L’entusiasme, la passió i el lideratge amb què va aterrar Míchel a Montilivi de seguida es va impregnar al vestidor blanc-i-vermell. La seva arribada va esborrar de cop qualsevol por, mania o superstició de pronunciar la paraula «ascens» públicament. Una altra cosa va ser que l’equip agafés la seva idea futbolística. Això va costar més i, de fet, fins i tot alguns es pensaven que no ho aconseguiria quan el Girona ocupava posicions de descens al novembre. Tanmateix, el tècnic va ser capaç de capgirar la truita i fer enlairar l’equip fins a situar-lo en zona de play-off. Diumenge, en el darrer partit de la temporada, els gironins saben que una victòria a Tenerife els durà a Primera i suposarà la cirereta al pastís d’una temporada que ja és excel·lent.
Si diumenge a mitjanit l’alegria es desborda al vestidor visitant de l’Heliodoro, voldrà dir que el Girona és de Primera i que, Míchel haurà assolit el seu tercer ascens a la màxima categoria, amb tres equips diferents (abans ho havia fet amb el Rayo 2017-18 i l’Osca 2019-20). L’idili perfecte de Míchel amb els ascensos no és cosa només de les banquetes. El madrileny, durant la seva etapa de futbolista, en va viure uns quants més defensant la samarreta del Rayo. Concretament, quatre cops va celebrar-ne, tres a Primera i un a Segona amb el conjunt del seu barri. Sens dubte, un autèntic especialista que diumenge en pot afegir un altre a la col·lecció.
Tot va començar el 1995. Amb prou feines 19 anys i acabat de tornar del Mundial sub20, Míchel va viure la seva primera gran alegria. Aquell any, el Rayo va pujar directe amb una presència testimonial de l’ara tècnic del Girona, 11 partits, però que li van servir de bon aprenentatge al costat dels Guilherme, Cota, Onésimo o De Quintana. Més pes a l’equip tenia Míchel la temporada 1998-99, quan el Rayo de Juande Ramos, 5è de Segona, va superar l’Extremadura, 17è de Primera, en l’antiga promoció. Els madrilenys van encarar-se l’eliminatòria a Almendralejo (0-2) i la van rematar 2-0 a Vallecas amb Míchel participant de suplent en tots dos partits. Amb 23 anys, ja tenia dos ascensos.
Botxí d’Aitor Sanz (Tenerife)
El tercer trigaria gairebé una dècada a arribar. Després de passar per Múrcia i Màlaga, Míchel va tornar al Rayo al 2006, amb el club a Segona B. Després d’un primer intent fallit en el play-off contra l’Eibar, la temporada següent (2007-08), el Rayo de Pepe Mel superaria a la promoció el Benidorm i el Zamora per celebrar el retorn a la categoria de plata. Curiosament, en aquella final contra el Zamora, Míchel va guanyar la partida a un jove Aitor Sanz, contra el qual es torna a veure les cares diumenge en una final per pujar. El Rayo va guanyar a Zamora 0-1 i a la tornada, a Vallecas, en va fer prou amb un 1-1. El darrer ascens del Míchel jugador seria, altre cop, a Primera. Va ser la temporada 2010-11, amb Sandoval a la banqueta i amb el tècnic gironí, de 35 anys, amb un paper menys destacat (20 partits i 2 gols).
