La data del 4 de juny del 2017 quedarà per sempre en el record. Impossible d’oblidar aquella tarda. Un 0-0 mai havia estat tan celebrat a l’estadi. Contra el Saragossa, es va fer el que s’havia de fer: sumar un punt i lligar l’ascens a Primera. L’únic que fins ara s’ha pogut gaudir en dècades i dècades d’història d’un club que té, a una victòria, recuperar una plaça a la màxima categoria. L’aventura al capdamunt de la piràmide va ser curta però molt intensa. Dues temporades que van tenir de tot. Plors, drama i derrotes; també victòries, gols i noms propis. El viatge va durar menys de l’esperat i el descens del 2019 va escriure el punt i a part. Recuperar la història, posar-s’hi de nou amb el següent capítol, depèn de guanyar aquesta cap de setmana al camp del Tenerife.
La història dura dos anys. Un total de 76 partits. Una bona colla de futbolistes van passar pel vestidor, on van coincidir amb dos entrenadors diferents: Pablo Machín i Eusebio Sacristán. Parlant de rendiment, la rauxa del primer no va coincidir amb la decadència del segon. El balanç general va tenir de tot: 23 victòries, 19 empats i fins a 34 derrotes. Més gols encaixats, fins a 112, que no pas els marcats: 87. Una permanència celebrada amb temps i marge, i una pèrdua de categoria evitable i molt plorada. Dos móns diferents, dues històries que s’expliquen amb vivències positives i també negatives. Amb tardes per oblidar i d’altres que sempre es recordaran.
El salt a Primera va transformar Montilivi. Nova il·luminació, accessos millorats, gespa immaculada i més aforament. Un rentat de cara necessari, una transformació evident que va tenyir de vermell l’estadi. Encara més del que ja ho estava. El públic va respondre a la crida. Més abonats i més públic a cada partit. Començant pel primer, el del debut. Un històric 2-2 contra l’Atlètic de Madrid que va servir per encendre la flama. La presentació en societat d’un Cristhian Stuani, autor d’un doblet, que ha acabat fent història i encara no ha dit l’última paraula. Aquell primer any tot va anar rodat. Es va acabar desè, amb 51 punts. Tranquil·litat, sense patiments. A la motxilla de records, alguna tarda per emmarcar. Com la del 29 d’octubre del 2017. Portu i Stuani van capgirar el gol d’Isco i el Girona va guanyar el Reial Madrid (2-1). Abans, Messi i companyia s’havien passejat per Girona (0-3) i al febrer es va visitar el Camp Nou (6-1). L’any que Michael Olunga va fer història, convertint-se en el primer futbolista de Kènia en fer un hat-trick a la Primera Divisió, en l’històric 6-0 contra el Las Palmas. Es va empatar al Wanda (1-1) i es va visitar el Bernabéu (6-3). A principis d’abril s’havia lligat la salvació.
L’entreacte va ser intens. Machín va decidir donar per acabada la seva etapa i el Girona, després de molt de temps, va haver de trobar un nou entrenador. Es va decidir per Eusebio Sacristán. L’anunci de la seva arribada va impactar una mica menys que el disseny de la nova equipació, amb unes franges en diagonal que no van deixar a ningú indiferent. A la gespa, les coses no van anar com s’esperava. Hi van haver bones notícies: com la irrupció de Pedro Porro i Valery Fernández. O la història victòria a Madrid, al Bernabéu: 1-2. També es va empatar al Camp Nou (2-2). És més, després de guanyar a Leganés a mitjan març (0-2), amb nou punts de marge respecte el descens ningú s’esperava el que vindria després. El desastre absolut. Nou derrotes en els darrers deu partits van fer realitat el que ningú volia. Contra el Llevant, en la penúltima jornada (1-2), el descens era virtual. Matemàtic, uns dies després perdent a Vitòria. Aquell 2-1 amb l’Alabès va ser l’últim partit, fins ara, del Girona a Primera. Portu, el darrer golejador. El comptador pot activar-se de nou si diumenge es canta victòria a Tenerife. Festa grossa per celebrar, la que seria, la segona etapa a l’elit. Aquesta, si pot ser, que perduri una mica més en el temps i no sigui tan efímera.
