Alguns parlen de flor, d’altres de jardí, d’altres directament de sort. Míchel Sánchez, el que té és estrella. Els números així ho corroboren, després que hagi guiat el Girona cap a Primera Divisió i celebrés, ahir a Tenerife, el seu tercer ascens amb tres equips diferents (abans ho havia fet amb el Rayo i l’Osca). Un entrenador, el madrileny, que a base de transparència, humilitat i valors, s’ha guanyat l’estima de l’afició des del primer dia. Ara, amb l’èxit absolut de l’ascens, la seva empremta és encara més profunda, no només entre la massa social, sinó a la història del club, on ja té un racó per a ell sol com l’entrenador que va dur el Girona a Primera per segon cop a la història.
Enamorat de la ciutat, de les comarques i del «tarannà» gironí i català, Míchel gaudeix com mai fent la seva feina al Girona, que li permet «créixer i millorar» en un projecte sòlid amb un full de ruta clar. El tècnic ha encisat Quique Cárcel i els responsables del City Group amb la seva manera de ser, de pensar i de treballar. «Vull quedar-me aquí molts anys i entrenar el Girona a Primera», assegurava fa uns mesos l’entrenador. No era xerrameca. Era un somni expressat en veu alta que, amb la renovació fins al 2024, anunciada fa unes setmanes es començava a fer realitat. L’altra meitat es va complir ahir a Tenerife. Sí, Míchel dirigirà el Girona a Primera Divisió. Que bé que sona. La tercera va ser la bona. Segur que Francisco Rodríguez, des d’Elx, se’n va alegrar i molt de veure l’ascens del que va ser el seu equip.
Míchel vol arrelar a Girona. De moment a la Devesa s’hi sent com a Vallecas, casa seva. L’entrenador del Girona aprèn català «per cultura, educació» i «perquè vull». Per això, ben segur que complirà, cofoi, la promesa de parlar català en la conferència de premsa per celebrar l’ascens.
Quan parla de Vallecas i del seu Rayo se l’il·luminen els ulls. Més de 500 partits de professional de jugador amb Rayo, Almeria, Múrcia i Màlaga avalen la trajectòria d’un entrenador que, des de la banqueta, ha aconseguit pujar a Primera amb el Rayo (2017-18) i l’Osca (2019-20). Dos grans èxits amanits sempre -i a fe que no és gens fàcil- d’elogis i bones paraules de la majoria dels futbolistes que han estat a les seves ordres. Fill, germà, marit i pare de dos vailets que juguen al planter del Reial Madrid, la família sempre ha tingut un paper destacadíssim a la seva vida.
El madrileny va començar a aprendre català només arribar a Girona per «valors» i «perquè vull»
Criat rere una pilota pels carrers de Vallecas, Míchel és el millor ambaixador de la cultura de barri que hi ha hagut mai a Vallecas. Obert, receptiu, empàtic i pencaire, el tècnic recorda que a casa seva «mai es tancava la porta amb clau». D’aquí ve segurament la proximitat i confiança que transmet permanentment. A mitjans dels vuitanta, els actuals scouters o vistaires no existien tal com són entesos ara. Míchel jugava a futbol sala i, sobretot, al carrer amb -coses que abans eren normals- algun jugador del primer equip del Rayo. Un, Fanti Callejo, es va fixar amb la seva cama esquerra i li va proposar de fer una prova. Li va costar dir que sí, perquè s’ho passava més bé jugant amb els amics, però va acceptar. Míchel va anar cremant etapes i creixent fins al punt de convertir-se en la perla del planter del Rayo i arribar a la selecció espanyola sub19 i sub20. Amb 18 anys ja havia debutat a Primera i un any després era semifinalista del Mundial sub20 amb Espanya a Qatar el 1995.
Tot plegat va centrar molts focus mediàtics un Míchel que, no obstant això, no acaba d’enlairar-se. «Ets el jugador de més qualitat però el que jugarà menys», li va dir un dia, amb 20 anys, Paquito García, un dels seus primers entrenadors. Aquella frase i veure que no tenia continuïtat amb cap entrenador li va fer replantejar-se moltes coses. Veia que quelcom no anava bé i no aconseguia explotar fins que Juande Ramos, conscient del potencial futbolístic que tenia, li va aconsellar visitar un psicòleg. Tenia 23 anys i, a partir d’aquí va canviar el xip fins a convertir-se en el jugador més important de la història del Rayo.
Segurament arran de la seva experiència, el Míchel entrenador té més per mà tractar ara amb jugadors que amb prou feines superen els 18 anys com Arnau, Baena, Terrats, Ureña, Artero o Gabri. «Tenen l’edat del meu fill gran», sovint recorda un tècnic que ja ha demostrat que no li tremola el pols si ha de deixar el capità Cristhian Stuani a la banqueta o canviar Samu Saiz abans de la mitja part o també d’imposar càstigs exemplars a algun dels joves que dirigeix. I és que per a Míchel, tot és pel bé de l’equip i de l’objectiu comú que, al final, ha de suposar un gran benefici per a tothom. «Viatgem junts» hi ha escrit a l’entrada del vestidor de Montilivi. Un missatge ben clar, tant pel que fa al terreny de joc a l’hora d’atacar i defensar, com a fora, a l’hora de saber guiar una colla de joves esportistes que tenien un somni comú.
