Acompanyat d’un suc de taronja i durant prop d’una hora, el sorià parla sense embuts sobre el present i el passat. Destaca la prolífica etapa a Montilivi, i també les seves breus experiències a d’altres equips de Primera. Està convençut, a més, de les opcions de l’actual Girona de tornar a l’elit.
A què es dedica ara mateix Pablo Machín?
Se sol dir que quan no entrenem, el que fem és descansar. Com una mena de reset. Alhora estem també pendents d’aquí i d’allà. Un cop surts d’Espanya te n’adones que hi ha moltes possibilitats i que el futbol no s’acaba ni a Primera ni tampoc a la Segona Divisió. Existeixen d’altres països atractius, amb molta competitivitat i una alta exigència. Són experiències enriquidores. Estic exercint de pare tant com puc. Sempre he dit que som uns privilegiats, però alhora també ens perdem moltes coses per estar a fora. Fer d’entrenador és un càrrec de risc, perquè no et pots permetre el luxe d’endur-te la família, ja que no saps com anirà la cosa. Així que sempre que puc, aprofito per fer allò que la feina no em permet fer.
Té pressa per trobar equip?
Sí, però les circumstàncies les porto d’una altra manera. L’experiència el que em dona també és més paciència. I de possibilitats n’hi ha més per escollit. El futbol és el que facilita aquesta possibilitat: a vegades no tens res i en d’altres, surten tres opcions de cop i volta. Veurem què em donarà el futbol, pel que estic esperant amb tranquil·litat.
Per què se’n va a entrenar a l’Aràbia Saudita?
Sempre havia tingut la inquietud de, tard o d’hora, provar una experiència a fora. Aràbia no era ni de bon tros la meva primera opció. Sempre m’havia plantejat d’anar a Anglaterra, per exemple. Era una opció i fins i tot en un moment algun equip es va interessar en la meva situació. Però no es va produir. Vaig acabar una mica frustrat de la meva etapa a l’Espanyol. Em va sorprendre la seva decisió. Quan em van fitxar, em van plantejar quines eren les dificultats i les vaig acceptar. Les vam anar superant i ens vam plantar amb l’equip dos punts per sobre del descens. Però em van fer fora. Va ser xocant. Poc després, tampoc em va anar del tot bé a l’Alabès. Va arribar un moment que vaig voler desaparèixer, oblidar una mica la lliga espanyola i passar aquest dol. Tornant a Girona, el meu representant em planteja l’opció d’anar a Aràbia. Em vaig animar, per provar a veure si em podia adaptar a una altra lliga, un país diferent, una cultura nova. Eren només uns mesos, un temps prudent. Després vaig tenir la fortuna de trobar un altre equip i allargar l’estada.
Li ha servit per passar el dol, com vostè diu?
Al final, el que passa és que de tot això se’t fa una durícia. Recordo la meva primera gran frustració com a entrenador amb el famós partit contra el Lugo. Pensava que havia perdut una oportunitat irrepetible. Després no ha sigut així. Va venir un altre play-off fallit, un ascens i un any magnífic a Primera que es recorda arreu. Les oportunitats que han vingut després, a l’elit i jugant a Europa, tot i haver acabat com han acabat, són experiències que provoquen precisament això, una durícia. D’aquesta manera tot s’encaixa d’una altra manera.
« El 2017 vaig proposar el fitxatge d’Stuani, però alguns entesos i el ‘big data’ s’hi oposaven»
Les seves experiències a Primera li han passat massa ràpid?
Quan et fas gran, te n’adones que alguns tòpics són de veritat. Que el temps massa molt de pressa ho tinc més que assumit. He tingut la possibilitat de viure unes experiències magnífiques. He estat al Girona, el que considero el meu club per tots els anys que hi he passat. Després he passat per grans clubs com ara el Sevilla, que m’ha permès viure també una competició europea. Això no havia imaginat mai, perquè els meus objectius havien sigut sempre accessibles. Quan vaig començar com a entrenador no vaig tenir mai, no sé si la paraula és l’ambició, o la idea d’arribar a Primera i ni molt menys a Europa. Però ho he acabat aconseguint encara que, com diu, tot ha anat molt ràpid. En qüestió de cinc anys he viscut tot això. Els equip són els que són, i si vaig a un per any, s’aniran acabant. Per això s’ha d’ampliar la perspectiva, pensar en sortir i entrenar a fora, per marcar-te altres reptes. Tot no passa per anar a equips campions; tots tenen els seus objectius i per a mi salvar una categoria pot ser igual de meritori que guanyar un títol.
Sevilla, Espanyol i Alabès. A cap d’aquests equips ha pogut acabar la temporada. S’ha tingut poca paciència amb vostè?
Quan diem que en el futbol el que et salven són els resultats, per una part tenim raó però hi ha més motius. A dia d’avui els clubs estan farcits d’interessos, d’aspectes més particulars. A vegades tens la desgràcia que hi ha gent que està desitjant que la paciència s’esgoti aviat. Parlant de l’Espanyol, se’m fitxa per arribar amb vida al mercat d’hivern, i quan tenim els fitxatges lligats, en els quals hi vaig participar bastant, llavors no em van deixar aprofitar-los. En el moment sents aquesta frustració que he dit, veus que és injust. Però després te n’adones que són coses habituals en la nostra professió. Molts cops, la persona que et fitxa és la mateixa que després et pot fer fora. I poques vegades dona la cara i t’explica per què ho ha fet.
