, Timor, Eloi Amagat, Juanlu, Tato, Ortuño i el propi Jandro van ser els onze escollits per sortir d’inici. Després de 90 minuts i del que va afegir l’àrbitre, aquella tarda el càntabre Arias López, el resultat va ser favorable. Un 0-1 i gràcies, però suficient. Immillorable. El mateix marcador que, per exemple, diumenge li serviria al Girona per pujar a Primera. «Només començar la segona part hi va haver un penal, diria que per mans en una centrada lateral. Vaig tenir la sort de marcar-lo. Era un penal que requeria molta responsabilitat, però va entrar. Vam saber aguantar el resultat. Crec que no vam patir excessivament i que fins i tot vam tenir alguna oportunitat de fer el segon. Va ser un resultat molt important. De no guanyar allà, no sé si després ens hauríem salvat». Jandro, tot un especialista, va ser l’encarregat d’executar la pena màxima. Se’n va sortir i va batre el porter Roberto.
Després, a aguantar i aguantar. A saber patir. Algun moment d’angoixa i també les particularitats de l’anomenat altre futbol, amb pèrdues de temps. Fins i tot, algun mareig de David Timor, que va necessitar rebre assistència mèdica. «Tinc al cap la imatge d’ell marejat, però el que no recordo ara és si realment li va passar alguna cosa greu o hi va posar més pa que formatge. En moments així, i més en la nostra situació, has de fer qualsevol cosa per guanyar». El que va passar més tard ja és història. Després d’imposar-se a l’Heliodoro, el Girona només va sumar un punt dels nou següents i es va plantar a Ponferrada, en la penúltima jornada, amb l’obligació de guanyar. Una altra final. Se’n va sortir (1-2) i després va rematar la feina a Montilivi, set dies després, contra el Deportivo (3-1). Una permanència increïble, històrica. Clau per entendre el que passaria a partir de llavors. Promocions, un ascens a Primera, el posterior descens i els intents de tornar-hi, que encara perduren.
«D’haver baixat aquell any, el que ha vingut després no ho hauria viscut el Girona», diu Jandro tot convençut
Jandro rememora aquell curs, el 13/14. «Va ser similar al que ens havia passat dos anys abans. Patint durant molt de temps i millorant al tram final per acabar-nos salvant. Estàvem molt necessitats, va arribar Machín i amb ell vam guanyar molts partits. Estic convençut que, d’haver baixat, tot el que ha vingut després no ho hauria viscut el Girona. És per això que estic molt content d’haver pogut aportar el meu gra de sorra en aquella permanència».
Les opcions d’ascens
Del passat viatja al present. Se situa en el play-off actual. En el desenllaç de l’actual Segona Divisió. Amb un ascens en joc i, de nou, el Tenerife com a rival i l’Heliodoro com a escenari. En l’anada, un 0-0 que ho deixa tot molt igualat. «En aquesta mena de partits mai se sap com pot anar tot. Ells juguen a casa i potser això els dona una mica més d’opcions, però crec que la plantilla del Girona és millor i està capacitada per guanyar. Al Tenerife li val l’empat. Tot això em recorda a aquella promoció contra el Saragossa. Veníem amb un 0-3 a favor i teníem la tornada a Montilivi, però la pressió era per nosaltres i tampoc estàvem del tot bé de cap. Ens vam remuntar».
Jandro, amb una colla de temporades a les cames i ara també amb experiència a les banquetes (ve de fer un molt bon any a l’Acero, de la Tercera RFEF, tot esperant trobar ben aviat un nou destí per seguir creixent), valora els dies previs a un partit d’aquesta transcendència. Com es preparen les finals? «Tot el món és conscient de què s’hi juga quan arriben moments com aquests. Però soc del parer que és molt important no canviar res del dia a dia. S’ha d’entrenar com sempre. Si el Girona ha arribat fins a on ha arribat és perquè ha fet les coses d’una manera. Per tant, que ho faci igual. Estar massa excitat et porta a l’error. Que mirin de tenir la pilota, que facin el que saben fer, gaudint de la possessió. Amb la gent que hi ha a dalt, crec que poden guanyar». En joc hi ha un ascens. Per tant, amb un gol més que el rival, ja n’hi haurà prou. Encara que sigui de penal. No hi serà Jandro per marcar-lo, això sí.
