Diari de Girona

Diari de Girona

GIRONA FC

«Ser a Primera és molt maco, em pensava que no ho veuria mai més»

Els aficionats del Girona, sense distinció d'edat, van viure amb molta alegria i molta emoció la nit de dilluns, la del retrobament de Montilivi i la Primera divisió 1.198 dies després d'una dramàtica i decisiva derrota contra el Llevant (1-2)

Seguidors del Girona celebrant un dels tres gols de dilluns contra el Getafe al gol nord MARC MARTÍ

Quan falten dues hores per l’inici del partit ja hi ha molta gent als afores de Montilivi. Dos joves branden una bufanda de lema clar, revelador: Hem tornat. S’hi fan fotos i somriuen. Somriu gairebé tothom: la il·lusió, l’alegria i l’emoció pel retorn del futbol de la Primera divisió a la ciutat, gairebé 1.200 dies després, 1.198, es veu als ulls. De tots: de grans a petits. «Jo pensava que no ho tornaria a veure mai més. Estic molt content. Ser un altre cop a Primera és molt maco. Pensava que no ho veuria mai més», reitera en Francisco, de Salt i soci des de fa anys. «Tinc moltes ganes del partit. Crec que guanyarem 3-1», admet. En Sergi, el seu fill, és al seu costat.

Uns metres més enllà, en Pere, soci número 53, parla amb un amic. «De fet, jo no pensava veure-ho mai. I ja ho vam viure un cop. Ara, això ja ve de regal». També sobrepassa els setanta anys. «Sento una alegria màxima. S’ha trobat a faltar. I ara espero que hi hagi continuïtat, que no marxem d’aquí», afirma. Tots confien que el somni no sigui tan efímer com la primera etapa a l’elit, de 2017 a 2019. «Però sóc dels que pensen que si baixem no passa res. Potser seria la nostra categoria. Per això no ens hem d’emprenyar amb Europa ni res», remarca. «Jo avui estic nerviós. Aquesta tarda estava nerviós», reconeix en Pere.

«Jo no estic nerviós. A aquesta edat ja no hi ha nervis», diu un altre aficionat amb un somriure. Es diu Lluís. «Lluís Bargalló Bou, per servir a Déu i a vostè, com em feien dir a l’escola», bromeja. Té 78 anys i ve de Cassà. Va viure l’ascens al seu poble. «Allò va ser massa, eh», sospira amb felicitat. «Tenim un entrenador que és collonut. És un crack. Amb un altre entrenador ja no tindríem en Samu. Perquè està boig, però amb en Míchel penca com un malparit», conclou.

A prop seu, l’Anna i en Joan es mengen una flauta de pernil abans d’entrar per primer cop a Montilivi. Venen de Molins de Rei: diumenge van sentir parlar del Girona a les notícies i van comprar entrades. «Sempre s’empatitza amb el dèbil», diu ella. «Sempre m’ha caigut bé el Girona», diu ell. «Soc culé, però per la tele veig el Girona i no veig al Barça. Fa il·lusió veure l’ambient que hi ha a Girona. La gent està molt engrescada», afegeix. Tots dos llueixen samarretes del Girona i fan servir el seu fill com a excusa per justificar una passió creixent. «Porto la samarreta de l’any que vam baixar a Segona Divisió. Li vam comprar dos o tres partits abans de baixar i avui li he robat», diu l’Anna. Potser sense voler, parla del Girona en primera persona. «Avui li hem comprat la nova i li he robat jo», diu en Joan.

Són la penúltima prova que el Girona ha anat eixamplant fronteres en els últims anys. L’Andrés, la Judit, en Pol i la Maria, pare, mare, fill i filla, venen de Malgrat. El viatge s’ha fet més curt que les nits de l’Elx i el Rayo Vallecano. Son socis des de fa anys: els fills, des que van néixer. «El dia de l’ascens ens vam treure un pes de sobre. Semblava que no ho aconseguiríem mai», subratlla l’Andrés. «Érem els quatre únics que cridàvem al nostre carrer», afegeix la Judit. I es mira en Pol i la Maria: «Ara tant de bo s’acostumin a ser a Primera. Ja estan acostumats a patir. És la gràcia del Girona: que patim des de petits». En Pol recorda aquella inoblidable victòria contra el Madrid. Té 13 anys. La Maria és més jove. I no recorda gaire res de Primera Divisió. Com tants altres nens i nenes, el 2017, el 2018 i el 2019 encara era massa jove.

Ja dins del camp, en Quim i en Marc, dos germans de nou i deu anys de Fornells, diuen que havien vist el Girona a Primera per la televisió. «Però no me’n recordo», reconeixen a l’uníson. El seu pare explica que s’han llevat nerviosos, entre selfie i selfie. Sovint treu el mòbil per capturar i immortalitzar el moment. Hi ha moltes famílies al camp: en Robert i en Jordi venen de l’Empordà amb l’avi, en Josep. Són socis tots tres. «Venim amb moltes ganes. I amb una mica de por, perquè el Getafe és el Getafe», diu la veu de l’experiència. «Tornar a ser Primera una altra vegada és increïble. Jo tenia l’esperança de tornar a veure el Girona a Primera», assegura, sincer. Ja porta la samarreta nova, amb un 77 a l’esquena. És l’edat que té: cada 13 d’agost la família li regala la samarreta. En Robert porta el 7. «Per l’Stuani», argumenta, tímid.

A les esquenes dels aficionats s’hi veuen ídols passats i ídols presents. També s’hi comencen a veure ídols nous, com Taty Castellanos. A la reixa que fa de frontera entre el Gol Sud i Preferent, la Cloe, l’Íngrid, en Sergi, l’Aleix i l’Èric, companys d’escola, es passen la gravadora per xisclar el nom del seu ídol: «Stuani. Juan Carlos. Taty Castellanos. Riquelme. Aleix García». Tots vesteixen samarretes del Girona. «Bé, ella no té samarreta. Aquesta és meva. I jo no li he deixat», remarca en Sergi, mirant l’Íngrid. És la seva germana. «Quan m’he llevat he comptat les hores que faltaven per les 10 de la nit», emfasitza. A una sola veu, tots cinc admeten que han plorat més d’un cop en els últims anys. I que van viure i celebrar l’ascens junts a través d’una videotrucada. «Els pares estaven molt farts perquè no paràvem de cridar. I els veïns ens van picar la paret». «No ens ho podíem creure», repeteixen. Somriuen davant la càmera i marxen corrent cap als seus pares cridant que sortiran al diari.

Compartir l'article

stats