Al cap i a la fi, és a Girona on més anys hi ha estat. S’ho imaginava aquell mes de març del 2014?
No, no. Vaig venir aquí després de prendre una decisió molt difícil, perquè vaig apostar per sortir de la meva zona de confort. Va ser com un repte personal. Em preguntava: «Vull ser entrenador o professor?» Si arribo a Girona i no m’hagués fet amb el vestidor i no hagués vist que podia guiar a tota aquella gent i ajudar-los a ser millors, doncs segurament hauria deixat d’entrenar i m’hauria dedicat a l’ensenyament. Independentment d’haver-nos salvat o no. Fins i tot si haguéssim baixat, m’hauria sentit bé veient que la gent creia en mi, que era un líder. Ara bé, potser no hauria arribat a Primera, o com a molt hauria arribat a Segona B. Qui sap.
Des de llavors fins ara, qui ha canviat més: Pablo Machín o el Girona?
Jo crec que els dos hem canviat, però el Girona molt més. Quan arribo aquí, el club no tenia res a veure amb el que és ara. I fa menys d’una dècada d’això. Si ja, estant jo, cada any que passava hi havia molts canvis, a partir de l’ascens a Primera, de la influència del City, tot es va professionalitzar molt més. No vol dir que això sigui millor o pitjor, sinó que hi ha més opcions de creixement. Les primeres pedres les vam posar aquella gent que vam viure aquells anys, que primer vam salvar l’equip d’una ruïna total, i després es va generant un projecte sobretot de la mà d’en Quique (Cárcel), qui encara es manté des d’aquella època.
Una cosa no ha canviat. Passen els anys i fer el play-off continua sent el pa de cada dia.
Sí, és quelcom molt bo pel club i el seu creixement. Però no sé si és tan bo per adonar-te’n d’on ets i del mèrit que té estar sempre lluitant pel mateix. Algun aficionat em diu a vegades: «És que patim molt». I jo sempre responc: «Beneït patiment lluitar per pujar i estar a l’elit». El patiment de veritat era el que es vivia fa anys. Quan s’intentava no baixar. No és el mateix patiment, ni de bon tros, si es tracta d’aconseguir èxits o el d’evitar fracassos.
Aquest diumenge, partit clau a Tenerife. L’eliminatòria encara està al cinquanta per cent?
Estem parlant de dos equips molt i molt similars. I també crec que el Girona ha tingut, entre cometes, sort dels equips que li han tocat en aquesta promoció. Per mi, i com a percepció personal, l’Almeria hauria sigut més difícil. L’Eibar durant tot l’any ha merescut lluitar perquè sempre ha estat en llocs d’ascens directe. Per un minut, com nosaltres bé sabem, no van pujar i això és cruel. L’eliminatòria amb el Girona va estar molt igualada i es va decidir per centímetres, quan no entra una pilota; o per una fora de joc que no va ser al final. O l’expulsió que es va viure a l’anada, que podria haver sigut determinant. També el gol de Borja, només començar allà. Són els detalls. Sí que veig el partit amb el Tenerife al cinquanta per cent, però una circumstància puntual, una errada o un encert, pot determinar qui puja i qui no.
« No crec que el Tenerife sigui el favorit el diumenge. El Girona ha demostrat ser molt fort fora de casa»
Però mulli’s. Qui és el favorit?
Sincerament, no veig al Tenerife favorit. El Girona es fa fort a fora, ho va demostrar a Eibar. I el Tenerife és un equip que se sent còmode aprofitant el contracop, sent un bon bloc. Amb el 0-0 estan ells classificats, però trobo que hauran d’anar a guanyar el partit per no arriscar tant. El Girona, com més pilota té, més còmode se sent. Aquí va fer un partit molt complet i només li va faltar el gol.
Què li sembla el Girona de Míchel?
És un Girona semblant al dels últims anys, amb entrenadors que han anat buscant un criteri similar, aquell perfil que li agrada a en Quique, intentant ser protagonista amb la pilota, amb un futbol ofensiu. Tots aquests tècnics arriben amb una idea similar de jugar amb un 4-3-3 i, per circumstàncies, acaben apostant pels tres centrals. Sembla que en el Girona, fer-ho així provoca seguretat als futbolistes i a l’entorn. Darrerament sempre s’ha jugat d’aquesta manera, tot i que amb jugadors de caire ofensiu. Ha fet una temporada molt bona, amb fins i tot opcions de lluitar per l’ascens directe, però llavors va coincidir amb la davallada de cada any. Al final, es va haver de suar per jugar el play-off. La temporada es pot donar per bona i ara està a només un partit de pujar a Primera.
Parla dels tres centrals. Un sistema que, a Montilivi, l’implanta vostè i li dona continuïtat. Després, els entrenadors que han anat passant, també han utilitzat un dibuix similar. Es considera un pioner?
