El Girona va tornar a plorar ahir en la final del play-off. Les llàgrimes, aquest cop, no van ser de frustració i decepció, sinó de joia, emoció, alliberament i també ràbia: l’ascens és una realitat. «Som de Primera!» cantaven eufòrics, abans de començar a perdre la veu, els jugadors al final del partit a Tenerife després de conquerir l’Heliodoro i impulsar-se a Primera tres anys després. La tercera va ser la bona. Una recompensa tant preuada com desitjada pel club que obre un escenari d’allò més il·lusionant a curt termini. Sí, Montilivi tornarà a veure el Barça, el Madrid campió d’Europa i a somiar, com deia fa uns anys Pere Pons en el primer ascens, en «rebentar-los». Un gol d’Stuani de penal va obrir el camí d’una victòria que, després de l’autogol de León, Arnau va certificar i va servir per deixar amb un pam de nas l’Heliodoro que ho tenia tot a punt per a la festa. Les cares de joia de veterans com Bernardo, Juanpe o el mateix Stuani, que han hagut de forçar i jugar infiltrats més d’una i de dues vegades enguany, evidenciaven la magnitud d’una fita històrica. Un èxit absolut per a un Girona que ahir va fer plorar d’alegria els 300 valents seguidors que van atrevir-se a viatjar, però que sabia que, a 2.500 quilòmetres n’hi havia uns quants milers més patint i emocionant-se des de la distància. Adéu fantasmes, benvinguda Primera Divisió.
Aquest cop, a diferència d’Eibar, Míchel se la va jugar amb Stuani d’entrada. La capacitat d’intimidació de l’uruguaià va fer que el tècnic es decantés per ell en comptes de Bustos en punta d’atac, acompanyat per Baena. El Girona va demostrar de seguida que seria fidel a la seva filosofia començant a tenir la pilota i arribar a l’àrea de Soriano. Caldria veure si el Tenerife es mostrava un pèl més ambiciós o bé igual de conservador que a Montilivi, conscient que l’empat els valia. El Girona va començar fort, collant els canaris amb pilota i arribant amb cert perill en un parell d’internades de Baena i Bueno. Al quart d’hora, Míchel va haver de retocar el pla inicial perquè Iván Martín, que havia rebut una dura tarrascada de Corredera, no va poder continuar i va cedir el seu lloc a Samu Saiz.
Tot i el domini aclaparador d’un Girona amb molta personalitat, la primera clara ocasió va ser local, quan Juan Carlos va aturar bé un llançament escorat de Mario González. El Tenerife ensenyava les urpes però el Girona va aturar el petit pas endavant local amb un xut de Samu Saiz que va treure Soriano de l’escaire i, immediatament després, l’acció que va canviar el partit. Sergio González amb la mà va desviar un xut de Juanpe dins l’àrea i l’àrbitre va xiular penal. Stuani no es va posar gens nerviós i va enganyar Soriano per avançar el Girona i sacsejar la final. Els de Míchel arribaven a la mitja part sent equip de Primera i amb l’Heliodoro, nerviós.
L’equip tenia el repte de mantenir l’avantatge durant la segona part per atrapar l’objectiu. L’escenari havia canviat radicalment i, amb el marcador en contra, el Tenerife estava obligat a forçar la màquina. Un cop de cap de León despertaria els locals que començarien un bombardeig de pilotes penjades a l’àrea i que penalitzaria un Girona poc contundent. Carlos Ruiz, de cap, va batre Juan Carlos per situar l’1-1 al marcador. L’Heliodoro rugia veient com el Tenerife tornava a tenir la paella pel mànec.
Quan més patia el Girona i semblava que el seu rival s’havia de fer gran amb el suport del públic, els de Míchel van trobar-se amb un factor inesperat però sempre benvingut, com ho és la fortuna. Una centrada de Baena va tocar al pit de León i la pilota va acabar al fons de la xarxa. L’1-2 va glaçar l’estadi canari que, indignat, va reaccionar amb una pluja d’objectes al camp, un dels quals va impactar a Stuani. Amb el gol i l’aturada per hidratació el Tenerife es va fondre. Aprofitant que els canaris estaven groguis, el Girona va clavar l’estocada final en una acció a pilota aturada. Va ser Arnau Martínez qui va sentenciar el partit en rematar amb la punta del peu una falta servida per Aleix Garcia. La celebració del gol al córner on hi havia l’afició blanc-i-vermella evidenciava la transcendència del tercer gol gironí.
Ni fantasmes ni tampoc desgràcies. El Girona no va patir gens els darrers deu minuts ni tampoc en els nou d’afegit que va allargar l’àrbitre. Estava fet. No s’escaparia i aquesta vegada no es va escapar. El xiulet final va suposar l’esclat d’eufòria de la banqueta gironina, que feia ja força estona que estava dreta esperant per saltar a la gespa a celebrar-ho. Llàgrimes, abraçades, corredisses, salts i càntics va ser el dibuix immediatament després del final del partit. El Girona arrodonia la festa que havia encetat poc abans del Bàsquet Girona i culminava un cap de setmana gloriós. La Primera és una realitat. Míchel, a qui pocs es creien quan ho deia a l’estiu, tenia raó.