L’evidència és que vaig estar quatre anys aquí i he tingut la sort de viure temporades molt exitoses. Sempre les hem viscut jugant amb tres centrals. Seré el primer entrenador que va pujar el Girona a Primera, que el va mantenir allà i tot això. Però no sento que tingui jo tanta importància en els èxits que s’estan tenint ara. El sistema estava inventant fa un bon grapat d’anys i s’ha fet servir moltes vegades. El que sí que crec és que cada club té la seva idiosincràsia. A Girona sembla que ha calat jugar d’aquesta manera. El mèrit és dels jugadors que juguen i també el de cada entrenador.
A Míchel el coneix personalment?
Sí. D’haver-nos enfrontat quan estava al Rayo i a l’Osca, també hem jugat algun partit amistós. I quan he vingut a Girona ens hem vist alguna vegada. A més a més, compartim una afició que és el pàdel. És un bon entrenador i també una molt bona persona.
Ha nomenat a Quique Cárcel en dues ocasions. Considera que les crítiques que rep sovint tenen justificació?
A vegades no cal defensar a ningú. Només s’han de mirar els números. El més fred i objectiu que hi ha. Quique, l’únic que ha tingut són èxits. Que va baixar un any de Primera a Segona? Sí, però això pot passar i és el mínim. El Girona, a la màxima categoria, és un candidat clar a baixar. Per tant, perdre la categoria, si es mira des d’un punt de vista objectiu, mirant a qui t’enfrontes, no és pas un absolut fracàs. És una decepció, és clar, que forma part del futbol. Baixar a Primera RFEF sí que ho seria, amb la trajectòria que hi ha ara. És una persona molt important en l’estabilitat del club i dels entrenadors, perquè transmet calma. En moments de dubtes ell és el primer que defensa a cada entrenador. Això és molt difícil de trobar.
Com va viure aquell descens del Girona a Segona? Va patir?
Sí, perquè sento el Girona com alguna cosa meva. Aquí he viscut el millor any de la història del club, quan vam estar a Primera, i possiblement també el millor any de la meva carrera com a entrenador. Per molt que digui que els entrenadors no gaudim, perquè sempre mirem més enllà, en Quique sempre em deia que sí, que jo gaudia a la meva manera. Em va saber greu, em va fer ràbia per com va anar tot plegat. Es va començar prou bé, amb l’eufòria de l’any anterior, i al final tot es va tòrcer. Es va veure el barranc i no es va evitar.
Un nom propi: Cristhian Stuani. És tan bo com diuen els números?
És que els números ho diuen clarament. Recordo perfectament quan estàvem fent la plantilla del primer any a la Primera Divisió. Treballàvem colze a colze amb en Quique Cárcel i jo proposava jugadors que podien ser accessibles pel club. Un d’ells va ser Stuani. Ja el coneixia, que era un guerrer per ser uruguaià, que tenia gol tot i que darrerament a l’Espanyol havia jugat per banda... Venia del Middlesbroug, on no tenia massa protagonisme. A més a més, ell volia tornar a Espanya. Ho vaig veure com una bona oportunitat. Però el City, o l’anomenat Big data, ens desaconsellaven que vingués. Però Quique, fent-me cas, va apostar fort i va posar molt de seva part per concedir-me aquella petició. Vam haver de cedir en d’altres coses i ho vaig acceptar. Hi havia gent, tots ells molt entesos, que deia que si Stuani feia set o vuit gols ja seria un miracle. En va fer molts més i cada any ha sigut la referència. Ja no només són els gols, sinó tot el que genera: la por que provoca al contrari, les caigudes, els espais pels companys...
I quins arguments en contra li donen per no fitxar Stuani?
No encaixava el seu perfil, deien. Quan vas a fitxar a algú, de futbolistes n’hi ha molts. Avui, a nivell informàtic, per les teves característiques et recomanen aquest jugador, aquell o el de més enllà. I a partir d’aquí, tu esculls. Hi ha una cosa molt important que és la intuïció. Allò que s’imagina l’entrenador, el que considera que necessitarà, si aquell futbolista li ho pot donar. O com es pot adaptar al país, a la ciutat, a la competició, al sistema de joc, al vestidor… Ja no parlo d’Stuani, parlo en general. Són molts paràmetres a tenir en compte. Però és la intuïció la que marcarà la diferència.
Canviaria alguna cosa de la seva etapa al Girona?
No. Sincerament, no. No soc de penedir-me de res. Les coses són com són. Potser en el moment de sortir, crec que ho vaig fer de la millor manera possible. Podria haver demanat que se’m baixés la clàusula, que era d’un milió d’euros. Però en cap moment vaig fer res perquè creia que el Girona m’havia donat molt. Vaig fer el que creia que, per obligació, havia de fer. Que era pagar aquella quantitat. Moltes vegades el futbol és tan ràpid que no em vaig poder acomiadar de l’afició. Tot i que no m’agrada massa el protagonisme. Les coses van com van. Tinc molt clar que quan vinc aquí, al gent sempre em demostra la seva estima.
